COMPROMÍS: MOBILITZACIÓ, PROGRAMA I HONESTEDAT
Rafael Pla López
secretari de Formació i Debat del PCPV

La llarga resposta de Juli Just es dedica principalment a llançar balons fora per a eludir la qüestió central que jo plantejava: la deshonestedat i deslleialtat que representa l’incompliment per Enric Morera i Josep Panyella del protocol signat del Compromís. Perquè per moltes voltes que li donen, el cert és que EUPV (i Gloria Marcos) va actuar d’acord amb aquest protocol en nomenar, en la reunió del seu Consell Polític, el representant que li corresponia elegir per al Consell d’Administració de RTVV. I que els diputats del Bloc, junt amb les diputades trànsfugues d’EiP, van actuar en contra d’aquest protocol en intentar que s’anomenés una persona distinta a l’elegida per EUPV, i en no aconseguir-ho utilitzar això com a excusa per a un incompliment molt més greu, no solament de la lletra sinó de l’esperit del protocol, en votar per a destituir a Gloria Marcos, coordinadora general d’EUPV, com a Síndica del Grup Parlamentari de Compromís.

Amb l’intent de justificar allò injustificable, parlen de la Comissió Política de Compromís eludint el fet que aquesta va donar suport majoritàriament al nomenament per EUPV del representant esmenat i va desautoritzar la substitució de Gloria Marcos (per 3 de les 5 forces que el composen i el 69% del vot ponderat).

Per altra banda, és clar que el protocol no prohibeix que el Grup Parlamentari es dote d’un òrgan rector. Jo no qüestionava això, sinó l’afirmació de Juli Just i altres de que el protocol contigués l’acord de creació del mateix, afirmació la falsedat de la qual intenten ara dissimular amb circumloquis. En tot cas, cap acord del Grup Parlamentari pot justificar l’incompliment del protocol del Compromís.

Naturalment, jo assumisc únicament les meues pròpies declaracions i les dels òrgans del meu Partit. No tinc perquè assumir textualment les declaracions d’altres membres d’EUPV o del PCPV, amb independència de les majors o menors coincidències que tinga amb ells. Però és poc seriós voler utilitzar les declaracions de Víctor Domínguez per a argumentar que la direcció del PCPV o d’EUPV estava en contra del pacte del Compromís. Víctor Domínguez sí estava en contra, mai ho va dissimular, i es va quedar en minoria tant al PCPV com a EUPV.

Val la pena, tanmateix, que aclarim quina va ser la posició adoptada, primer per la direcció del PCPV, i posteriorment per la direcció d’EUPV: en contra dels apriorismes segons els quals el Bloc era d’esquerres i per tant calia pactar amb ells, o el Bloc era de dretes i per tant no s’havia de pactar, vam adoptar una posició diguem-ne “anguitista” (recordeu, allò de “programa, programa, programa”), plantejant que la via per a la convergència política i electoral era la confluència en la mobilització social i en el programa. Aquesta posició, així formulada, podia ser compartida per aquells que aspiràvem a un acord que inclogués al Bloc i aquells que pensaven que aquesta confluència no es podria donar. El resultat ens va donar la raó, en tant que primer vam coincidir amb el Bloc en la mobilització social (per una Escola pública, laica, democràtica i valenciana, per un Estatut de debó, pel valencià, pel territori, etc.), i després de la Convenció Programàtica d’EUPV vam coincidir també en el programa (pel desenvolupament del sector públic, per la moratòria urbanística, per un sistema de finançament equitatiu i solidari concertat multilateralment en un marc federal, per un estat espanyol federal, republicà i solidari, etc.). I és en aquest marc que, després d’haver fet realitat el Compromís per a les eleccions autonòmiques, el Consell Polític d’EUPV va llançar a debat la proposta d’intentar arribar a candidatures úniques de totes les forces d’esquerres o progressistes, respectivament, per al Congrés dels Diputats i per al Senat.

És en aquesta situació en la que es produeix el trencament pràctic de l’acord del Compromís autonòmic per part dels diputats del Bloc i les diputades trànsfugues d’EiP, generant una situació greument negativa per a l’esquerra valenciana en decebre les esperances generades per aquest acord. Això no ens ha de portar a renunciar a la convergència política i social de l’esquerra valenciana, ni a anatematitzar genèricament al nacionalisme, que malament s’hauria de veure representat per l’actuació dels esmentats diputats i diputades. Però fa imprescindible posar per davant el criteri d’honestedat política, junt amb els de la confluència en la mobilització social i en el programa, per a qualsevol acord futur.

En tot cas, si Juli Just i els seus companys del Bloc i el BES volen salvar el Compromís autonòmic en la seua configuració actual, ho tenen molt clar: que tornen a la normalitat definida en el seu protocol, restituint a la Coordinadora General d’EUPV com a Síndica del Compromís i deixant de recolzar-se en dues trànsfugues en contra d’EUPV.

Compromís, ètica i política
Juli Just
Militant del Bloc i membre del BES

Estic d’acord amb els que diuen que no res hi ha a l’ètica ben entesa de joc de receptes que s’assesta al proïsme per tal d’humiliar-li, entristir-li o dominar-li sota el pretext de la seua salut o la de la seua societat, ans al contrari, l’ètica consisteix en la reflexió sobre la pròpia utilitat i alegria. Així doncs, com que desconec els principis normatius que informen els criteris d’utilitat i alegria d’en Rafel Pla no puc entendre ni compartir amb ell la seua tesi segons la qual “el que ha fet la direcció del Bloc és políticament i èticament impresentable” (“Unitat de l’esquerra versus l’estratègia de la deslleialtat” article signat per Rafael Pla).

L’adequació de l’actuació política del Bloc a l’ètica depèn del punt de mira d’aquell que la analitza. No obstant això, sí que haurem de dir que en el nostre article “Glòria Marcos-PCE: l’estratègia de la provocació” en cap moment entravem a valorar si l’actuació política que denunciàvem es corresponia amb un comportament ètic o no. Ens varem limitar a descriure-la i criticar-la perquè no la compartim, però que en qualsevol cas és absolutament legítima en funció dels anàlisis i objectius que en faça EU.

Nosaltres varem manifestar que “Els pactes estan per a ser complits. Són llei entre les parts. Però les lleis s’han d’interpretar segons la seua lletra i segons el seu esperit. Per altra banda, en cas de dubte a l’hora de la seua interpretació, no pot una de les parts arrogar-se també el paper de jutge, perquè la seua interpretació serà sempre parcial i interessada.” A més a més, afegíem que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”. I en eixe mateix sentit acabàvem dient “És cert que el pacte del Compromís reconeix que el membre del consell d’administració de RTVV correspondrà a EU. Però no és menys cert que també hi conté altres acords, com ara que hi ha un òrgan rector de la coalició i un altre del grup parlamentari.”

