diumenge, 13 de juny de 2021
Vam vore en l’anterior post que el crit patriòtic “Visca València lliure!” va nàixer en els contorns del primer valencianisme articulat entorn de l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, l’associació València Nova i la figura de Faustí Barberà i que el seu ús públic es documenta com a mínim des de 1915, especialment vinculat als integrants de la Joventut Valencianista i amb una gran profusió a partir dels anys 1917 i 1918, en connexió amb el nou impuls del valencianisme vinculat a la creació del partit polític Unió Valencianista i l’adquisició del diari La Correspondencia de Valencia. Però, com també vam indicar, la instauració de la dictadura de Miguel Primo de Rivera -i després la dictablanda de Dámaso Berenguer– va fer que entre 1923 i 1931 la proclama desapareguera de l’escena pública, fins que amb l’arribada de la Segona República ressorgí amb més força que mai, segons podrem observar al llarg del present article.
I ho va fer pràcticament des del minut zero, com indicava un article d’Acció Valenciana, la revista del grup d’universitaris aplegats en Acció Cultural Valenciana (amb Manuel Sanchis Guarner, Felip Mateu i Llopis, Emili Gómez Nadal, Antoni Igual, Francesc Carreres i Calatayud, etc.), que el mateix 15 d’abril de 1931 -al sendemà de la proclamació republicana- advocava per la constitució d’un Estat Valencià “dins de la nació catalana” i afirmava al mateix temps que: “Aquests dies el poble Valencià cridava: ‘Biba’ la República; contestava també al de visca València republicana, visca València lliure… però ignorant el significat“. Per tant, el mateix dia de la instauració de la Segona República ja es degueren sentir pels carrers els crits de “Visca València lliure!”, més enllà del fet que la gent els secundara amb un sentit nacional i patriòtic o no, segons es queixaven aquells jóvens nacionalistes universitaris.
Però, fora com fora, a partir d’aleshores la consigna es repetiria de manera constant fins i tot més enllà dels ambients valencianistes, que, en qualsevol cas, eren evidentment els que més recorrien a ella, segons mostren les primeres publicacions d’El Poble Valencià, un setmanari valencianista de centredreta (amb Josep Maria Bayarri, Ricard Sanmartín, Francesc Caballero, Josep Maria Esteve, etc.). Concretament, al llarg de 1931 en nombroses de les seues portades apareixeria la proclama de “¡Vixca Valencia lliure!“, com el 25 de juliol (“Volem el reconeiximent del Estat valencià”), el 15 d’agost (“La magna assamblea de Denia pro Estatut valencià”) o el 10 d’octubre (“Autoritats i poble de Valencia s’associen en l’homenatge al Rei En Jaume I”). De fet, en connexió amb esta darrera portada, el crit també es convertí, com ja havia passat abans de la dictadura, en un clàssic de les commemoracions del 9 d’Octubre, que ara tingueren, per primera vegada, un caràcter institucional. No debades, en 1931 es publicava també en El Poble Valencià el ban de l’alcalde de València, Agustí Trigo, en què s’informava que la corporació municipal “ha volgut enguany cooperar a l’homenatge” a Jaume I i es convocava la ciutadania a assistir al Parterre.’
De fet, també en El Poble Valencià l’adés esmentat Francesc Carreres -llavors estudiant i fill de l’arxiver municipal de València, Salvador Carreres– publicava al costat del ban de l’alcalde una carta indicant que no podria estar en la ciutat aquell 9 d’Octubre de 1931, per la qual cosa afirmava que: “Lluny de la pàtria, envie la meua cordial adhesió als actes d’aquests dies, tot cridant Vixca València lliure!“, una proclama que se sentiria de manera reiterada en aquella jornada commemorativa. I succeiria el mateix, encara amb molta més força, el 9 d’Octubre de 1932, que se celebrà de manera multitudinària pels carrers de València amb un desplegament mai vist, segons relaten totes les cròniques disponibles. “Como no se ha hecho hasta ahora desde que tenemos memoria“, en deia Las Provincias, que també explicava que: “Formaban en la manifestación algunos millares de personas, dominando la juventud. Durante todo el trayecto, hasta llegar al Parterre, los “vivas” a Valencia libre fueron muy entusiastas y constantemente aplaudidos […] El ideal valencianista cada vez se va abriendo más paso“.
