9 D’OCTUBRE I 29 DE JUNY, LES DATES CLAU DEL VALENCIANISME
El valencianisme històric sempre ha tingut dos efemèrides o dates senyalades en el calendari reivindicatiu.
La primera, per tradició commemorativa que comença en temps de la Valéncia foral, és la data del 9 d’Octubre. Dia en el que la ciutat de Valéncia commemorava des dels temps dels reis del casal d’Aragó l’entrada de Jaume I, fundador del regne cristià de Valéncia, en la Balansiya musulmana de 1238. Sembla que en el primer centenari es celebrà la primera processó a càrrec del Consell de la Ciutat i des de llavors està documentada la seua celebració en els Manuals del Consell.
Eixa tradició de la processó commemorativa el día de Sant Donís, en acabant de la pèrdua dels Furs es va perdre o va mantindre’s en contadísimes ocasions com en l’any 1838 per celebrar-se el sext centenari, oportunitat que el govern lliberal i constitucional que dirigia l’ajuntament de Valéncia en plena guerra civil carlista, no vollgué deixar passar per alt. Pero des de l’intent de 1838 degueren passar molts anys per a que, al caliu de les iniciatives de les associacions valencianistes, es poguera recuperar la tradició el 9 d’Octubre de commemorar per mig d’una processó cívica que acompanyava a la Real Senyera, l’entrada en Valéncia de Jaume I i per extensió la creació del regne de Valéncia. En 1891, aprofitant l’inauguració del monument a Jaume I el 20 de juliol, l’Ajuntament de Valéncia va reprendre la tradició d’organisar la processó cívica que acompanyava a la Real Senyera en tota la solemnitat deguda, pero tot i que es convertí en un acte que va congregar milers de persones pels carrers i places de Valéncia, no se tingué la sensibillitat d’associar-la de nou a la festivitat de Sant Donís, com marcava la tradició. Fon a partir de 1915, com es descriu de manera breu en la prensa valenciana, quan es reprenen el 9 d’Octubre els actes en el carrer associats a l’homenage a Jaume I, encara que en uns primers moments només pren la forma d’ofrena floral als peus del monument al rei en Jaume en els jardins del Parterre de Valéncia. Eixe any, la joventut valencianista en acabant d’una velada lliteŕària el día anterior en el saló de regines de Lo Rat-Penat, acodí al Parterre i deposità unes corones de flors baix l’estàtua de Jaume I inaugurada en 1891. En 1917 es va repetir l’acte, de la mà de Lo Rat Penat, Joventut Valencianista i l’Acadèmia Valencianista del Centre Escolar. I a partir d’eixe moment se convertí en una costum la major part dels anys anar en processó cívica al monument de Jaume I per a commemorar la festivitat del 9 d’Octubre en la seua doble dimensió: la conquista i entrada en Valéncia de Jaume I i la fundació del regne foral de Valéncia.
Esta costum, convé saber que no portava associada l’eixida de la Real Senyera des de l’Ajuntament de la Ciutat. En el seu lloc, era la Senyera de la societat Lo Rat Penat, fidel rèplica de la que es custodiava en l’Archiu municipal, la que presidia els actes als peus del monument del monarca Jaume I.
No fon fins la festivitat del 9 d’Octubre de 1928, quan es recuperà de nou la tradició de traure en processó cívica la Real Senyera des de l’Ajuntament de Valéncia, seguint el cerimonial que es remonta a l’etapa foral. I fon eixe any quan es confeccionà també una rèplica de la Real Senyera de 1545, que fon beneïda en la catedral de Valéncia i que des d’eixe moment ha sustituit en els actes commemoratius a la Senyera original de 1545.
Proclamada la segona República en abril de 1931, els actes commemoratius del 9 d’Octubre cobraren un caràcter obertament reivindicatiu i multitudinari, front a la commemoració històrica i llírica dels anys precedents. Durant esta nova etapa (1931-1935) els discursos i parlaments als peus del monunent a Jaume I , posaren l’accent en la creació d’un nou estat independent d’Aragó i Catalunya, baix unes estructures prou democràtiques per ad aquella época i en l’oportunitat de vindicar un nou autogovern per a Valéncia, que recuperara les llibertats perdudes.