La primera de les qüestions que ha de ser estudiada és la de “l’esperit de la llei”. Com ha quedat dit, un pacte és llei entre les parts. Però aquesta llei és el resultat o concreció formal d’un esperit previ que és causa i objecte del pacte.

I és ací on d’alguna manera s’arrela el problema del Compromís i del compliment del seu pacte fundacional, és a dir, quin era l’esperit de les parts que van subscriure el pacte, quines eren les motivacions que els dugueren a signar-ho, i conseqüentment, quins objectius cercaven.

Des del nostre últim congrés, el Bloc va definir una estratègia d’institucionalització com a pas necessari per tal de bastir una alternativa al bipartidisme i propiciar el canvi polític a les institucions del País Valencià. Estratègia que es va concretar en treballar per fer realitat una coalició electoral amb les forces polítiques que des de la esquerra, l’ecologisme i el valencianisme de progrés operen a l’àmbit del nostre país. Aquesta estratègia, a més a més, partia del reconeixement de les potencialitats i limitacions pròpies, així com dels entrebancs que ens imposa la Llei electoral valenciana. Per nosaltres era evident que un projecte com aquest necessitava d’EU per tal que tingués èxit. És en aquesta estratègia on cal buscar quin era l’esperit del Bloc a l’hora de signar el pacte fundacional del Compromís. I és des d’aquest esperit que cal analitzar la interpretació que es fa de la lletra del pacte i, per tant, si la nostra actuació es correspon o no amb una actitud ètica.

¿Quin era l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte? Jo no visc, evidentment, dins els caps dels dirigents i militants d’EU. Per tant, només puc acudir als fets externs per tal d’intentar fer-me una idea. Aquests fets s’han manifestat de diverses formes: per escrit, en actituds públiques, i també mitjançant “converses privades”. En aquest últim sentit, tot s’ha de dir, amb una experiència no tan amplia com la que ha pogut tenir Carles Arnal.

Aquestes tres fonts d’informació em fan coincidir amb la tesi que ell defensa en el seu escrit “Aclariment a Pla”, ço és, la direcció d’EU no va voler el pacte fins ben entrat el 2006, moment en el qual l’accepten com a mal menor inevitable.

És evident que és ara quan eixirà a col•lació l’apartat final de l’Informe aprovat per la Comissió Política del PCPV el 3 de juny de 2005 referit a “La convergencia política y social y la concurrencia electoral”.

Segons aquest document “No es la hora de los pactos preelectorales, sino de forjar la unidad de acción con cuantos partidos y organizaciones políticas y sociales, además de colectivos sociales, sea posible, desde la coherencia programática que planteamos, para crear el clima adecuado que permita sacar al Partido Popular de la Generalitat.
Es la movilización social, la fuerza de las propuestas de la izquierda alternativa y de los comunistas lo que logrará realmente el cambio, y un cambio con garantías.
Un proceso así permitirá reconstruir la unidad de la izquierda política y social en el PV y proyectar institucionalmente dicha convergencia, …”

Segons Rafael Pla, “Aquest informe va definir el full de ruta que va conduir a …” la firma del pacte pel Compromís.

És un gran defecte de tots els éssers humans interpretar el passat en funció del present que vivim per tal de justificar la situació en la que estem. D’això no ens escapem ningú.

La pregunta és, aleshores, ¿quan el PCPV aprovà aquest document considerava que el Bloc podia o havia de ser co-protagonista d’aquest procés de reconstrucció de la unitat de l’esquerra política i social al País Valencià i la conseqüent projecció institucional?

Segons Rafael Pla, sembla ser que sí, però jo tinc els meus dubtes. Dubtes que, com ja ha quedat dit, es fonamenten en els fets que constituïren allò que podríem anomenar “el procés de negociació i signatura del pacte” i que troben la seua causa última en les anàlisis i els prejudicis de part de la direcció d’EU. Les anàlisis serien de caire objectiu, -la conjuntura política i electoral del moment, i els referits bàsicament al caire ideològic de la meua organització, el Bloc, i la rendibilitat de pactar amb nosaltres-, i els prejudicis serien més aviat subjectius i referits a la nostra “catadura moral”, fent obstinada memòria del trencament del pacte entre EU i UPV fa vint anys.

Les fonts de les que dispose per tal de referir-me als prejudicis morals esmentats són bàsicament fruït d’entrevistes personals. Entrevistes que, malgrat el que puga pensar Rafael Pla, també són fonts suficientment vàlides per a la Historiografia. I si no s’ho creu, que li ho pregunte al seu camarada Mario Amorós, autor del magnífic llibre “Antonio Llidó, un sacerdote revolucionario” (aprofite l’avinentesa per a recomanar a tothom la seua lectura). No obstant això, el mateix Rafel Pla deixa constància per escrit de l’existència d’aquests prejudicis morals quan contesta a Carles Arnal i el seu article “Darrera rèplica a Rafael Pla”: “… (superant, entre altres coses, les reticències que encara provocava, no sense fonament com s’ha vist, el trencament del grup parlamentari de coalició per part d’UPV fa 20 anys). …”

Deixant de banda eixa qüestió i fent menció a les anàlisis objectives, l’equip dirigent d’EU considerava majoritàriament que no tindria excessius problemes per superar la barrera del 5% que marca la difunta però no soterrada Llei electoral valenciana.

Per altra banda i en segon lloc, és evident que el criteri de la direcció d’EU és (i era, evidentment) que el Bloc és un partit de dretes. Com que, segons Rafael Pla no hem de posar les converses privades per damunt dels documents escrit públics, acudirem a la paraules del seu camarada Victor Domínguez, sens dubte un dels seus alumnes eixerits tenint en compte els càrrecs que cadascú tenen en el PCPV. El primer és el Responsable del partit a Alacant. El segon, Secretari de Formació i Debat del PCPV.

Doncs bé, Victor Domínguez, al seu article “Crisis en Esquerra Unida del País Valencià” manifesta, referint-se a EiP: “En ese sentido empezaron una campaña por lograr que en las elecciones de mayo de 2007, EUPV fuera coaligada con el BLOC, organización regionalista valenciana que es el referente de CiU en el País Valencià. … Una parte muy importante de la militancia no compartía ese acuerdo, ya que veían el riesgo de desvirtuar nuestro mensaje, al ir de la mano de una organización ideológicamente difusa, a la que íbamos a dar la posibilidad de entrar en las Cortes Valencianas a cambio de nada y, además, no compartían la estrambótica idea de que un acuerdo de estas características iba a generar una hola de simpatías que arrastraría a los abstencionistas a las urnas, sino que más bien al contrario, iba a desmotivar a una parte importante de nuestro electorado. A pesar de ello, dicho acuerdo fue aprobado mayoritariamente mediante un referéndum entre la militancia de EUPV, con el voto en contra de algunos colectivos (entre ellos el de Alicante al que yo pertenezco) y con el voto a favor “tapándose la nariz” de una parte importantísima de la militancia …”

