Pau Alabajos llegint un comunicat del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià a la plaça de la Mare de Déu de València el 24 de maig del 2007. FOTO ANNA notícies
——————–
Entrevista a Pau Alabajos de valencianisme.com
escrit per: Redacció
divendres, 27 agost de 2010
Pau Alabajos”Si protestem és perquè encara hi ha motius pels quals queixar-nos”
Pau Alabajos i Ferrer és un cantautor torrentí, un dels màxims exponents de la nova fornada de la cançò d’autor en llengua valenciana-catalana que replega el relleu de la ja vella Nova Cançò. És també secretari del Col·lectiu de músics en valencià Ovidi Montllor, nom posat en homenatge al gran artista alcoià, al qual Alabajos no es cansa de lloar. Compta amb dos discos editats: Futur en venda (2004) i Teoria del Caos (2008). Compromés amb la seua llengua i la seua terra, que són les nostres, i bon amic del nostre portal, hem tingut el plaer de xarrar amb ell en una entrevista que tot seguit us transcrivim:
Per a començar, et volem felicitar pels teu 10 anys de carrera musical. Quin balanç en fas des del dia que vas agarrar la guitarra i te’n vas anar a tocar a la plaça de la Mare de Déu?
Moltíssimes gràcies, de veritat. Clarament, el balanç és molt positiu. Començar anant a la Plaça de la Mare de Déu sense cap altre objectiu que finançar-te el berenar amb les monedetes que la gent anava posant a la gorra i, al cap de deu anys, trobar-te amb dos discos enregistrats i a punt d’entrar a gravar-ne un tercer, amb una caterva de concerts a les esquenes i havent eixit a actuar fora de les nostres fronteres en diverses ocasions… Estic molt content, molt satisfet. A més a més, si no haguera actuat a Ciutat Vella en els inicis, potser mai no haguera conegut Vicent Sengermés (que em va descobrir allà cantant Al Vent i em va proposar d’enregistrar la nostra opera prima a Cambra Rècords) i qui sap si hauria arribat a dedicar-me açò, digue’m-ho així, professionalment… Començar de zero, i pedreta a pedreta, anar pujant, eixe és el resum de deu anys de feina…
Se’t sol incloure dins de la nova generació de cantautors hereus de la Nova Cançó, en un estil qualificar ara com a “cançò-protesta”, junt amb altres autors com ara Cesk Freixas o Feliu Ventura entre molts altres. Et sents còmode amb eixa classificació? Què n’haveu heretat d’aquella Nova Cançò del post-franquisme i la transició?
Som hereus de la Nova Cançó, en tant que la nostra generació parteix del patrimoni musical i polític que van llegar-nos tots aquells artistes compromesos amb un Temps i un País: els Setze Jutges, Raimon, Ovidi, Al Tall… No és que estiga en contra de l’etiqueta Cançó Protesta, perquè si protestem és perquè encara hi ha motius pels quals queixar-nos. La qüestió és que moltes vegades s’utilitza aquesta expressió en un sentit bastant pejoratiu, “ja estan ací els pesats de la guitarreta i el pamflet de sempre”. La nostra proposta artística és molt més que les idees que defensem o els compromisos que adquirim. Qualsevol que haja escoltat els nostres discos, sap que no només parlem de política, de llengua, de País, d’especulació i de corrupció: també tenim temes més privats i personals, que parlen d’amor, d’esperança, de somnis. I erròniament es redueix la nostra tasca a la vessant reivindicativa, quan en realitat deuria ser al contrari. Nosaltres cantem i fem música, i a més a més, prenem partit (cosa que no poden dir altres artistes). Em quede amb una frase que sol dir Feliu en les seues actuacions “si nosaltres fem cançó denúncia, és perquè altres fan cançó renúncia”.
Entre Ovidi Montllor i Obrint Pas van passar més de 20 anys de desert en la música en valencià. Com ho explicaries això? Per què dels de la irrupció dels Obrint Pas ha canviat tant el panorama?