La segona data icònica per al valencianisme históric, ha de vore en les consequències de la Guerra de Succesió. Pero més important que l’efemèrides associada a la Batalla d’Almansa (25 d’Abril), és la data oficial de la firma del Decret de Nova Planta que abolí els Furs valencians. És a dir, el 29 de Juny de 1707.
Si repassem les principls fites que celebrà el valencianisme històric, algunes de les més importants estan vinculades directa o indirectament ab la commemoració de la pèrdua dels Furs el 29 de Juny de 1707. Entre elles destaquem:
– l’Assamblea Regionalista Valenciana celebrada en el paraninf de l’Universitat de Valéncia els dies 29 i 30 de juny de 1907.
– L’Acte d’Afirmació Valencianista celebrat en el Teatre Eslava de Valéncia en juliol de 1914. En eixe event s’aprobaren, sancionades en entusiasme pel públic present, unes Bases mínimes d’actuació. En l’ampliació explicativa d’eixes bases figurava també la proposta de commemorar tots els anys el 29 de Juny, aniversari de la pèrdua de les llibertats de la nostra terra.
– la celebració del “Aplech” regionaliste” en el Monastir del Puig el 20 de Juny de 1915 per a reclamar a l’Estat la rehabilitació del santuari del Puig. La celebració de l’Aplec coincidí pràcticament en l’aniversari de la supresió dels Furs, fet que feu constar la Joventut Valencianista que s’adherí a l’acte i va intervindre en els parlaments, tot i que formalment en el transcurs de l’event no es feu cap menció explícita a la pèrdua dels Furs.
En el recordatori del 29 de Juny, també la premsa valencianista d’abans de la guerra civil jugà un paper important descrivint les conseqüències de la pèrdua dels Furs. Les principals conmemoracions a través de la premsa valencianista front a la pèrdua de les llibertats (Patria Nova, El Camí, Acció, etc…) prengueren com a referència la data del 29 de Juny i en menor proporció la que commemora la batalla en els camps d’Almansa el 25 d’Abril de 1707.
Per això hui el valencianisme estricte ha de recuperar eixa tradició (l’associada a la pèrdua “de iure” dels Furs el 29 de Juny de 1707) i fer d’eixa data un motiu de recort i alhora d’esperança. Tot i que fruïm d’una autonomia política des de fa 40 anys i que l’Estatut nos reconeix com a nacionalitat històrica i el valencià com a llengua pròpia, no disposem d’autonomia financera ni de dret civil valencià, fets que llastren el nostre desenroll i progrés com a Poble.
És trist que des de la celebració en 1933 de la primera Assamblea de Parlamentaris valencians, el comportament de l’Estat i dels governs centrals que s’han succeit des de la recuperació de la democràcia siga el mateix cap a Valéncia: la desatenció front a les necessitats i els clamors d’inversions en territori valencià.
Si en 1931 la llista de greuges era llarga i atenia a les necessitats d’eixa época, en 2022 tot i fruir de cert espai d’autogovern i recursos econòmics, la llista de reclamaciones a l’Estat és ampla. I no té solució a curt plaç com no la tingué en 1933 a pesar de la diligència que posaren polítics com Sigfrido Blasco Ibáñez o que el PURA fora el partit republicà i valencià hegemònic en la província de Valéncia, presidia la Diputació Provincial i contava en més de 200 alcaldes en la província de Valéncia.
“40 anys fent país” com pregona l’actual campanya institucional per a commemorar l’aniversari de l’Estatut d’Autonomia, no han resolt el problema crònic i endèmic que té Valéncia com a nacionalitat històrica front als Governs centrals des dels temps de la Restauració, passant pel breu paréntesis de la República, la Dictadura franquista i de nou la Monarquia parlamentària.
No és un problema en principi del tipo de règim que governa en Espanya. És un problema crònic de doble direcció. Per una banda, el desinterés i la falta de compromís de tots els governs centrals cap a Valéncia. I per una atra, la desafecció de la classe política valenciana, generació darrere generació.
No ho oblidem este 29 de Juny, aniversari de la pèrdua de les llibertats valencianes.
