Carta al director de VilaWeb
Stanford, 16 de novembre de 2025
Senyor director,
Confesso que estava temptat d’escriure “Monsieur le directeur” a l’adreça, perquè m’ha vingut al cap el vostre emmirallament en Albert Camus i la influència que en el vostre diari té l’exemple de Combat. Sols que aquesta volta us trobeu en la posició de Jean-Paul Sartre com a fundador i ànima de la publicació que dirigiu. No cal dir que el paral·lelisme és estrictament formal. No tinc ni la vanitat de comparar-me amb l’autor de L’home revoltat ni la ingenuïtat de comparar-vos amb l’editor de Les Temps Modernes. Tanmateix, amb la resposta que m’heu fet arribar mitjançant l’editora de VilaWeb, m’heu recordat el gest de Sartre cap al seu vell amic, quan Camus va cometre la indiscreció de publicar un assaig que impugnava la variant marxista de l’existencialisme propagada per la revista. Amb la vostra resposta heu fet aflorar, i m’obligueu a fer-ho a mi també, la manca de sintonia que alguns lectors ja havien observat, però que restava tàcita amb bon criteri d’una banda i de l’altra. Però, havent decidit de fer-vos solidari d’un ultratge, m’aboqueu a dir, com Martí Luter en l’ocasió que recordàveu fa poc: “No puc fer cap altra cosa; ¡aquesta és la meva postura!”
Hauria pogut començar aquesta carta amb els mots de Camus: “Prendré pretext de l’article que sota un títol irònic m’ha consagrat la vostra revista per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud de què és testimoni aquest article.” Camus es referia a la recensió hostil que un membre de l’equip editorial de Les Temps Modernes, Francis Jeanson, havia fet del seu llibre. Darrere d’aquest escriptor de segona fila s’amagava Sartre, i Camus, obviant l’intermediari, responia directament al responsable. Permeteu-me doncs que jo també bandegi les formalitats i ignori la comunicació de l’editora del vostre diari informant-me que la decisió de validar el dicteri d’un lector l’havia presa tot l’equip directiu. Si jo prenc pretext d’aquest fet per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud que revela aquesta comunicació, és perquè vós heu pres pretext de l’exabrupte d’un lector per fer-me saber quin és l’encaix de la meva col·laboració en el diari.
Al vostre decàleg editorial hi ha una norma de decòrum per als comentaris amb l’obligació de basar la crítica, qualsevol crítica, en arguments. La setmana passada vaig alertar-vos d’un “comentari” que em titllava d’islamòfob sense cap aparença d’argumentació. Per poc objectiu que sigui, qualsevol lector convindrà que la intenció del comentari no és interpretable. Ni obria cap espai de debat ni tenia cap més voluntat que desacreditar la persona. Perquè sí, gratuïtament. Vós heu determinat que el comentari s’ajustava a la deontologia del diari i d’aquesta manera us poseu al nivell de l’infamador.
Em vau proposar magnànimament, és cert, de discutir sobre el significat de la paraula “islamòfob”. Senyor director, em perdonareu que no accepti de discutir sobre el sexe dels àngels. Sartre també volgué fer jocs de mans semàntics per acusar Camus de terrorista, precisament quan aquest acabava de condemnar la violència que Sartre defensava en nom de la dialèctica de la història. Terrorista, islamòfob… La terminologia importa menys que la intenció d’aclaparar per guanyar el debat. Cada època delimita el terreny de lliça d’acord amb la cultura dominant, i Sartre jugava, com ara vós, la carta progressista quan acusava Camus d’escorar-se a la dreta. El pecat, mortal a l’ambient parisenc dels anys cinquanta, era haver-se distanciat del marxisme, cosa que convertia Camus en un pària als cenacles de l’esquerra benpensant. Avui el marxisme ha estat rellevat per la correcció política. Aquest catecisme farcit de generalitats és la cobertura ideològica d’una esquerra òrfena de doctrina i sumida en contradiccions.
Camus retreia a Sartre que el seu home de palla era incapaç de veure la frontera entre una persona de dreta i un crític del marxisme dogmàtic. Ara la incapacitat de distingir entre la crítica de la teocràcia i la política de l’extrema dreta ha esdevingut un tret del progressisme que es creu legitimat per a llançar excomunions democràtiques. Sartre, en la seva croada contra el burgès, es comprometia defensant la Unió Soviètica quan ja era impossible d’ignorar el Gulag. A vegades, llegint els vostres editorials m’he preguntat si no patiu una fixació similar fent de la batllessa de Ripoll una dona del sac mentre acluqueu els ulls davant la càrrega política d’una religió que aspira a imposar les seves jerarquies (especialment la de gènere) i els seus costums, si cal amb violència.
Així com Camus recordava a Sartre que ell no compartia el llit amb la dreta francesa, em veig obligat a cridar-vos l’atenció sobre l’error de dedicar-me el qualificatiu d’islamòfob avui associat a l’extrema dreta i el neofeixisme. Per pulcritud intel·lectual i joc net democràtic, em sembla inexcusable recordar-vos que el tret més identificador i condició necessària del feixisme és el recurs a la violència. Si la distància física i la migradesa d’informació directa no m’indueixen a engany, jo diria que fins ara Aliança Catalana ha estat més objecte de violència que no pas subjecte. Passa que l’actitud anti és el revers de la moneda. Tesi i antítesi són la cara i la creu de la polarització.