Crec que aquest text no necessita ser comentat. Aquest text és el referent documental que reflexa més nítidament que cap altre quin era l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís i la nula correlació entre el projecte del Compromís i l’Informe aprovat per la Comissió Política del PCPV el 3 de juny de 2005 referit a “La convergencia política y social y la concurrencia electoral”

Si ara, a més a més, reproduïm sencera l’última frase, coneixerem també quines eren les motivacions que els dugueren a signar-ho, i conseqüentment, quins objectius cercaven: “A pesar de ello, dicho acuerdo fue aprobado mayoritariamente mediante un referéndum entre la militancia de EUPV, con el voto en contra de algunos colectivos (entre ellos el de Alicante al que yo pertenezco) y con el voto a favor “tapándose la nariz” de una parte importantísima de la militancia que valoró que los efectos negativos de un rechazo que pusiera en entredicho a la dirección de EUPV eran más dañinos que el propio pacto.”

Així doncs, si aquest ha estat l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís, s’entén perfectament la interpretació que del seu text en fan i la praxi política que se’n deriva. En conseqüència, la seua praxi i la nostra estaran d’acord amb l’”ètica” de la que parlava Rafael Pla en funció de l’esperit amb que cadascú ha acudit a la signatura del pacte i de la subsegüent interpretació que se’n faça d’allò que consta per escrit.

La constatació que fem de l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís en funció de les paraules d’en Victor Domínguez, ens permet donar-li el valor que realment té la “… proposta del Consell Polític d’EUPV en favor de reeditar el Compromís de les esquerres per a les Eleccions al Congrés dels Diputats …” (Rafael Pla, al mateix article esmentat al primer paràgraf), i evidentment desvirtua el sentit que li dóna a la frase “… proposta que la posterior actuació del Bloc ha fet inviable pel que fa a la seua participació …” (idem).

I és en aquest punt on hem d’enllaçar amb la resta d’una de les tesis que manteníem al nostre article, és a dir: que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”. I en el mateix sentit acabàvem dient “És cert que el pacte del Compromís reconeix que el membre del consell d’administració de RTVV correspondrà a EU. Però no és menys cert que també hi conté altres acords, com ara que hi ha un òrgan rector de la coalició i un altre del grup parlamentari.”

No discutim la literalitat del text segons la qual la persona que ha de ser membre del consell d’administració de RTVV ha de ser triada per EU. La qüestió és una altra. La qüestió és com és possible que el tema no es presente davant de la Comissió Política de la coalició encara que fora per cortesia i educació. La qüestió és com es menysprea la opinió que al respecte pugan tenir els socis de la coalició tot cercant una persona que arreplegue un major consens. La qüestió és com aquesta Comissió Política no es convocada per tal de valorar conjuntament el resultat de les eleccions i estudiar estratègies de treball en ordre a la consolidació i desenvolupament del projecte (per exemple, si és viable i/o convenient reeditar l’acord per a les eleccions generals). Açò, i no cap altra cosa, vol dir que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”

Encara, però, hem de tornar a l’article d’en Victor Domínguez.

Després d’aquest “arrebato” de sinceritat protagonitzat per un càrrec del PCPV, EU no està en condicions de recordar-nos el trencament de fa vint anys, ans al contrari, sembla que vol dur a la pràctica la dita de que “la venganza es un plato que se toma frío”. Després d’aquests vint anys ha estat EU la que ha trencat un pacte en el mai havia cregut.

Així donc, Rafael, no ens podeu demanar al demés allò que a vosaltres vos falta: la honestedat política (“Reconstruir l’alternativa d’esquerres”). Si no volíeu el Compromís, hauríeu d’haver-ho explicat clarament a la societat com a postura política absolutament legítima que és i haver assumit les conseqüències. No havíeu d’haver-vos tapat el nas.

Estic, no obstant, absolutament d’acord amb tu quan dius “El punts 16é del Manifest del Compromís feia una crida a «la transparència, la regeneració democràtica i la recuperació de l’ètica en la vida política» . Però malauradament, la tolerància davant de la corrupció sembla haver-se estés dins d’àmbits suposadament d’esquerres. I així, junt amb la descarada corrupció econòmica al si de la dreta, hem hagut de constatar comportaments de notòria deshonestedat política de gent que havia assumit un programa d’esquerres, junt amb intents de justificar la deslleialtat als acords signats.” Aixi com quan dius “4. A la vista del que ha passat, dóna la impressió que alguns van signar el document del pacte del Compromís perquè no donaven cap valor a la seua signatura ni a la seua paraula. Espere que no s’estranyen que en el futur la resta de la gent tampoc li done cap valor.” (Comentari d’en Rafael Pla a l’article signat per Carles Arnal “Darrera rèplica a Rafael Pla”)

Explica-li a la teua gent que no està gens bé que signeu pactes tapant-vos el nas i que, per tant, incomplireu enganyant els ciutadans que han confiat en tots nosaltres.

Per cert i ja que estem ací, tens raó quan dius que l’únic òrgan previst en el text del pacte pel Compromís és la Comissió Política. El problema dels articles de premsa és la limitació d’espai a la que obliguen. No obstant, no ens desdiguem de la afirmació que fem segons la qual, a més de la Comissió Política hi ha un altre òrgan rector: el del Grup parlamentari. I no ens anem a desdir perquè és evident que aquest últim és conseqüència necessària del pacte, de la concurrència electoral conjunta i del resultats obtinguts que ens possibiliten formar l’esmentat Grup parlamentari. Moltes lleis són per naturalesa genèriques i el seu desenvolupament i concreció obliga a la creació d’altres normes i òrgans que no estaven –ni en fa falta que ho estiguen- previstos. És necessari, però, que aquestes noves normes i òrgans mantinguen l’esperit de la llei de la qual són conseqüència. És per ço que també i tan bé entenem quin és el concepte que de l’òrgan de govern del Grup té Glòria Marcos i la resta de l’equip dirigent d’EU, i les diferències substancials (“espirituals”) que necessariament té amb nosaltres, el Bloc.

Ara que hem deixat clar el tema de l’”ètica” i de l’”esperit de les lleis”, no puc estar de fer una consideració sobre la teua frase “Perquè ara que torna a estar de moda atacar al PCE (me retrotrau a quan era jove…) …”.

