[traduït al valencià per ANNA notícies]
En una operació polític-mediàtica ben orquestrada, en un escenari acuradament seleccionat i amb la intervenció dels millors actors dels quals disposa “la Companyia”, vam poder assistir ahir a l’estrena de la segona part del Procés. Mai segones parts van ser bones.
Deia Marx allò que la història a vegades es repeteix, però que les repeticions amb freqüència tenen la forma de farsa; i en això anem.
El marc no podia ser més suggeridor: la seu de la Patronal Catalana (Foment del Treball), és a dir, el temple de la burgesia catalana; i no de la xicoteta burgesia, sinó de la gran burgesia catalana. En este “Sancta-Sanctorum” del capitalisme català es realitzava un homenatge a l’editor de La Vanguardia el Comte de Godó. Allí van coincidir amistosament per a homenatjar el prototip de l’oligarca català incardinat amb fluïdesa en el bloc dominant espanyol, el senyor Pedro Sánchez, President del Govern de l’Estat, i el senyor Pere Aragonès, President del Govern Autonòmic Català, que van aprofitar tal circumstància per a informar solemnement d’alguna cosa en el que ja treballaven des de fa molts mesos, però que necessitava una posada en escena d’alt nivell: declarar urbi et orbi que tots dos Governs discorren per camins paral·lels i, si res ho impedeix, confluents.
Per a completar l’escenari, una veu en off precisa el relat, encara que en aquesta ocasió esta veu fora per escrit: “proclamar que Catalunya vol ser Escòcia”. Es veu que la teoria que, amb tot el seu substrat d’irracionalitat, ha infiltrat el pensament polític d’un sector del sobiranisme català:
“(…) I hui continuem creient que la millor via per a fer-ho, com sempre hem defensat, és la via escocesa. La via del pacte i l’acord, la via del referèndum acordat. És l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat. Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura en què, de fet, ens allunyen de l’objectiu a aconseguir.” – Carta d’Oriol Junqueras
Doncs bé, la farsa no sols ha estat ben dissenyada des del punt de vista escènic, sinó que ha tingut un efecte polític significatiu d’immediat. La convocatòria de Colón, afavorida per Rosa Díez i Fernando Savater (eixos dos patriotes que no fan una altra cosa que sacrificar cada minut de la seua vida pel bé de la ‘nació espanyola’ i el seu ‘poble’) ha quedat molt tocada; i no d’una ala, sinó de les dues. De fet, algun significatiu membre del PP ja ha comunicat que no assistirà a la referida concentració. Els de Vox, sens dubte, redoblaran els seus esforços per a nodrir-la, però es convertirà en una concentració del que a l’inici de la Transició es denominava com “el búnquer”. En este assumpte Pedro Sánchez pot estar tranquil, si més no de moment, amb el carrer.
Té alguna viabilitat el camí anunciat?
El punt principal d’esta qüestió és el següent: Té alguna possibilitat d’èxit la via posada en escena el dilluns 7 de juny en la Seu de Foment de Treball i aplaudida pels sectors mitjanament intel·ligents del Règim del 78? És obvi que no. La via que va passar a denominar-se “unilateral” va tindre una impressionant participació popular i implicació de les institucions catalanes com a tals, aconseguint la seua màxima expressió en el Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Aqueix procés va ser abruptament interromput per la repressió de l’Estat espanyol, cosa que era previsible. Les forces sobiranistes catalanes en general no tenien una idea aproximada de la correlació de forces i, sobretot, fins a on l’Estat estava disposat a utilitzar els seus recursos repressius, però aquell episodi va ser una pàgina gloriosa de la història de Catalunya en la lluita per la seua llibertat. Es tractava d’impulsar un procés per a construir aquella correlació de forces que permetera materialitzar els objectius de República i Sobirania. Però el que s’ha anunciat el dilluns dia 7 res té a veure amb això: simplement s’aprofundeix en els errors anteriors d’apreciació de la realitat. I com històricament és habitual, la claudicació política va associada a la idiòcia intel·lectual.
Ni Catalunya és Escòcia, ni l’Estat espanyol és el Regne Unit
Ni Catalunya és Escòcia, ni l’Estat espanyol és el Regne Unit; res tenen a veure ni històrica ni geogràficament, ni tampoc quant a la seua cultura i organització política. El Règim del 78 mai permetrà, governe qui governe, un procés d’autodeterminació de Catalunya; per tant, apostar per esta via és fer-ho per una via morta, i a més, sense honor.
El Regne Unit, que es constitueix formalment mitjançant l’Acta d’Unió de 1707, ho fa mitjançant un procés d’incorporació del Regne d’Anglaterra i del Regne d’Escòcia a una estructura institucional comuna. Aquesta incorporació no va negar l’existència d’un gran conjunt d’elements d’identitat d’Escòcia: des del sistema educatiu al dret civil, passant per les seleccions esportives nacionals pròpies (amb plena capacitat de participar en qualsevol competició internacional) o el manteniment de la identitat de les seues pròpies tropes militars.
Escòcia va poder convocar un referèndum l’any 2014 sobre la seua independència perquè la legislació britànica permet que tal decisió es puga prendre en el Parlament de Westminster. La Constitució Espanyola de 1978 no permet res semblant; fins i tot encara que hi haguera una majoria en el Parlament Espanyol que acordara un referèndum similar per a Catalunya, este seria “totalment il·legal”, tal com ho va ser el de l’1 d’Octubre de 2017, perquè la Constitució Espanyola no permet tal qüestió, i a més de forma radical:
Article 2.
La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.
Article 8.
Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.
L’experiència ens ensenya que els Alts Tribunals espanyols intervindrien sens dubte en l’assumpte, i que els responsables de les Forces Armades en les seues diferents variants no tindrien cap mena de dubte a acudir a la crida d’aqueixes instàncies per a defensar la legalitat vigent.
No és bo enganyar al poble; durant un temps pot tindre utilitat fer política d’esta forma perversa, però este temps és limitat. No hi ha un altre camí per a aconseguir Sobirania i les repúbliques que la derrota del Règim del 78. Pot sonar fort, però els autoenganys condueixen a la derrota i a la frustració.
IzCa (Izquierda Castellana), 8 de juny de 2021