I el mateix passà encara a l’any següent, el 9 d’Octubre de 1933, segons explicava amb detall el setmanari El Camí, fundat per Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, qui en la dècada de 1910 havia estat membre de la Joventut Valencianista i era ara un ambiciós polític (regidor municipal de València) i empresari, alhora que president del Centre d’Actuació Valencianista. Segons s’hi contava, en 1933 no només es va fer un Aplec al Puig i es va inaugurar una làpida a Francesc de Vinatea en la vespra de la festa, sinó que, a més a més, el dia de la conquesta de València va esdevindre una autèntica “Jornada de la valencianitat”, amb tot un seguit d’actes protagonitzats per entitats valencianistes. Per exemple, a primera hora del matí l’Agrupació Valencianista Escolar feu una manifestació fins a la Nau amb una pancarta que deia “‘‘L’Agrupació Valenciana demana la revalencianisació de la Universitat’” i després “es dirigiren donant visques al País Valencià i a València lliure al monument de Jaume I” -emprant el nou nom per al conjunt del país que s’havia proposat des de l’esmentada associació universitària Acció Cultural Valenciana a finals de 1930, per tal de diferenciar-lo del de la ciutat de València, i que va començar a estendre’s a partir de llavors-.
Igualment, després del depòsit de corones i rams de flors per part de nombroses associacions al llarg del matí, per la vesprada es feu una “gran manifestació patriòtica presidida per l’Ajuntament“, amb representants de moltíssimes organitzacions de la ciutat i -d’arreu del país, com ara els Centres Valencianistes de Xàtiva, Alzira, Algemesí, Cocentaina, Alcúdia de Carlet, Almussafes, Alcoi, Bocairent i Manises, estos darrers amb una pancarta que afirmava “‘Volem la llibertat del nostre poble. Visca València lliure‘“, mentres que, per la seua banda, els d’Estat Valencià en duien una altra que deia “‘Estat Valencià reclama la independència del País Valencià’“. I el mateix Joaquim Reig, portant la Reial Senyera com a regidor, “pronuncià un breu parlament” al peu de l’estàtua de Jaume I, advocant perquè “siga el nostre País Valencià regit per valencians“, a la qual cosa els congregats respongueren amb “una entusiàstica ovació” que “ofegà les darreres paraules de l’orador quan dia: ‘Visca València lliure, Estat i Nació‘“. En definitiva, aquell era el crit patriòtic definitori de les jornades de commemoració valencianista, que en el cas del 9 d’Octubre continuaren celebrant-se institucionalment els dos anys següents, en 1934 i 1935, tot i que amb menor intensitat, atés el canvi de color del govern de la República, a les dretes, i les convulsions sociopolítiques que s’experimentaren durant aquell bienni, com vorem.
Per una altra banda, si bé en l’anterior post, del període 1907-1923, havíem vist testimonis exclusivament de la ciutat de València, que és on nasqué i es desenvolupà el primer valencianisme, durant esta segona etapa de 1931-1936 s’observa que el crit de “Visca València lliure!” estigué present molt més enllà i, a més a més, proferit per persones que no sempre eren nacionalistes valencianes, sinó simplement favorables a determinades quotes d’autogovern. Així, per exemple, ja en setembre de 1931, un grup de “jóvens regionalistes” alcoians (Santiago Giner, Vicent Segura i A. Vilaplana) proposaven en El Poble Valencià la possible formació d'”una societat políticament o netament de cultura i estudis valencians“, mentre que a finals de 1932, d’una banda, es creà efectivament un Centre Valencianista d’Alcoi; d’una altra banda, el president del Círcol Industrial d’Alcoi, Gregori Ridaura, feu una conferència en Lo Rat Penat de València en què indicà que “les comarques alacantines són valencianes” i “afirmà la valenciania d’Alcoi i que les ales que figuren en el seu escut sempre estan dispostes per al vol cap a València lliure“; i, finalment, el també alcoià Roger Botty, blasquista i valencianista, publicà en El Pueblo l’article “Soc valencià”, en què es dirigia al Govern Central dient: “Nuestro decoro, nuestro amor propio y nuestro honor nacional EXIGEN UNA REPARACIÓN. En caso contrario no será de extrañar que el ‘VIXCA VALENCIA LLIURE E INDEPENDENT’ haga resurgir de entre las ondas del Mare Nostrum la hazaña inmortal de un pueblo que no ha muerto“.