La primera cosa que hem de constatar és que al nostre article en cap moment qüestionem la PCE i/o al PCPV. Allò que en fem és dissentir i criticar radicalment una actuació política. En l’article en cap moment es fa anticomunisme ni es denigra la teua organització política, que no és exactament el mateix que heu fet tu i el teu camarada Victor Domínguez en relació al Bloc acusant-nos de políticament i èticament impresentables, deshonestos i deslleials (la qual cosa no deixa de resultar ben curiosa una vegada que Victor Domínguez ha posat les cartes damunt la taula). Altres membres d’EU (que no sabem si són comunistes) també s’han sumat a aquesta apoteosi del insult i la desqualificació als nostres diputats o a la nostra organització, como ara Pere Alberola (“EUPV: Cap a on anem?”), Estefania Candel, Oscar Navarro i Tomàs M. Miralles (“Els compromisos del Bloc i d’Esquerra i País”). Uns altres dels quals desconec la identitat s’han permés el luxe de comparar en una pàgina web els difícils problemes pels quals travessa el Compromís amb un “Alzamiento Nacional-ista” aprofitant una “simpàtica” coincidència de dates el 18 de juliol. I com que Peris i Roderic des d’Els Verds del País Valencià no volien quedar enrere, han amollat les seues desqualificacions des de sengles articles, “Que veinte años no es nada” i “Avergonyits i decebuts”.

A mi, la primera cosa que em crida l’atenció és constatar que hi ha persones que s’han investit d’autoritat per a insultar a la gent sense més.

I també em criden l’atenció aquells altres que s’han investit d’autoritat per determinar qui és i qui no és d’esquerres, qui és i qui no és ecologista i/o qui és i qui no és valencianista. I d’aquests en conec en totes les organitzacions polítiques.

La ximplesa de dir que –segons Victor Domínguez- el Bloc és una “… organización regionalista valenciana que es el referente de CiU en el País Valencià …” (malgrat la tergiversada interpretació de la frase que posteriorment va fer Rafael Pla contestant l’article d’en Vicent Benavent), o que el Bloc “… és la força homòloga de Convergència i Unió a nivell europeu i estatal…” (Pere Alberola dixit), és del mateix calibre que si afirmàrem que EUPV és l’organització regionalista valenciana que és el referent del PNV en el País Valencià (tenint en compte que el seu homòleg –Ezker Batua- és soci de govern d’aquest partit nacionalista basc).

I aprofitant l’eixerit exemple d’Ezker Batua podem contestar la pregunta que es fa Pere Alberola al seu article “EUPV: Cap a on anem?”. Diu Pere Alberola: “Em pregunte com el BNV i Esquerra i País (Iniciativa del Poble Valencià) podria arribar a consensuar al nostre País una posició comuna sobre el Pla Hidrològic Nacional, una reforma laboral, fiscal, l´impost de successions, l´avortament, l´okupació, sobre drogues o sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.”. Doncs, estimat Pere, la resposta no la trobaràs al vent, sinó a les seus del Govern i del Parlament bascos.

La política té aquestes coses: que a vegades és més complicada del que són capaços d’entendre-la algunes persones.

No em puc estar, però, de recordar-los als companys d’EU que qüestionen o desconeixen la ubicació ideològica del Bloc, que la Revolució Cubana la protagonitzà un moviment nacionalista, anti-imperialista i que cercava la justícia social (M-26), però que no es va definir com a socialista fins uns anys després de consolidat el Govern revolucionari. Cal recordar-los també que a la Declaración de Principios del Congrés fundacional del Movimiento de Izquierda Revolucionara (MIR) xilè es deia: “El MIR se organiza para ser la vanguardia marxista-leninista de la clase obrera y capas oprimidas de Chile, que buscan la emancipación nacional y social”, i que, a més a més, s’organitzava voluntàriament al marge del que anomenaven l’esquerra reformista (PSCh i PCCh). Així mateix, el Movimiento Quinta República (MVR) que dóna suport a Hugo Chávez començà també el seu govern revolucionari des de postures nacionalistes, anti-imperialistes i de justícia social, i no ha estat fins fa poc que ha començat a definir-se com a socialista.

Així doncs, vos demane que ens estalvieu entrar en una dinàmica d’insults i desqualificacions ideològiques que més aviat, allò que demostren és mala educació o ignorància.

Atentament.

Arriba Espanya (plural): avui, Navarra. Balears, sempre
psmllucmajor | 03 Agost, 2007 23:00
El PSOE s’estima més que governi el PP que no respectar la voluntat de canvi dels navarresos i dels seus companys socialistes de Pamplona. Abans governar el PP (la UPN n’és la marca foral) que formar un govern de progrés amb Nafarroa Bai i Esquerra Unida. Així de gros i així de clar. Dimecres, la federació socialista navarresa (PSN-PSOE) havia acordat fer possible el canvi a Navarra i avui el totpoderós José Blanco –secretari federal d’organització del PSOE- ha exercit el seu dret de veto. Madrid comanda. “Por España, todo por España”. (més…)

En llegir l’article que signa Víctor Domínguez “militant d’EUPV i Responsable del PCPV d’Alacant” m’agradaria fer algunes petites matisacions. No podria fer menys que ell i presentar-me abans. Jo sóc Vicent Benavent, militant d’EUPV i adscrit al corrent ESQUERRA I PAÍS. Evitaré, per jugar amb les mateixes condicions anotar cap pertanyença a òrgans directius o altres, senzillament em posaré al seu nivell organitzatiu.

L’escrit que presenta el Víctor no és només un pamflet que no conta la veritat sencera sinó que està plé de mentides. I això en política si que és greu: faltar a la dignitat i a l’ètica per aplegar a finalitats concretes i aprofitar lamentables esdeveniments en un intent desesperat de guanyar la batalla mediàtica i poder aplegar a consolidar models ideològics en EUPV que fa anys porten entre mans. I ara no em referesc, evidentment a EiP, sinó al PCPV. Però d’això parlarem més avall.

Des d’ESQUERRA I PAÍS defensem un model polític per a EU per tothom conegut. Una Esquerra Unida oberta, integradora i plural. Si eixe és el model que volem portar a la resta de federacions d’IU, potser el Víctor s’equivoque en argumentar que intentem treure-li el “contingut de classe” a l’organització. Eixe famós contingut de “classe” deuria explicar-lo, perquè des d’EiP tenim clar que allò que defensem és un model obert, plural, respectuós, lliure i carregat de treball. Si això és treure contingut de classe que ens ho explique, perquè d’altra manera no s’entén. Ara bé, el que potser vulga dir a través de les seues paraules és que el PCPV sí que té un altre model per EU i IU. De fet ja fa anys que la pugna per la Coordinació Federal és patent i de sobra coneguda. Així com és d’esperar que, de nou, a la propera Assemblea Federal, s’intente col.locar a Paco Frutos, actual Secretari general del PCE, com a coordinador d’IU. Però això no és tenir “projectes”, això es pot permetre, perquè és el PC qui ho fa, qui ho organitza i qui ho planeja. La resta de sensibilitats de l’organització tenim vetat el tenir idees o aportar propostes amb l’acusació formal de traició i d’intentar destrossar EU i IU. El partit comunista ja fa anys que vol un altra EU, evidentment.L’espai comunista continua amb el pla de “refundar” encara que no amb unes bases amples, obertes i plurals, sinó en un intent d’acomodar al partit (qui és el que deuria de fer la famosa refundació i aclarir què vol ser) i continuar amagant darrere les sigles d’EU a un grup incapaç de sortir al carrer per ell mateix. Potser encara no s’han adonat que les persones que ens voten ho fan a un projecte plural, transformador i alternatiu; dubte molt que la gran majoria vote “corbella i martell” en solitari. Però això ja són altres qüestions que no vaig a valorar.