Ovidi Montllor va ser un dels primers represaliats polítics de la democràcia, entre cometes, cursiva i subratllat. Després d’ajudar a tombar les estructures del franquisme, a còpia de recórrer-se el País de dalt a baix, participant en cabassades de concerts, recitals i aplecs, fregant els límits de la censura i fent-li el treball brut a l’esquerra (també entre cometes, cursiva i subratllat); el PSOE, el lermisme, només va assolir el poder després de la mort de Franco, li va girar l’esquena: als nous governants ja no els interessava un artista que fiscalitzara la seua gestió política, de cap manera volien que una mosca collonera de la talla d’Ovidi Montllor tinguera un altaveu mediàtic per dir certes coses, ben alt i ben clar… Però, molt més astuts que els capitostos del Règim, no van prohibir ni censurar ni els cantautors ni els grups de folk, sinó que van optar per fomentar un altre tipus de cultura molt més innòcua, asèptica, desidiologitzada. Ovidi mai no va actuar a Canal9, mai de la vida. I fins i tot Amadeu Fabregat el va rebutjar com a actor de doblatge perquè l’accent de l’alcoià sonava “massa català”. Si podeu llegir “La Televisió (Im)possible”, editat per 3i4, conta aquesta anècdota amb tot luxe de detalls i explica, fil per randa, el desert cultural que es va produir des dels anys 80 fins les darreries dels 90. Després del pitxer d’aigua freda que van suposar les legislatures del PSOE al front de la Generalitat Valenciana, que se suposava que anava a representar el valencianisme polític (i, en canvi, es va convertir en una titella obscena de Guerra i de Madrid), molts dels que havien lluitat contra el franquisme o van penjar les guitarres o es van dedicar a una altra feina, per pura depressió “post-revolucionària”. És la següent generació, la nascuda a partir dels anys 70, que pren el testimoni dels seus pares i es posa a cantar i a somiar de nou. És el problema de la mala junça: que tot i que mates la brossa amb salfumant, les arrels tornen a renàixer, tard o d’hora. I ací entren en joc Obrint Pas (la punta de llança), Gramoxone, Feliu Ventura, Anselmos, Bajoqueta Rock, Dropo i altres bandes i solistes que certificaren l’aparició d’una nova escena musical valenciana i que foren el germen de l’actual fenomen cultural que és la música en valencià, amb més concerts que mai, més grups que mai, més festivals que mai, més producció discogràfica que mai, més públic que mai i més presència internacional que mai… Vaja, que som “la bomba”! hehehe
Sols dir que la música en valencià viu actualment un moment molt dolç, però eixa proliferació de cantants i grups no es tradueix en promoció per banda de les institucions. Quina seria al teu parer la sol·lució?
Hi ha dues solucions: una, tirar el PP al carrer en les eleccions de 2011 i agafar pels collons al PSPV perquè no ens la torne a jugar una altra vegada, molt poc probable perquè el tufo a lermisme que exhalen Alarte i companyia no sembla massa alentador! Dos, continuar el camí que portem i anar progressant: al marge de les institucions, o millor dit, a pesar de les institucions, estem aconseguint que la gent comence a veure la música en valencià com un aspecte normal de la nostra societat: l’altre dia Bajoqueta Rock va actuar durant la festa de presentació del València Club de Futbol, Sí Ràdio (la radiofórmula de RTVV) està posant molta música en valencià a través de la seua programació! Als nostres concerts ve molta gent que no parla la nostra llengua o que no prové dels moviments socials, però gaudeixen de les nostres melodies i es plantegen algunes de les coses que diem, això és molt important! La consellera de Cultura es nega a rebre’ns al seu despatx, ens dóna llargues i ens respon amb un explícit silenci administratiu. Amb una paret no es pot ni parlar ni negociar. No ens fa falta: afortunadament, tenim la nostra Conselleria de Cultura Alternativa, que són tots els ateneus, els casals, els col·lectius de base, les associacions per la llengua, les cases de cultura gestionades per ajuntaments progressistes, els Salvems… Anem creixent, poquet a poquet, i arribarà un moment que serem tan grans que no podran amagar-nos sota l’estora, ja s’apanyaran…
Al respecte, un lector del nostre portal ens pregunta si creus que són estos els anys daurats “moderns” de la música en valencià o el millor està per vindre.
