“El ‘sapo’ ha muerto”
crònica de VBS del 20N del 75 escrita el 20N del 2025 a les 7:00
En el mes de novembre, per la vesprada, cada volta la nit s’acosta més. Va ser per esta raó, no recorde exactament si el 17 o el 18 o el 19 de novembre de 1975, que els presos de la quarta galeria de la Presó Model de València, hui integrada en els flamants i moderns edificis de vàries Conselleries de la Generalitat, conegut com el ‘Complex Administratiu 9 d’Octubre’, a l’hora del passeig, este, no es feia en el patí de la presó, sinó que es va traslladar per fer-ho en la mateixa galeria. Amunt avall, els presos polítics i els comuns, anaven caminant en grups de punta a punta de la galeria, amb distints ritmes -com si anaren algun lloc- , i saludant-se entre les amistats, cada vegada que es creuaven.
En la galeria s’havia instal·lat una televisió i uns bancs per aquells que volgueren vore els programes. De sobte a poqueta nit de la vesprada, d’aquell dia de novembre que ja dic que no me’n recorde si va ser el 17 o el 18 o el 19, va sonar la coneguda sintonia en la tele que anunciava que l’equip de metges que assistien a Franco, anaven a donar el ‘parte’.
Llavors es va produir un moviment espontani, de tots els que estàvem passejant amunt i avall, i ens vàrem acostar al voltant de la tele per escoltar, amb esperança, allò que tots estàvem esperant. En finalitzar la sintonia la veu de la tele va anunciar que s’anava a donar “el ‘parte’ médico del equipo que atendía a su Excel·lència el Generalísimo”. El silenci es va fer en la galeria. Tots expectants acostats al voltant de la tele, la majoria en peu, sense estar asseguts en els bancs. Distanciat i observant la situació el funcionari de la presó de guàrdia que ens havia tocat aquell dia. (Incís. Entre els funcionaris hi havia de tot, des de persones normals fins a psicòpates que calia no entrecreuar la mirada amb ells i per mig, incògnites. Eixe dia la incògnita de funcionari que ens havia tocat es va aclarir). En expectació els presos de la quarta galeria vam escoltar: “el equipo médico habitual’ informa que las constantes de su Excel·lència el Jefe del Estado, se mantienen constantes…”
Un oooooh!!! de decepció va eixir de totes les goles dels espectadors, seguit d’un moviment espontani i contrari al que s’havia produït quan es vam acostar a la tele en escoltar la sintonia que anunciava el ‘parte’ i tots es van disposar a continuar passejant amunt i avall de la galeria, mentre exterioritzàvem -sense cap dissimulació- la desil·lusió per allò escoltat.
Va ser llavors quan el funcionari que havia estat observant-nos en silenci -ves a saber el que estaria pensant- va reaccionar i davant el oooooh!!! i la tornada amb decepció a la passejada, ens va ordenar escridassant-nos que ja que ens havíem acostar a vore la tele que teníem que continuar allà, asseguts i ens prohibia la passejada. Vam seure. Al meu costat els companys Josep Garés, el llaurador-poeta i llibreter d’Alzira i Josep Manuel París Molina, amic en la presó i químic de Dénia. Els vaig comentar que no podia obligar-nos a seure a vore la tele. Els vaig dir que m’anava a alçar i començar a passejar. En van dir que no ho fera. No els hi vaig fer cas. Em vaig alçar i vaig començar a caminar. Tots van mirar al funcionari. Este em va cridar i va dir:
- – Dónde va usted?
- – A pasear. No me interesa el programa de la tele.
- – Haga el favor de sentarse con el resto.
- – Con todo respeto estamos en la hora del paseo…
La conversa va finalitzar, en va tallar i em va dir:
- – Deme usted la correa i los cordones de los zapatos que queda arrestado por insubordinación.
La corretja i els cordons te’ls demanen perquè no pugues suïcidar-te quan te ‘chapen’ en les C.P.B. (Celdas de Prevención Bajas, cel·les de càstig i incomunicació, situades en la planta baixa on els rosegadors entren en més facilitat i on sols hi ha un matalàs ronyós tirat en terra que te’l porten per la nit.
Cap a la CPB en vam portar i allà vaig estar uns dies. Assegut en terra. Arrestat -paradoxalment- dins de la presó.
I va ser el dia 20 d’aquell mes de novembre de 1975, quan feia tres mesos dels afusellaments de setembre dels cinc antifranquistes, que es va obrir la porta de la CPB i un ‘cabo’ (pres comú que fa tasques domestiques) em va portar el dinar i acostant-se de manera sigil·losa cap a mi, baix la mirada atenta del funcionari que vigilava des de la porta, em va dir en veu prou baixeta a cau d’orella i dissimulant:
- – El ‘sapo’ ha muerto.
Així em vaig assabentar de la mort del primer (ara ja portem tres) Cap d’Estat del regim del 78-39-1707.
Article que se m’ha ocorregut escriure en veure com molts mitjans preguntaven a certes persones com s’havien assabentat de la mort del… ’sapo’. I jo he volgut fer la meua aportació.
Víctor Baeta
Benimaclet-València, 20 novembre del 2025 a les 8:00 am
“El ‘sapo’ ha muerto” crònica de VBS del 20N del 75 escrita el 20N del 2025 a les 7:00 https://t.co/78kqJTsZGM
— @victorbaetasubias (@victorbaeta1946) November 20, 2025