Cal anotar que Víctor Domínguez mai va defensar el famós “Compromís”. Això ho reconeix fins i tot ell, encara que ara surt en defensa del pacte que veu amenatzat, però no per les raons que argumentàrem qui apostàvem fa temps per una ampla coalició electoral, sinó per altres. Eixe “no” al pacte va tenir conseqüències de sobra conegudes: la desaparició del grup municipal a la Ciutat de València o a la d’Alacant, amb l’agravant que en Alacant s’hagués pogut consolidar un govern municipal d’esquerres i ara, amb la negativa, ni hi ha gent a l’ajuntament i continua manant el PP. Però clar, sembla ser que la gent d’EiP només parla per destrossar i enfeblir EUPV des de dins. Qui perd les eleccions i es carrega l’organització d’una manera visible i clara ara vol sortir com la gran víctima front a qui sempre va avantposar el seny i els criteris davant la possibilitat (desgraciadament real) de la desaparició. Per tant, argumentar que des d’EiP s’ha organitzat tota una campanya per “carregar-se” EU no solament no és cert, sinó que s’ha definir correctament com a mentida. EiP continua apostant per EUPV, amb lleialtat, amb fidelitat i amb coherència. Les valoracions parcials i subjectives són les que qualifiquen a qui les fa. Com és parcial la visió que dóna Víctor quan es refereix al recolzament d’EiP al Compromís. Esquerra i País va votar favorablement al pacte, després d’haver-lo defensat a capa i espasa i malgrat que la majoria de la direcció d’EU pactara amb Els Verds de Peris front a la proposta de continuar treballant i tinguent com a referent verd als Verds-Esquerra Ecologista de Carles Arnal. La jugada de la majoria no va ser més clarivident, per una banda s’asseguraven el fer fóra a Carles i decapitaven totalment el nou grup parlamentari que neixeria de les eleccions i per altra tenien al seu costat a una persona que els podia facilitar una suposada majoria en aquest Grup. La fi ha estat desastrossa i no parlaré més del cas, entre altres coses perquè Carles Arnal ja ha escrit al respecte i em limitaré a suggerir que se’l llegesca.

Referir-se al BLOC com al referent valencià de CiU és, per anomenar-ho d’alguna manera, una manca bestial de visió política, quan no una fal.làcia. Però és el mateix argument que va utilitzar Glòria Marcos en el darrer Consell Polític Federal d’IU i de nou, sembla que la pseudofidelitat a una persona està per damunt de l’ètica. Seria com anomenar al PCPV com la secció valenciana del PCUS. Sense més comentaris. Però el que ja se’n surt de mare és la valoració tan “kafkiana” que hom fa per referir-se a l’Assemblea d’EiP on es decideix de manera col.lectiva transformar el corrent en Partit com la fin d’una sèrie d’assalts continus a l’organització per desfer-la. Potser si des de la direcció s’haguéssen donat els condicionants pel diàleg les coses no serien com ho són avui.

I per anar concloguent és necessari parlar de les dues diputades d’EU, adscrites a EiP, perquè no té nom la campanya de desprestigi i d’acosament que s’està fent cap a aquestes dues companyes.

Em referiré al tema tan sonat dels diners. Potser eixe és el tema que més preocupa, però acusar a dos diputades de voler “ofegar EU” és una acusació massa greu per a fer-la a la lleugera. En primer lloc, les diputades mai s’han negat a ingressar el seu sou en el conte únic d’EUPV. Ara bé, anem per pasos; el Responsable d’Organització, Ricardo Sixto, els comenta la quantitat que van percebre, però sense assegurar res. Quan les diputades li demanen parlar per aclarir el tema, encar l’estan esperant. És una qüestió de seny d’anar amb compte i parlar abans de fer res. Però quan el silenci és l’única resposta no els deixen més camí que la d’ingressar els diners en els seus comptes en espera d’una solució. Solució que mai ha aplegat, per cert. Un altre tema realment vergonyós és el tracte de “trànsfugues” que se’ls fa. Abans de res, hom deuria llegir el significat d’eixa paraula i s’adonaria que ni Mireia Mollá ni Mònica Oltra són trànsfugues, perquè mai han abandonat el grup parlamentari al què pertanyen ni se n’han passat a cap altre. Van ser elegides diputades pel Compromís i a eixe Grup resten. Ni han deixat el grup ni les idees. Per tant eixa insultant qualificació deuria de deixar-se en el calaix de l’oblit.

Menció a part meréix tot el procés en el que estan embolicades les dues diputades. Que se les “interrogue” durant quatre hores, per una comissió totalment parcial i on, un membre de la mateixa fa declaracions públiques en una Assemblea demanat l’expulsió de les diputades, qualifica el fet per ell mateix. Els actes de “xuleria” als que fa referència Víctor, deuria explicar-los. Jo vaig estar present en eixa compareixença acompanyant a Mònica i mai vaig veure cap actitud com la que indica aquest company, tot el contrari. Allí es podien veure dues dones, una membre fundadora d’EUPV, totalment desolades en contemplar com la seua organització encetava un procés “inquisitorial” negant el diàleg, negant la paraula i tractant el tema d’una manera tan mesquina.

Intentar, per rematar, fer responsable de tots els mals a dues diputades em sembla realment ignominiós. Potser si s’hagués començat per fer valoracions polítiques sensates i reals dels resultats de les eleccions, assumint responsabilitats i donant pas a la paraula no estaríem com estem. Potser si en lloc de voler traslladar al Grup Parlamentari la majoria que es té a la direcció, quan aquesta no es correspòn i intentar dialogar i admetre propostes per totes les parts en lloc d’imposar noms i voluntats mai estariem on estem. Potser si canviés l’actitud victimista sempre en la recerca d’un boc expiatori a qui culpabilitzar de tots els mals sense voler fer-se càrrec de les conseqüències es podria reconduir el tema. Però el final ja el sabem. Víctor finalitza el seu escrit demanant l’immediata expulsió de les dues diputades quan abans millor. Eixe és el tarannà que el caracteritza com a molta més gent del seu entorn. Front a eixes decisions ja determinades poques coses resten a fer sinó esperar a veure què es va a fer amb el 40 % de l’organització que pertanyem a EiP. Potser el final va a ser el mateix per a tothom: l’expulsió massiva. Eixe és l’únic camí que hom sembla coneixer. Vertaderament trist.