Absolutament, i no ho dic jo, les xifres parlen per elles mateixes. Enguany s’han presentat 70 discos als Premis Ovidi! Miquel Gil, Obrint Pas, els desapareguts l’Ham de Foc, per posar tres exemples gràfics, han actuat per mig món! Us heu parat a fer un recompte de la quantitat d’aplecs i festivals que s’organitzen arreu del País? El Col·lectiu Ovidi Montllor ha passat de 89 grups i solistes del primer catàleg a vora 200 que apareixeran en la segona edició, que estem a punt de traure a la llum! L’únic que no tenim és la projecció mediàtica dels anys 70: en aquella època la Cançó es va utilitzar com un ariet per tombar la dictadura. La dreta progressista, el centre i l’esquerra estaven unitdes per un mateix objectiu, acabar amb el Franquisme: els cantautors eren la seua veu, tenint en compte que els mitins i les octavetes estaven prohibides per la censura. Amb la mort de Franco, eixe acord de mínims va caure pel seu propi pes i cada bàndol va posar les seues cartes damunt de la taula. Després d’aquella manifestació unitària del 9 d’Octubre de 1977 on un milió de valencians van cridar “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” (portada del Levante i Las Provincias, estaven d’acord fins i tot els diaris antagonistes per excel·lència!), la dreta valenciana va arribar a la conclusió que aquella eufòria identitària era massa perillosa i va decidir alimentar l’anticatalanisme, tot encetant la Batalla de València, que era una manera de neutralitzar un projecte polític anomenat Països Catalans. I ho deixe ací, perquè m’estic anant per les branques.. El que volia explicar amb tot açò és que ara els músics i cantants en valencià tenim els mateixos ideals i objectius que els dels nostres predecessors dels anys 70, però ara la gent que ens segueix i que ens dóna veu és aquella que no té complexos, aquella que vol anar una miqueta més enllà de los 40 Principales, aquella que vol un País millor, aquella que no s’acontenta amb l’status quo. Almenys, serà així fins que els mitjans de comunicació públics i privats no equilibren la balança o fins que realment hi haja voluntat política de canvi…
Canal 9 va vetar una aparició teua en la cadena perquè vas triar per a l’ocasió una cançó molt crítica amb l’actual Govern de la Generalitat. Com valores eixe fet? I, si tornares a trobar-te en eixa situació, actuaries d’una manera diferent?
El veto del programa Pobleshow tant a VerdCel com a mi mateix és molt representatiu. La censura existeix, tot i que no és explícita, no coneixem cap organisme amb cara i ulls que l’exercisca, però està clar que hi ha filtres polítics que ens impedeixen aparéixer amb naturalitat a Canal9. I m’he tornat a trobar en la mateixa situació, un parell d’anys després. En la primera edició del So de Sons, els informatius de Canal9 varen voler cobrir la notícia i entrevistar-nos a dos dels grups participants, a 121dbs i a mi. La periodista amb la qual vaig parlar em va dir que havia de fer una entrevisteta curta i una cançó en directe. Jo li vaig explicar la meua experiència prèvia amb la casa i li vaig dir que preferia que buscaren a un altre dels participants, si no m’anaven a deixar parlar lliurement ni escollir la cançó a interpretar. Em va dir que cap problema, que no em preocupara, que no em mossegara la llengua. Total, que els vaig citar a l’edifici Octubre per fer la cançó en viu i després vam fer una entrevista als voltants de la Llotja. La cançó que vaig triar va ser Línia1: evidentment, la primera oportunitat que teníem d’aparéixer a Canal9 volia dir la meua opinió sobre una qüestió tan flagrant, sobre la qual Camps encara avui dia no s’ha pronunciat públicament (ni tampoc ha rebut oficialment els familiars de les víctimes del 3J, quatre anys després). La cobertura informativa que va fer i fa Canal9 sobre l’accident del metro ha sigut nefasta i volia comprovar si un punt de vista tan discordant apareixeria en antena (i en prime time!). Després, durant l’entrevista, clar, quarta i meitat de “País Valencià”, de crítiques cap al govern del PP que no promou la música en la nostra llengua, cap a les polítiques culturals nefastes de la Generalitat… A la pobra periodista li caia la goteta de suor, m’imagine que estaria pensant quants minuts anava a poder aprofitar de tot el que estàvem gravant, tenint en compte que això havia de passar per les altes esferes… Jo pensava que no acabaria eixint la notícia o que només apareixerien els 121dbs, però no: van traure un parell de segons de la cançó, amb l’àudio tan baixet que no s’entén pràcticament la lletra i un tros d’entrevista de tres segons en la que dic que em faig acompanyar de músics de corda perquè el cello, el violí i la viola són instruments molt expressius… Podeu trobar la notícia a Youtube… Hi ha molta gent vàlida a Canal9, molta gent amb la que tenim, fins i tot, afinitats polítiques i sensibilitats culturals comunes, però, si volen treballar allà, saben que han de passar el filtre polític dels despatxos i, per tant, estan abocats a l’autocensura, que és molt pitjor i més exhaustiva que la censura…
Des de Benissa, després d’enviar-te felicitacions per les teues lletres i cançons i considerar-se fan teu, ens pregunten si sou conscients de què una cancò vostra, de tots els actuals grups de música en valencià, és capaç de fer molt més (moure consciències sobretot amb els més joves) que la lectura de qualsevol llibre dels nostres autors sobre la qüestió nacional. Pregunten també com podem “aprofitar-nos” de tots aquestos joves que han arribat al món nacionalista a través de la bona música feta amb la nostra llengua però que massa vegades acaba també esvaint-se i sent “flor d’un dia”.
