Marc de la forma “vixca”.
En X, està tenint incidència una resposta sobre “vixca”. Davant d’un escrit meu sobre l’accentuació, un seguidor em pregunta:
– Perdona el canvi de tema, Abelard. ¿Què opines del VIXCA en el cartell del 9 d’Octubre?
Li conteste:
“Vixca” és una anécdota. Els casos importants són:
1) el model de la tercera flexió (“preferixc, preferixes, etc.”; un miler de verbs);
2) com actuen verbs de la segona flexió (si es “nàix-er”, serà “naixc”);
3) paraules vinculades (si és “peix”, serà “peixcar”). Els dos primers casos els tractí en el 2005 en este treball:
https://www.academia.edu/35376074/La_norma_jo_preferisc_tu_prefereixes_per_qu%C3%A8_no_sassimila
En realitat, ho havia exposat abans (1993, 1997) davant del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. No m’han contestat mai; però han seguit en la seua, sense rebatre les meues argumentacions sobre la regularitat de les formes valencianes (que comencen a existir fa cinc-cents anys: en el valencià clàssic). Els catalans, poden usar la consonant regular (“x”: “prefereixo, que prefereixi, neixo”); però, per als valencians, estaria prohibida la consonant regular: “preferixc, que preferixca, naixc”.
Mentrestant, hi han escriptors que demanen reduir el debat a l’àmbit universitari, quan haurien de saber que el seu “debat” és el silenci i mantindre la seua proposta, per molt que ho paguen els pobres escolars valencians (com mostre en l’estudi referit més amunt).
En aquells anys (1993-2007), no sabia encara que l’origen del rebuig a les formes regulars valencianes era una valoració que expressà Ramon Aramon en 1931: la unió de les consonants “XC” (naixca”) o “XQU” (naixques) serien «horribles formes», que caldria evitar. Dels tres exemples que cita, u és “vixca”. No exposà cap argument sobre la causa de l’horror que li feien formes que eren clàssiques i alhora actuals. Aramon va ser secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans durant quaranta-set anys (entre 1942 i 1989).