VICENT BENAVENT
Militant d’EUPV i membre d’ESQUERRA I PAÍS.

ESTIU DEL 67 per CARLES ENGUIX I BORRÀS

La veu de la meua amiga va sonar entre el mormolar i els crits de la gent i en el moment en que a la màquina de discos sonaven els Rolling Stones amb el seu tema “Jumpin’ Jack Flash”.
Mentre, a la porta d’aquesta “tasca” (El Meson de la Tortilla, al carrer Vestuari de València), anava congregant-se un bon grapat d’amics i amigues.
Practicament tots, tant els de dins del local com els de fora, vers les sis de la vesprada acabariem entre alcohol i drogues ballant els ritmes de “La Masa Gris” al Club 29 mentre que la resta de la ciutat vivia en gris una època trista i odiada per tots. Per això ens escapoliem com podiem d’aquell femer i ens enlairavem pels camis de la fugida.
A València la vida no era gaire alegre ni prometedora. Ja a l’escola et fotien d’hòsties. Al carrer la societat t’insultava només per dur el cabells llargs (cabellos largos, ideas cortas….. No ens ho paraven de repetir). I a casa tot eren restriccions.
De la guerra del Vietnam; les bestieses dels Somoza a Nicaragua; el colp d’estat dels Coronels a Grecia i les notícies própies del país, un nombre considerable de joves de la meua edat, -catorze anys-, les seguiem des de molt lluny i potser en molt dels casos sense consciència del que passava al món. Els més desperts i de més edat s’informaven com podien gracies a les notícies filtrades per mitjans al marge dels noticiaris i periòdics del régim. No obstant això a la universitat ja sonaven des de feia temps crits de llibertat, i aquell estiu començaren a filtrar-se vents renovadors que venien des d’un país del que mai no ens haviem refiat gens: Estats Units. S’acostava d’una manera huracanada el canvi de mentalitat social que tant desitjavem.
A partir d’aquell estiu la fruïció juvenil a nivell mundial, va fer canviar i envalentir-se molta gent. La segona part, va venir el maig del 68 a París; i a Praga amb l’enfrontament de la població contra l’exercit rus. Calia oposar-se a l’opressió! La nostra la hi viviem la immensa majoria de la gent com una cosa natural.
Mentretant a la “tasca” el sons dels Rolling Stones, Jimi Hendrix, Bob Dylan o Luis Eduardo Aute ens encoratjaven i posaven la música als nous temps.
Els colors a poc a poc tornaven a ma casa.
Estiu del 67.

Una vegada més hem de lamentar les males maneres del senyor Corredera que no sols oblida que hi ha temes tan sensibles com el de la reivindicació del Hospital Militar Vázquez Bernabeu per a la xarxa de sanitat pública de la Generalitat Valenciana que pel seu interés excedeixen la visió partidista i això implica comptar també amb el treball conjunt de l’oposició.

Li hem de recordar a la membresia que el senyor Corredera s’atribueix en solitari el paper d’un alcalde preocupat pel tema. Primer que res, deixa de costat la seua companya d’alcaldia veïna, Carme Martínez, de Quart de Poblet, quan no fa massa temps els dos alcaldes tingueren una reunió per a posar-se les piles conjuntament i instar la Conselleria de Sanitat. Segon: la història és tossuda. Corredera parla d’un ús públic, però d’allò que es tracta és de la titularitat pública, i no de gestió privada. Recordem que el senyor Corredera, regidor aleshores del PP, votà en contra de la moció d’EUPV, com ja hem contat en anterior ocasió ací mateix, ja que el seu portaveu, Enrique Cano (PP), argüia que no podien votar a favor de la moció que apostava per la integració en la xarxa sanitària pública, perquè estava demostrat que la gestió privada dels hospitals era tan útil o més, en al·lusió al “boom” dels nous hospitals que el PP havia cedit a la gestió privada. Nosaltres, per molt que li destorbe a l’ara primera autoritat, tenim memòria i, sobretot, les actes del Ple certificades pel Secretari de la Corporació, per a qui es redubte del nostre recordatori.

Coses de Blasco
Diu el nou Conseller d’Immigració, Rafael Blasco (Borgia-Borja en estado puro segons Enric Juliana al seu article de La Vanguardia de diumenge passat) que la regularització d’immigrants no es competència seua.Totalment d’acord, de fet el seu departament no té gaire competències. La reforma exprés de l’Estatut (que no un nou Estatut) no va ampliar el marc de competències en un dels problemes que els ciutadans assenyalen com a més importants. Hem passat en pocs anys a un nivell d’immigració semblant al de França quasi sense assabentar-nos-en. Però Blasco ha reclamat públicament la regularització massiva de nou vinguts, vaja com en l’època socialista. De seguida va ser cridat a capítol i així va començar a seguir la partitura dels populars valencians: carregar contra el govern Zapatero. Blasco critica que “el Govern Central trasllade a 2.500 immigrants [de Canàries] en un any i mig i les comunitats autònomes hagen de fer-se càrrec sense comptar amb un fons pressupostari i, el que és pitjor, sense poder regularitzar la situació d’estes persones. No és competència de les autonomies. Només podem intentar que estes persones tinguen les seues necessitats bàsiques cobertes i que tinguen assistència social. La resta és competència del Govern”. Bé estem d’acord, la pena és que es feia igual quan manava Aznar i ací ningú alçava la veu. Callaven, com a bons subordinats, i qui calla atorga. El promotor immobiliari, Juan Soler i pare del President del València ens avisa des de les pàgines de El Boletín del retrocés en la construcció i ens alerta de la greu crisi social que patirem amb milers d’immigrants sense ocupació. La seua solució, -la veritat és que en el problema de la immigració ningú té solucions clares- és: “deu ens pille confessats” afirma. Vaja que segons el senyor Soler, la cosa pinta mal. Pot ser per això a València ciutat estem superant tots els rècords en la construcció d’esglésies, ara ve la dels màrtirs de la guerra civil. Moltes parròquies per a pocs feligresos. Ho puc afirmar, l’assistència es molt reduïda i minvant. Grans manifestacions religioses i les esglésies buides, quina paradoxa. Però ja sabem que el govern valencià té les idees clares i va un pèl avançat. Ací, el President Camps va fitxar (o li van imposar?) a Gotzone Mora, una socialista basca de Getxo que coneix bé la problemàtica de la immigració al nostre País per a arreglar l’assumpte. Així que tots tranquils, tenim la clàusula Camps, Gotzone Mora i les esglésies preparades per a les confessions massives per a arreglar-ho tot. Som els millors.
Bé esta nit espere saludar al nostre alcalde de Benifaió de la Valldigna, Jesús Ferrando, i vos espere a tots i totes al concert Més que Rock. Vaja que l‘Ajuntament dirigit pel BLOC ajuda a fer unes festes que compten amb la nostra música. Demà vos parlaré de Xeresa i de Tomàs Ferrandis, ha passat inadvertida una decisió municipal que ens indica que el BLOC marca la diferència. Són quasi les onze de la nit i tinc la meua dona ja dins el cotxe. Arribarem de morros al concert. Au!