Gràcies, en primer lloc, per les floretes! hehehe La clau, al meu parer, és que no s’ha d’escollir una via o una altra: llegir llibres sobre la qüestió nacional també et fa prendre posicionaments més sòlids. Entenc que la cultura, i més concretament la música, estan relacionades amb l’oci i amb un esbargiment que fa més atractiu un concert de rock que fustigar-se amb segons quines rajoles de llibres (amb tots els respectes, eh?). El problema és que, moltes vegades, els més jovenets s’aprenen les cançons d’Obrint Pas, d’Al Tall o de Cesk Freixas de memòria, però no entenen realment el que estan cantant, no són una tirallonga de paraules juntes i prou, sinó que guarden un missatge i una invitació implícita a la revolta, que no pot limitar-se a portar una estètica radical determinada i agafar-te una castanya en tots i cadascun dels festivals de l’estiu! No volem ser una tribu urbana més, volem que trontolle el sistema… Aquestes cançons diuen entre línies: embruta’t les mans, pren partit, fes alguna cosa!
Cantar en valencià a casa nostra sol ser dificultós i problemàtic. Creus que ha pagat la pena?
Cantar en castellà o en anglés al País Valencià és molt més dificultós i problemàtic. Nosaltres, almenys, tenim tots els moviments socials, col·lectius de base, associacions, ateneus i casals que organitzen moltíssims concerts al llarg de l’any i que ens donen treball amb certa freqüència. En canvi, alguns amics meus que canten en anglés, en francés o en castellà, es veuen obligats a deambular de garito en garito, sense unes condicions mínimes, pagant-se ells de la pròpia butxaca el lloguer de la sala o portant els seus amics de públic perquè consumisquen a la barra, perquè hi cobren un percentatge. D’acord, ells tenen la possibilitat que alguna discogràfica de Madrid els faça grups o solistes mediàtics, però amb el centralisme exacerbat de l’Estat Espanyol, o te’n vas a viure a Madrid, o cantar en castellà, anglés o francés des de “provincias” significa autocondemnar-te a l’ostracisme!
Des de Vila-real volen que ens faces una definició operativa dels Músics Furtius i el per què d’eixe nom. Alguna vegada t’has plantejat deixar de cantar en solitari?
Els músics furtius és una nomenclatura que vam fer servir en el primer disc, Futur en venda. Com ja he dit abans, començàrem actuant en el carrer i existeix (encara avui) una normativa de l’Ajuntament de València que multa amb 500 euros aquells desaprensius que es posen a fer música en la via pública, i el que és el pitjor, et requisen l’instrument! El cas és que continuàvem fent-ho a pesar de la normativa: la policia local sempre va actuar molt comprensivament i llevat de fitxar-nos i lliurar-nos infinitat d’advertències, mai no van furtar-nos ni la guitarra ni el violoncello. Simplement ens deien que ens n’anàrem a casa i nosaltres els obeïem, fins a l’endemà, que tornàvem a intentar-ho! Però la qüestió és que ens sentíem, una miqueta, artistes criminals, intèrprets proscrits, i va eixir això de “músics furtius” que es va quedar com a homenatge als inicis. Ho hem deixat d’utilitzar perquè ja no estem la mateixa gent que encetàrem el projecte, i tampoc no tenim temps per a anar a tocar a Ciutat Vella, o siga que quedava una miqueta desfasat…
Ens pregunten des del portal si tens en ment canviar d’estil musical o explorar altres ritmes. Fes-nos cinc cèntims dels teus projectes, que els esperem amb avidesa.