Però no només seria entre alcoians que el “Visca València lliure!” ressonaria, sinó que al llarg de 1933 ho faria en molts altres municipis, en connexió amb els mítings pro Estatut Valencià que es feren ací i allà durant la primera mitat de l’any. A principis de febrer, per exemple, en l’acte celebrat al Teatre Romà de Sagunt, Maximilià Thous (pare) intervingué afirmant que “tots els que havien anant allí buscaven la primera estrofa d’un himne que dia: ‘Visca València lliure’, lliure al costat de totes les terres lliures d’Espanya” i un parell de setmanes més tard, en el que es va fer a Gandia -on, com a la majoria d’actes, es traslladava la Reial Senyera de València i se l’acompanyava en processó fins al lloc on es feien els mítings-, fou l’alcalde del Villar, Juan Estevan Mínguez, de la Serrania, qui clogué el seu discurs guanyant-se el públic assistent amb les següents paraules: “Terminó diciendo que se complacía en acabar pronunciando dos de las frases valencianas que sabía: ‘Vixca Valencia lliure’ y ‘res més’“.
Igualment, a finals de març se’n feu un altre a Énguera, que hagué de traslladar-se del Teatre Cervantes a la plaça de la República perquè no hi cabia la multitudinària assistència, en el qual el representant de Lo Rat Penat, Salvador Roda, acabà dient que “Vamos a hacer una Valencia libre. (Grandes aplausos)“. En paral·lel el Centre Valencianista de Bocairent, presidit per Joan Beneyto, celebrà un acte d’afirmació al qual assistiren delegacions dels centres de València (amb Joaquim Reig) i d’Alcoi (amb Joaquim Aracil), en què, en finalitzar el banquet que cloïa la jornada, es llançaren “visques a Bocairent i a València lliures“. I un mes més tard, a principis de maig, s’organitzà un nou míting estatutista a Albaida, en què tant el president de la Diputació, el blasquista carletí Joan Calot, com l’agent comercial Salvador Ibarra Asensi proferiren el crit de “¡Visca València lliure!“, que fou “unanimement contestat“. I el mateix passaria en els actes de juliol a Llíria i Ontinyent, lloc on l’alcalde Francesc Montés “terminó insistiendo en la necesidad de la fusión de los buenos valencianos, gritando ‘¡Vixca Valencia lliure!“. També a Alzira el diumenge 16 de juliol de 1933, durant una jornada memorable, l’Himne de València “fué escuchado con religioso silencio, interrumpido de vez en cuando con entusiastas vivas a Valencia libre y ensordecedores aplausos al final“.