TRANSGÈNICS per CARLES ENGUIX I BORRÀS

A poc a poc la nova plaga de l’agricultura va reemplaçant les antigues i estimades plantacions de verdures, llegums, cereals i resta déssers vius vegetals.
La vida a poc a poc és contaminada pel resultat de la manipulació genètica; de la que uns creuen i vaticinen com la solució a la fam en el món i uns altres, crec que la majoria, li neguem cap credibilitat ni solució a res. Tot el contrari; no es sap què ens pot aportar en un futur a resultes del seu consum.
Ja són un quants els municipis a l’Estat Espanyol que s’han declarat “MUNICIPIS LLIURES DE TRANSGÈNICS”. Ens toca a nosaltres declarar-nos també municipis en contra dels transgènics.
Per la nostra salut i dels nostres fills i generacions vinents. Fem un pas endavant i enfrontem-nos a un tipus d’agricultura que junt a d’altres formes de contaminació ens poden dur a un futur incert i enverinat. Sí als municipis sense transgènics.

Sense intenció de restar per damunt com l’oli, ja que per a això està el sr. Pla, el qual estic segur que, puntualment, replicarà aquest comentari, escriuré ací unes breus conclusions. La veritat és que és un poc trist l’intent del senyor Pla de fer creure a la gent que llig açò que fer-li qualsevol comentari és voler silenciar-lo. Potser cal explicar-li que referir-me a ell com a martell d’heretges no és voler que calle, sinó deixar palés que replica totes i cadascuna de les opinions que en aquest mitjà de comunicació s’expressen. Després d’aquest aclariment, crec que innecessari per a quasi tot lo món, cal reconéixer-li al sr. Pla una capacitat de treball enorme i, possiblement, que disposa de molt de temps, la qual cosa està molt bé i dóna certa enveja.

Potser el sr. Pla tinga raó i el Partit Comunista no estiguera en contra dels pactes municipals. Si ell ho diu, jo m’ho crec. Però allà on és majoritari, no hi ha hagut pacte municipal. Cas de València, per exemple. Curiosament on si el BLOC haguera volgut anar de número 5 en la llista d’EUPV, tot i que no es va votar cap proposta d’acord municipal, haguera anat. No cal dir que menys mal que al BLOC ni se li passà pel cap d’acceptar, vist com estava de fora de la realitat la direcció d’EUPV a València.

El que queda al cap i a la fi és que el Partit Comunista i Glòria Marcos volien fer el mateix que fan el PP i el PSOE amb els càrrecs: col·locar els seus. No importa que siguen adients o no. Allò important és que siguen dels nostres. I en el nostre cas, si podien ajudar per a que cobre a fi de mes, millor.
Això és el quid de la qüestió. Glòria Marcos ha col·locat en un càrrec a compte dels contribuents a una persona que:
1.- va menysprear el BLOC, primer dient que ningú va proposar cap pacte amb el BLOC i després oferint, en tot cas, a partir del número 5 de la llista municipal.
2.- que ha fallat en el primer intent d’obtindre acta de regidor a l’Ajuntament de València. I amb això ha aconseguit que EUPV es quede fora de l’Ajuntament. Resultat: EUPV ha passat de tindre 2 regidors a tindre 0.

I a la sra. Marcos no li ha importat causar tot aquest rebombori. No li ha importat rebentar el Compromís. Perquè ningú discuteix que EUPV haguera de nomenar el càrrec corresponent del Consell d’Administració, com intenta fer creure el sr. Pla. A la sra. Marcos se li va oferir que triara una altra persona, la que fóra, però la resposta va ser que NO. I clar, quan no tens majoria, venen els problemes.

Però a la sra. Marcos no li ha importat res d’això. Aquesta senyora sabia que açò passaria. Sabia que el BLOC anava a estar en contra de nomenar una persona bel·ligerant amb els valencianistes. Però resulta que dues diputades d’EU tampoc estaven a favor de començar la vida parlamentària del Compromís amb imposicions partidistes per necessitats salarials de militants del Partit Comunista.

Conclusió: el BLOC i dues diputades d’EUPV han intentat que el Compromís pel País Valencià fóra un vertader intent d’introduir una manera diferent de fer política en les Corts Valencianes. Han intentat que el Compromís no fóra una excusa per a que aquells que han fracassat en l’intent de fer-se un lloc en la vida política municipal del Cap i Casal, troben una manera de cobrar a fi de mes dels diners dels valencians. Esperem que el Compromís siga una opció política diferent de la que proposen PP, PSOE, PCPV i Glòria Marcos.

Xavier Navarro i Garcia
Membre de l’Executiva Comarcal del BLOC de València

El Mahatma Gandhi no era ningú comparat amb aquells valencians abnegadíssims que s’autoanomenen persones de principis (sempre he pensat que està bé pensar això d’un mateix, però d’ací a proclamar-ho als vents com virtut pròpia va un món). Tampoc no era ningú comparat amb aquells valencians que diuen (una altra vegada de sí mateixos) que no menegen un dit sinó és en benefici de la resta de la col.lectivitat. I la lluita d’en Gandhi en favor de la independència pacífica de l’Índia no era res comparat amb la lluita que aquests valencians de principis duen a terme per la llibertat cultural del poble valencià.

La lluita a favor de la independència cultural dels valencians sí que és una tasca titànica, perquè clar, Gandhi no s’havia d’enfrontar amb l’Imperi Català, a soles amb l’Imperi Britànic. Gandhi ho tenia molt fàcil. Perquè clar, ací al País Valencià els defensors de la independència cultural del poble valencià són els únics que no formen part d’un grup d’interessos. Són els únics què no busquen beneficis personals o de grup. Són els únics valencians que no s’aprofiten de la bona fe de les persones (dels altres valencians) ni que tergiversen la història del nostre País. Tots els altres (valencians) sí que se n’aprofiten i tergiversen la història valenciana per tal de traure benefici personal.

Ja sé que és demanar massa, però a vore si els valencians tenim un poquet de sort i aquests que s’autoanomenen persones de principis i que no fan res sinó és en benefici de la col.lectivitat (supose que la col.lectivitat serà la totalitat dels valencians, no l’ínfima minoria als quals s’adrecen mitjançant els seus propis pamflets) deixen d’entrebancar el procés de normalització del valencià i la recuperació cultural del poble valencià. A vore si tenim sort els valencians que ens estimem el nostre poble i la nostra llengua i aquests valencians que s’autoanomenen persones de principis se n’adonen que el problema és la substitució de la llengua que parlava el Rei Jaume I per la que parlava l’Infant de Castella Ferran d’Antequera i no la de Jaume I per la de Jaume I. Crec que és massa demanar, però a la millor sona la flauta.