Doncs la veritat és que el nou disc, en el qual estem treballant ara mateix i exirà publicat en gener de 2011, tindrà un estil una miqueta diferent. Seguirà hi havent una presència important d’instruments de corda, marca de la casa, però seran cançons més íntimes, més introspectives. Aquesta vegada Laura Navarro s’està encarregant de fer els arranjaments i repetim amb Toni Xuclà en la producció. Us avance el títol del disc, per anar obrint boca: “Una amable, una trista, una petita pàtria”.
Un valcomer voldria saber per què no ixes a l’Spotify. Al respecte, quina opinió tens respecte a les noves tecnologies cara a la promoció de la música en valencià? Us ajuda o fa més mal que bé?
No isc a l’spotify perquè encara no hem tingut temps de parar-nos a penjar-hi la nostra música! hehehe Estem bastant embolicats amb el tercer disc, però de cara a l’any que ve tindrem una nova web i jugarem un poc més amb les noves tecnologies! Ara mateix, tenim twitter, myspace, facebook, blog, web… És evident que les noves tecnologies són crucials per a la promoció de la música en valencià, perquè les plataformes 2.0 supleixen i compensen la difusió nul·la que en fan els mitjans de comunicació, multipliquen el boca-orella! A més a més, els avanços tècnics permeten que siga cada vegada més barat gravar un disc, es pot fer des de casa, amb un ordinador, una tarja de so i una miqueta de gust: això ha democratitzat la música, la indústria està en crisi, però la creació està augmentant a marxes forçades!
Altre valcomer d’Oliva vol saber si alguna vegada penses donar la imatge de gigoló, caradura i furtanòvies que deuries per a arrassar entre les jovenetes, doncs opina que pares massa tímid…
Hehehe. Això de la timidesa no es tria, ve de sèrie: ho som o no ho som, i jo ho sóc, i molt! És un miracle que em puga pujar a l’escenari cada cap de setmana! D’altra banda, no he entés mai certes dones que s’enamoren dels “dolents de la pel·lícula”. No hi ha un cert masoquisme implícit? Si té pinta de fill de puta, es comporta com un fill de puta i actua com un fill de puta… És evident que és un fill de puta, no?!
Recentment s’ha encetat un debat al fil de cognoms rarets del nostre fòrum un debat sobre el teu. Eres conscient dels rumors que circulen sobre el seu origen picanyer?
Hahaha. Hauré de desmentir aquesta “teoria de la conspiració”! El meu cognom, segons vaig llegir en una publicació de l’Institut d’Estudis Comarcals, procedeix de Zamora i era originalment “Lavajoz”. L’autor de l’estudi explicava que, segurament, l’escrivà que es feia càrrec del registre va arabitzar i valencianitzar el cognom, afegint-li un “Al-” davant (com molts altres cognoms i topònims, Alabarta, Alabau, Albelda, Albiol; Alaquàs, Alzira, Aldaia, Albaida…) i escrivint la “z” conforme la pronunciarien en aquella època els valencians, “s”. Un error tipogràfic únic que garanteix que qualsevol persona que tinga el cognom Alabajos és família llunyana meua, amb major o menor grau de proximitat… Un altre tema és com es pronuncia la “j”, que va a gust del consumidor: a Torrent diuen Alabajos a la castellana, els valencianoparlants que lligen per primera vegada el meu cognom el diuen a la valenciana, al Principat diuen una cosa pareguda a “Alaballos, Alaballus, Alabashos, Alabashus”… (que em disculpen els meus professors de Filologia, sé que l’explicació fonètica no és massa ortodoxa, però crec que s’entendrà millor per als no entesos en la matèria! hehehe)
Portes darrerament un temps passejant per ahí fora, com ara participant en la primera brigada de músics pro-Palestina, de gira per Alemanya o de xarrades i actuacions a Panamá. Un lector de Benicarló voldria saber com valores l’experiència i com et van rebre.