En definitiva, el crit de “Visca València lliure!” s’havia fet definitivament transversal entre tots aquells partidaris de l’autogovern valencià, foren de dretes o d’esquerres i de tendència regionalista, federalista o independentista. I també es podia trobar el seu ús, per exemple, en els cercles valencianistes de la ciutat d’Alacant, com mostren un parell de textos d’Enric Valor com a secretari de l’Agrupació Regionalista Alacantina: d’una banda, una adhesió de finals de 1933 a l’elecció de Joaquim Reig com a diputat del Congrés (“els valencianistes d’Alacant hem copsat des del primer moment la importància que té per a la Pàtria Valenciana l’haver estat vós elegit per a representar-la […] Per això hem subratllat tots, la rebuda de la nova, amb un fervorós visca València lliure! […] Ara com mai, es sentirà a les Corts espanyoles l’autèntica veu de la Nació Valenciana“) i, d’una altra banda, un article de maig de 1934, en què demanava als valencianistes que escamparen el seu missatge per totes les localitats valencianes (“per arreu de tot el País Valencià ressone prompte el Nostre Himne ‘Vent de Ponent’ i el nostre crit de redempció: Visca València lliure!!“)
De fet, el crit també ressonà en l’arribada de les despulles de Blasco Ibáñez (provinents de Menton) des des de Barcelona a València a finals d’octubre de 1933, si més no després que el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià fera un abrandat discurs des del balcó de l’Ajuntament del cap i casal: “Catalans i valencians lluitàrem junts contra els Borbons que ens robaren les llibertats i junts hem lluitat per tal de reconquerir-les. […] Valencians, visca la República! Visca València! Visca Blasco Ibáñez! Visca el President de la República [Alcalá Zamora]! Visca la Federació dels pobles Ibèrics! (Ovació enorme i visques a Catalunya lliure, a València lliure, a Macià, a l’Avi’, etc.)“. Llavors quedaven només unes poques setmanes per a les eleccions de novembre que donarien el govern de la República a les dretes (en les quals isqué escollit l’esmentat Joaquim Reig, que es presentava per Barcelona amb la Lliga Catalana) i en aquells moments El Camí recordava que “els vots dels valencians no deuen anar als que no reconeguen els drets del País Valencià“, en línia amb el que hi explicà només un dia abans de les votades Antoni Senent Micó, que era president del partit catòlic valencianista Acció Nacionalista Valenciana: “La meua veu modesta demana a les dretes valencianistes que voten en blanc. Tingau en compte que al sendemà del triomf de les dretes espanyoles començarà la nostra persecució. Penseu que si manaren seria esta la darrera vegada que públicament podríem dir: Visca València Lliure!“.
Per tant, era ben significatiu que des del valencianisme democristià s’advertira que amb un possible govern espanyol de dretes les llibertats es restringiren pel que feia a les qüestions nacionals i d’autogovern i que això fins i tot podia afectar el simple fet de cridar “Visca València lliure!“. En qualsevol cas, malgrat el triomf de la dreta espanyola, el crit no arribà a desaparéixer, ja que continua documentant-se en les publicacions, segons hem vist en els textos d’Enric Valor o, per exemple, en el llançament en maig de 1934 del setmanari Acció, de l’anomenada Acció Nacionalista Valenciana, al crit de “Vixca València lliure i cristiana!”. Igualment, el primer d’octubre en La Bandera Federal, l’òrgan d’expressió d’Esquerra Valenciana, el nou partit de valencianistes escindits del blasquisme, s’explicava el següent, que constatava encara el vigor redemptor de la proclama: “Quan algun dretà vos xille: ‘Viva Espanya!’, retruqueu-li enseguida: ‘Vixca la República!’. Voreu com calla. I és que el ‘Viva España’ ve a ser hui, en boca de les dretes, l’afirmació covart de l’esperit monàrquic, militarista, aristòcrata i feixiste. Contra tot això, hi han dos crits justiciers: ‘Vixca València lliure!’ I després, ‘Vixca la República federal!’, que és la nova Espanya de la comprensió constructiva, de la llibertat ben entessa, del patriotisme responsable“.
Però només uns dies després les coses canviarien notablement: el 6 d’octubre de 1934 Lluís Companys proclamà “l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola” i això ocasionà la repressió immediata per part del Govern Central, amb l’empresonament dels membres de la Generalitat de Catalunya, incloent Companys, la suspensió de l’autonomia i el nomenament d’un governador militar. De fet, això també ocasionà certs actes repressius contra els nacionalistes valencians i el deslluïment de la celebració del 9 d’Octubre, segons anotà Nicolau Primitiu en el seu dietari:
Este matí m’ha cridat per telèfon el secretari [Francesc] Garcia, de Lo Rat Penat, que volia parlar am mi. Estava esparverat. La policia hac registrat Acció Nacionalista Valenciana i atres centres clausurant-los, i ell tenia temor de que anaren a fer lo mateix a Lo Rat i que es produïren baixes entre els socis parells. Hac anat a l’ajuntament a veure què es faria per a demà, aniversari de l’entrada a València de Jaume I, i tots són d’opinió que es deu deixar passar este núvol. No obstant se m’ocurrix anar a parlar am el capità general, el qui em rep molt amable i m’envia al governador, car en estes minúcies no es vol ficar. Tamé el governador em rep amablement. Ab ell està, em pareix, el cap de la policia. Li expose la meua pretensió: hissar la senyera i portar una garlanda al monument a Jaume I.