Que la religió islàmica entri a les institucions i reorganitzi la vida de la col·lectivitat hauria de preocupar qui ha viscut sota el nacionalcatolicisme, una síntesi relativament innòcua comparada amb la dels països on ha triomfat la revolució islàmica. L’aprensió pot semblar exagerada, perquè les societats generalment es transformen a un ritme més lent que el de la vida humana. Però, com ja és evident amb l’escalfament del planeta, negar el canvi no aconsegueix res més que augmentar el risc. Aviat farà vint anys que Walter Laqueur, un dels historiadors més eminents sobre l’Europa de postguerra, va advertir del futur musulmà d’Europa a The Last Days of Europe. Epitaph for an Old Continent. D’ençà de la publicació del llibre s’han islamitzat barris sencers de les principals ciutats d’Europa i com un subproducte d’aquesta transformació s’han perpetrat assassinats i atemptats, alguns tan espectaculars com els de París, Madrid, Barcelona o Brussel·les. No hi ha cap dubte, i és fal·laç pretendre el contrari, que la gran majoria dels residents musulmans a Europa viuen pacíficament, però també és veritat que molts hi viuen sense voluntat d’integrar-se. L’afluència continuada i la natalitat superior a la dels autòctons transforma el paisatge urbà i també el rural d’àrees cada vegada més extenses. August Compte, el pare de la sociologia moderna, va dir que la demografia és el destí. Ignorar aquesta obvietat en un país amb un dels índexs de natalitat més baixos del món i on els habitants d’arrel autòctona ja són minoria és una inconsciència que sols s’explica pel doctrinarisme.
A principi del segle, Xavier Rubert de Ventós criticava que algú volgués la força de treball dels immigrants però no el seu ADN. Cap país no està obligat a acceptar immigrants, però per coherència si importa treballadors no pot rebutjar-ne l’herència biològica. El racisme no és mai admissible, car la humanitat és comuna a tothom. Però enlloc no és escrit que amb la força de treball també s’hagin d’assumir els costums, la idiosincràsia i els prejudicis dels qui canvien de país per voluntat pròpia.
Una lectura honesta del meu article podria donar peu a titllar-me d’ateu o de racionalista, és a dir, d’antireligiós, cosa que no sóc en el sentit literal del prefix. Hi criticava l’agressivitat històrica del cristianisme amb igual vehemència que la de l’islam. Si no esmentava el judaisme és perquè no és una fe proselitista, però es pot incloure en la crítica en la mesura que en l’antiguitat i també actualment religió i estat conflueixen en la política d’Israel. Això mateix val per a altres creences, com el budisme, l’hinduisme o el sikhisme. En aquest punt paga la pena de llegir el llibre de Mark Juergensmeyer Terror in the Mind of God. Al meu article deia que si els musulmans d’Occident es comportessin amb la mateixa indiferència que els catòlics envers les prescripcions canòniques i els dogmes de fe, no hi hauria cap motiu per a inquietar-se. Pel que fa a la doctrina agressiva que s’imparteix a moltes mesquites, trobo el vostre diari força deficitari en informació. A VilaWeb, més que el raonament inductiu a partir de la informació disponible, sovinteja el procediment deductiu amb cites i opinions triades per a autoritzar la tesi beneïda d’antuvi. Hi trobo a faltar, per exemple, una reflexió sobre l’avís d’Amin Maalouf sobre el perill d’un islam ressentit pel triomf històric d’Occident, o les conclusions de l’historiador de l’Orient Mitjà Bernard Lewis. I en un pla més personal, les reflexions d’Irshad Manji per una reforma de l’islam que ara com ara no sembla que hagin fet gaire camí. O les denúncies d’Ayaan Hirsi Ali, refugiada somali i ex-diputada al parlament neerlandès, d’on hagué de fugir amenaçada de mort per haver col·laborat en el documentari Submissió amb Theo van Gogh, qui fou assassinat en represàlia per la pel·lícula. Traslladada als Estats Units, hi creà la Fundació AHA per a donar suport als apòstates de l’islam i combatre la mutilació genital, que va patir en la seva persona, els matrimonis forçats i en general per defensar les llibertats occidentals de l’extremisme islàmic. No cal dir que ha estat titllada d’islamòfoba.
No voldria pas abusar de la vostra paciència ni de la dels lectors. M’acomiado recordant amb agraïment que la primera vegada que em vau publicar un article vau dir-me que era un honor per a vós. En justa correspondència, us asseguro que per a mi ha estat un honor col·laborar amb el vostre diari, no tant per allò que he pogut dir amb més o menys encert seguint el fil dels esdeveniments, car la rellevància dels temes periodístics és extremament efímera, com per haver pogut dir-ho procurant no abusar de la prolixitat acadèmica però sense descurar l’exigència formal. Acabo confiant que, fent honor a la condescendència que heu tingut no censurant els meus articles, tal com em recordàveu adés, tampoc no tindreu cap inconvenient a publicar aquesta carta.