I a vore si entenem que no és el mateix censurar que no publicar una cosa que està plena de faltes d’ortografia. I d’ací a acussar un Rector d’universitat torna a haver-hi un món. Però ¿i què bé queda en el pamflet una acusació directa de censura a un Rector? Deu ser tota una medalla per a entrar en Lo Rat Penat o una credencial per a la RACV.

Aquests valencians que dediquen els seus esforços a lluitar contra la recuperació del valencià espere que en algun moment se n’adonen del mal que li fan al poble valencià i que no hi ha pena que repare aqueix mal.

I no puc evitar-ho, reproduïsc ací un recull d’horribles persones que no són de principis (almenys no s’autoanomenaven així) i que probablement a soles eren moguts per interessos personals i en benefici propi: Sant Vicent Ferrer, (reconegut catalanista antivalencià), Sant Antoni (un altre venut a l’imperialisme català), Joan Lluís Vives (un altre a sou de la colonització cultural dels catalans)…

I la veritat és que podria continuar, però crec que no cal. No crec que cap d’aquestes persones de principis siguen capaços de reconéixer que el que fan, ho fan aposta. Treballen contra el poble valencià aposta. I és que ni el resultat electoral (ben patètic per cert) no els lleva les ganes de continuar entrebancant el procés de recuperació nacional dels valencians.

Salutacions.

A FAVOR DEL CABANYAL PER CARLES ENGUIX I BORRÀS

Eduard Escalante. Joan.El pare Lluís Navarro. Andrés. La pilona. Tino. El pintor Ferrandis. María. Els pescadors. V.Blasco Ibáñez. Juan. El Tio Bola. Carlos. Empar Guillem. Lola. Els Benlliure. Rosi. Dr.Llorenç de la Flor. Angelita. El Dr. Lluch. Conxin. Joaquim Sorolla. Paco. Martí Grajales. José Luis. Marcelino Camacho. Gabi. Lluís Despuig. Maite. Ramón de Rocafull. Empar. Nicolau de Monsoriu. Carles. El capellà Planelles. Mar. Sant Pere. Peter. El marí Sirera. Tina. Santiago. Carles Ros. Xavi. V.Monzó. Douglas. V.Mauri. Xaro. Almirall Mercè. Eva. Eugenia Viñes. Jaume. Javi. Cesar Santomà. Maria Angeles. Sánchez Coello. Ana. Historiador Coloma. Adelina. Feli. El Bisbe Company. Manolo. Artur. El pintor Fillol. Lluís. Vicent Brull. Amparin. Marià Cuber. Mila. Just Vilar. Mari Carme. Josep Renau. Carola. Joan Izquierdo. Nero. Francesc Eximenis. Emilio. Tramoyeres. Marià. Rosa. I partits polítics. I sindicats. I l’univers universitari tant de València com de Castelló, Alacant, Barcelona i Madrid. I l’univers del Politècnic de València. I l’atenenu Cultural de Madrid. I un premi Nobel. I un acadèmic de la Reial Academia de la Llengua Espanyola. I Associacions musicals, cultural, laborals i polítiques. Arquitectes. Llauradors. Fallers. Gent de la Setmana Santa. Periodistes. Mecànics. Mestres. Professors. Obrers. Músics. Pintors. Escultors. Federacions de Veïns i de tot tipus. I milers i milers de ciutadans i ciutadanes de València i d’Anglaterra; de França i de Grècia, de tota Espanya i d’Alemanya. Turistes. I molts cabanyalers i canyamelers que viuen fora i que enyoren el seu poble i…. contra tots ells, l’alcaldessa Rita i quatre amics. Rectifique i em reafirme: Quatre i ella, cinc.

Chávez, Camps i Pla
RAFAEL PLA
[publicat a EL MERCANTIL VALENCIANO]
Lerma versus Hugo Chávez seria una comparació més adequada que la que fa l´ínclit Antonio Such al Levante-EMV. En efecte, i al contrari del que ell diu, el Govern de Venezuela no ha tancat RCTV, sinò que no ha renovat la concessió caducada a la seua empresa de l´espai radioelèctric públic que ocupava (espai atorgat a la nova televisió pública, que no estatal, TVES), cosa que no impedeix a RCTV continuar emetent per altres mitjans (satèl.lit, cable, etc.). Això és similar al que va fer el seu día el Govern valencià de Joan Lerma, que al posar en marxa Canal 9-RTVV va ocupar l´espai radioelèctric que venia utilitzant-se per a la reemissió de TV3 al País Valencià, aprofitant així l´audiéncia prèvia dels que la tenien sintonitzada; ningú ho va objectar, per tal com, éssent públics els espais radioelèctrics, els poders públics tenen la capacitat per a decidir qu els utilitza. Per aixó, simplement la reemissió de TV3 va canviar de canal, i qui volia escoltar-la la va sintonitzar de nou. La situació es va repetir quan el Ministeri d´Indústria dirigit per José Montilla va atorgar a la nova cadena televisiva La Sexta el canal que venia utilitzant-se per a la remissió de TV3. Ningú va qüestionar la seua capacitat per a aquest atorgament, i simplement la reemissió de TV3 es va fer per nous canals de Televisió Digital Terrestre (TDT), i els que voliem continuar veient TV3 al País Valencià vam haver d´adquirir el decodificador corresponent.

En canvi, el que vol fer el govern de Francisco Camps és tancar i precintar sense més els reemissors de TV3 (i ho continua volent fer a pesar de la concessió pel Ministeri d´Industria de nous canals per a possibilitar aquesta reemissió i la recìproca de Canal 9-RTVV a Catalunya), exercint així una censura directa que no ha practicat mai el govern d´Hugo Chávez (encara que són els colpistes que van tancar emissores durant els 3 dies que va durar el seu colp d´Estat).

Més sorprenent encara és que el Secretari de Relacions Institucionals del PSPV, desprès de denunciar el «control absoluto de los medios de comunicación» pel govern de Camps, posant com a exemple «las concesiones de las frecuencias de las TDT», afirme no trovar cap diferència entre Camps i Hugo Chávez. És possible que tan distingit personatge ignore que en Venezuela la gran majoria dels mitjans de comunicació, en mans privades, estan controlats per l´oposició al govern d´Hugo Chavez?

Líban viu una crisi política total, afavorida per Occident, que se suma als estralls humans i econòmics provocats pels bombardejos israelians de fa un any. Israel segueix llepant-se les seues ferides després del desengany de la seua ofensiva terrestre mentre Hizbulah es prepara per a un nou i segur embat. Mentrestant, l’islamisme sunita armat (AL Qaeda?) ha irromput en el fràgil escenari del país dels cedres.

Dabid LAZKANOITURBURU

(més…)