Me diu que té allí una denúncia sus que a Lo Rat Penat es donaren crits subversius l’altre dia, a l’emissió de la ràdio Associació de Catalunya. Li explique els fets com es donaren. Tota l’emissió fon regular i tranquil·la, i quan ja s’anava a cloure, uns xicots començaren a donar vixques a València lliure i Catalunya lliure, mes [Manuel] Gisbert (l’alcalde de València) i jo ens tiràrem damunt per a fer-los callar i Gisbert donà crits de vixca la república i atres pareguts. El governador m’ha preguntat qui eren els qui havien pegat els crits subversius, i jo li hac dit que no me n’havia adonat, lo que li hau paregut estrany, mes no hau insistit.
M’han dit que la senyera… ‘porque era regional i sin la estrella separatista podia ponerla pero poniendo al lado otra de la república, que ya sabe usté que es la nacional’; i en quant a la garlanda podíem anar en un aut clos el president i el secretari, sens avisar-ho ni dir-ho a nengú i depositar-la. Havem acordat en junta esta nit deixar-ho córrer per a millor ocasió, ja que tamé eixos permisos no me s’havien donat per escrit i s’exposàvem a que algun descabotat li fera algun greuge a la senyera i s’engrescaren les coses. Em confirmen que han segut clausurats els centres valencianistes.
No debades, a partir de llavors, de la tardor de 1934, el crit patriòtic sí que sembla desaparéixer de manera quasi total de les publicacions i no reapareix fins a 1936, quan, per exemple, ja iniciada la Guerra Civil, es repetí a la ciutat de València un acte de germanor entre republicans paregut al de les despulles de Blasco Ibáñez, ara en ocasió de la inauguració el 15 de novembre de la Plaça de la Generalitat Catalana, amb la presència de consellers i secretaris arribats de Barcelona: “El conseller senyor Aiguader descobrí la placa, i les bandes municipals interpretaren ‘Els Segadors’, que foren escoltats amb el puny enlaire per tothom. Es repetiren els visques a Catalunya, a València lliure i al President Companys“. Amb tot, ja sabem com acabà la guerra, amb la derrota precisament dels republicans i els nacionalismes alternatius al castellanoespanyol, de manera que el franquisme instaurat a partir de 1939 arrasà pràcticament amb tots els valencianistes: els d’esquerres foren afusellats, empresonats o exiliats, mentre que els de dretes en renunciaren o es reubicaren com pogueren en la nova situació, reduint-se inicialment a un grup minúscul arrecerat dins de Lo Rat Penat.
Eixa era la situació que descrivia Joan Fuster en la immediata postguerra: “Quan vaig venir a estudiar a València. L’any 1943, per curiositat, vaig anar a la festa del 9 d’Octubre: hi havia quinze persones. Un dels quinze, el senyor Bayarri, cridava: ‘Visca València lliure! Espanyols fora d’ací!’ […] El senyor Bayarri i quinze més era tot el valencianisme que quedava“. Per tant, fins i tot en aquelles deplorables circumstàncies el “Visca València lliure!” continuava sent el crit del nacionalisme valencià, que probablement devia ser permés a Josep Maria Bayarri, junt amb l'”Espanyols fora d’ací!“, pel seu caràcter de personatge estrambòtic, alhora que escultor d’imatgeria catòlica. I, com és sabut, després de la desfeta d’aquell valencianisme de preguerra, en els anys 60 nasqué un nou valencianisme precisament de la mà de Joan Fuster, amb uns plantejaments identitaris, polítics i culturals notablement diferents als d’abans de la guerra, ja que es basaven, en primer lloc, en l’impuls de la catalanitat dels valencians i en el projecte de construir nacionalment els Països Catalans.