Sí, la veritat és que darrerament hem tingut oportunitat d’actuar fora de les nostres fronteres en diverses ocasions i l’experiència ha sigut molt enriquidora. Et fa veure les coses amb perspectiva: a voltes som nosaltres mateixos els que pequem de baixa autoestima… Tenim una llengua d’onze milions de parlants, cosa que no poden dir altres idiomes oficials de la Unió Europea, per exemple. A l’Estat Espanyol, fora del nostre domini lingüístic, només hi ha 7 lectors (professors universitaris en itinerància) de català. A Alemanya hi ha 25 ara mateix, la qual cosa és bastant simptomàtica! En Europa ens miren d’igual a igual: per exemple a Praga, on actuàrem l’abril passat, hi havia 150 estudiants de català i, quan els preguntaves per què havien triat d’aprendre la nostra llengua, et deien que s’hi sentien molt identificats perquè no és un dels idiomes majoritaris i de poder, com l’anglés, el francés o el castellà i perquè el valencià té un nombre de parlants molt semblant al txec, al voltant dels dotze milions d’usuaris… També hem certificat que encara ens queda molta feina per fer: a Panamà vam actuar en un festival internacional de cançó d’autor i em van proposar de fer una conferència sobre “l’herència de la Nova Cançó” i quan vaig demanar-los disculpes perquè no estava acostumat a parlar en públic en castellà, em van preguntar estranyats “¿Tú? ¡Pero si vienes de la madre patria!”. Em vaig quedar amb la boca oberta… Hi ha moltíssima gent arreu del món que no sap que a l’Estat Espanyol es parlen altres llengües diferents del castellà, evidentment és el llegat postfranquista d’aquella “España, una, grande y libre”, amb el qual l’Espanya de les autonomies no ha sabut o no ha volgut trencar… Però, com he dit adés, també hi ha molta gent arreu del planeta que vol escoltar-nos, que té interés en anar un poc més enllà de la façana oficial i escarbar en el context polític i social que vivim quotidianament: el mes d’octubre vinent tenim una gira per Quebec i Estats Units i en desembre, viatjarem fins a Shanghai.
Parlem del Col·lectiu de músics en valencià Ovidi Montllor, del qual eres secretari. Per què precisament el nom d’Ovidi Montllor? Tota l’actual música en valencià està en deute amb ell?
Com he dit abans, responent a una altra pregunta, el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià va agafar la figura d’Ovidi Montllor com a estendard, com a bandera, pel patrimoni artístic que ens ha deixat, per la seua coherència política i personal i perquè és un dels primers represaliats de la transició, que encara continua. Ens trobem amb els mateixos problemes que ell es va trobar durant els anys 80: invisibilitat mediàtica, accés nul al circuit cultural de les institucions públiques, pals a les rodes tots els que vulgues i més… Indubtablement, tota la música en valencià està en deute amb ell, pels discos que va publicar i per les cançons mítiques que va deixar escrites, que han sigut punt de partida per als autors de les noves generacions, entre els quals em reconec. A mi, particularment, l’actitud d’Ovidi dalt i baix de l’escenari, sempre m’ha resultat inspiradora…
Quines són les tasques que realitza el COM i quins són els seus projectes?
El Col·lectiu Ovidi Montllor va nàixer per tal de combatre la invisibilitat de l’escena musical valenciana. Per això vam ajuntar-nos tots els professionals del sector sota unes mateixes sigles i ens vam encomanar al nostre patró, Sant Ovidi Montllor. Vam promoure la creació dels Premis Ovidi, que guardonen la collita anual de discos en valencià, ja anem per la cinquena edició, l’any que ve serà la sisena! També hem tractat de defensar els nostres interessos davant les institucions públiques, amb més o menys sort, depenent de les directrius de cada organisme i de les consegüents vinculacions polítiques. Hem organitzat un cicle de concerts per a grups i solistes que estan començant, anomenat “So de Sons”, que tracta d’establir una xarxa de locals i sales de concerts arreu del País, que ens permeta visualitzar la música en valencià en el màxim nombre de comarques possible… Enguany editarem la segona edició actualitzada del catàleg dels músics i cantants en valencià i posarem en funcionament una nova web amb tota la informació i la música dels membres del COM a l’abast d’un clic!
Seguint amb el COM, un valcomer de València ciutat ens pregunta si heu tractat al Col·lectiu alguna vegada el tema de tindre una ràdio musical majoritariament en valencià o amb música feta al País Valencià. Penseu que seria més fàcil fer una encara que fóra per internet o tractar de negociar alguna cosa amb RTVV per exemple sobre Sí Ràdio?
Crec que encarregar-nos del funcionament d’una ràdio extralimita les nostres funcions o, almenys, no tenim ni gent ni temps ni recursos suficients ara mateix per tal de crear una programació amb garanties. Josep Nadal, de la Gossa Sorda, té un projecte en aquesta línia, però no és gens fàcil reunir tots els esforços necessaris i el finançament indispensable! D’altra banda, pense que el COM no ha de posar-se al servei de RTVV: és la seua obligació (això diu la Llei de Creació de l’entitat, vaja!) i ells són els que tenen allà treballadors cobrant un sou! Sí Ràdio ja està posant molta música en valencià en la seua graella, ara només ha de pujar d’audiència! També tenim altres finestres per a la música en valencià en la SER (Josep Vicent Frechina cada cap de setmana té uns deu minutets per parlar de les novetats de la setmana i descobrir nous grups), a Ràdio9 (en el programa d’Amàlia Garrigós, que fins i tot convida els músics a actuar en directe des dels estudis de Blasco Ibáñez) o a Radio3 (amb José Miguel López i altres treballadors de la casa sense manies!). La veritat és que és una sort tindre uns professionals com aquestos del nostre costat!
També ens demanen la teua opinió sobre la situació actual del valencianisme polític, i en concret de l’evolució de grups com el de Carles Choví cap a la superació del conflicte lingüístic. Creus que en general els diferents grups del valencianisme polític estan a l’altura de les demandes del valencianisme cívic?
Aquesta pregunta la respondré amb una sola frase: “tota pedra fa paret, i la que no, fa forat…”
Alguna cosa que voldries dir i que no t’hajam preguntat?
Uf, no-res, crec que ja me n’he passat una miqueta, massa. Avui m’heu agafat xarradoret… hehehe
Ja per acabar, la pregunta de rigor que fem sempre de cloenda: quina opinió et mereix Valencianisme.com? Eres lector del nostre portal?
Totes aquelles plataformes que promouen el debat i l’intercanvi d’idees són importants, perquè fan possible la retroalimentació. Crec que fomentar el pensament crític i incentivar la reflexió al voltant de la qüestió nacional i altres temes adjacents, sempre ajuda a solidificar els pilars mestres sobre els quals es construeix el nostre País i la nostra cultura, enforteix les arrels i ens demostra que, com deia Fuster en un dels seus aforismes, “de la discussió naix la llum”.
per Josep M. Loste
La coordinadora d’EUPV i diputada autonòmica Marga Sanz ha assenyalat que l’eliminació de la prova esportiva “és la única actuació possible. Resulta vergonyós veure ara, anys després, al PSOE titubejar i dubtar sobre aquest esdeveniment. La celebració d’aquesta carrera ha estat sempre un insult per a la greu situació econòmica que travessa el País Valencià i tant el PP com el PSOE són summament responsables”.
El Coordinador d’Esquerra Unida a València, Amadeu Sanchis, ha reclamat a l’Equip de Govern de Rita Barberà que complete el mapa escolar de la ciutat, per tal de reclamar tots els mitjans possibles per a una adequada oferta pública, a curt i mitjà termini, en tots els trams del sistema educatiu, però molt especialment en l’infantil i primària.
Sortim al carrer per a una Barcelona popular i independentista. 10 de setembre del 2010, Marxa de Torxes a les 20 hores a la Rambla de Canaletes. Esquerra Independentista del Barcelonès.
Davant les acusacions de pertànyer a l’entorn d’ETA llançades pels diaris Alerta Digital i Diario Ya en les seues pàgines web,
Els diputats d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) han presentat en les Corts una Proposició no de llei per instar el parlament valencià a condemnar “la brutal repressió policial contra els activistes pro-saharuis perpetrada per la policia marroquina”, segons ha explicat la diputada autonòmica d’EUPV Marina Albiol. “Els representants democràtics no podem incórrer en un silenci còmplice d’aquells estats o institucions autocràtiques que violen repetidament els drets humans i les garanties d’expressió”, ha remarcat Albiol.