En conseqüència, també els principals paràmetres del nacionalisme valencià acabaren canviant quasi per complet respecte d’allò que havien sigut, ja fora en qüestions simbòliques, com la bandera, o en qüestions onomàstiques, com la denominació de la llengua, del gentilici o també del país, rebutjant ara per complet el nom de València per a tot el territori i adoptant exclusivament l’altra proposta sorgida en 1930, la de País Valencià. I això, evidentment, també afectà l’històric crit redemptor de “Visca València lliure!”, ja que difícilment ara podia identificar-se com una proclama alliberadora de tot el país. Amb tot, inicialment també hi havia certs elements del valencianisme de preguerra –Acció Cultural del País Valencià prendria el seu nom de l’esmentada associació de 1930, amb el nom adaptat a l’època-, la qual cosa es percep, per exemple, en els fets del VIIIé Aplec de la Joventut del País Valencià de 1968. Des dels anys 50 Lo Rat Penat havia représ les visites al Puig pel 9 d’Octubre (com en 1915 o en 1933) i a partir de 1960 els nous jóvens valencianistes de l’entorn fusterià i universitari convocaren un Ir Aplec de la Joventut del País Valencià a Llíria, seguit d’altres a Castelló, Bocairent i la Vall d’Uixó, que, davant els problemes per la repressió, es va substituir en 1964 per la marxa a peu de València al Puig el darrer diumenge d’octubre, que es va fer durant quatre anys seguits, fins que en 1968 les autoritats franquistes també la van prohibir.
I, com recollia la publicació comunista feta a Brussel·les Información Española, aquell any de 1968 la Guàrdia Civil va prendre militarment el Puig i va impedir el pas de la marxa a partir de la Pobla de Farnals, davant la qual cosa els 500 manifestants que hi anaven es van dispersar i van fer pintades en diversos llocs, “que decían: ‘Valencia lliure’, ‘País Valenciá, lliure i socialista’, ‘Valencia per Euzkadi‘”. Això, doncs, mostrava molt bé el canvi que s’estava produint dins del valencianisme: encara funcionava el crit de “València lliure”, però ja n’havia aparegut un altre, amb el nou nom del país que el nacionalisme valencià estava adoptant quasi de manera exclusiva i afegint-hi, a més a més, un adjectiu esquerrà: “País Valencià, lliure i socialista”. És, de fet, la nova consigna patriòtica que apareix en les publicacions de la Transició, com ara en un acte de la Joventut Comunista d’octubre de 1976, que finalitzà així: “Gritos de ¡Chile vencerá! Al final un ¡Visca el País Valencià, lliure y socialiste!, fue coreado por todos los asistentes en pie con un País Valencià, País Valencià“. O el mateix en la propaganda i les proclames dels partits i organitzacions d’esquerres de l’època o encara en les manifestacions per l’Estatut de començaments de 1980: “Los manifestantes dieron gritos a favor del artículo 151. ‘Volem l’Estatut’, así como otros de ‘País Valencià, lliure i socialista’, y contra UCD, sus dirigentes y su política autonómica“.
Tot plegat, doncs, els canvis produïts en el valencianisme entre els anys 60 i 70, incloent ara el clar predomini de les visions progressistes i catalanistes, van fer que el crit històric del nacionalisme valencià, “Visca València lliure!”, caiguera completament en desús i fora substituït per altres, com “País Valencià! País Valencià!”, “Visca el País Valencià, lliure i socialista!” o, més avant, “Visca la terra lliure!” i “País Valencià, lliure i sobirà!”, fins al punt que a data de 2021 siga vist amb estranyesa o fins i tot amb rebuig per certs sectors del valencianisme, com vam vore en l’anterior post, en parlar de les queixes d’alguns membres del Moviment per la República Valenciana, en acabar un saluda amb les proclames “Visca Catalunya lliure i Visca València lliure!”. És, però, per l’evolució ara explicada, ja que cal tindre ben present que és una proclama completament vinculada a la història del nacionalisme valencià. De fet, com hem vist en els dos darrers articles, era la proclama per excel·lència dels valencianistes des de la seua embranzida inicial en 1907 fins a la Guerra Civil finalitzada en 1939: “Visca València lliure!” era el crit que condensava l’anhel d’unir tots els valencians en un País Valencià autogovernat i autocentrat. Així que, ja sabeu, si compartiu eixes idees i sentiu en algun lloc un “Visca València!”, no estarà de més que, com Almela i Vives en 1919 i tants i tants altres valencianistes abans i després, respongueu amb un “Lliure!!”.
