Després de tants anys d’èxit i polèmiques al Mon Faller, el president de la falla Pediatra Jorge Comin - Serra Calderona (Nou Campanar) abandona el vaixell.

Però… quina és la veritat d’eixa macrofalla? Quina relacio té el sector immobiliari i la seua posterior crisi amb aquest esdeveniment faller?

Una anàlisi molt acurat dels fets es pot llegir a aquest enllaç.

La caiguda de l’imperi Armiñana

Fa temps que el meu amic Carles de Barcelona en demana que expresse la meua opinió sobre diferents afers polítics i quotidians del País Valencià, i jo sempre li conteste que jo el que faig és informar i que no em sembla oportú donar l’opinió per no solapar funcions, però davant la convocatòria del proper dissabte i la crida feta als blocaries dels PPCC, he decidit, però llançar-me.

La coalició Bloc-Iniciativa-Verds suposa molt més que un lligam conjuntural fet a corre-cuita per a les eleccions espanyoles. Es tracta, sense cap dubte, d’una autèntica innovació en la política valenciana que apunta llarg i que pretén, d’una banda, consolidar el valencianisme polític de progrés i, de l’altra, assegurar la presència futura de l’esquerra valenciana i l’ecologisme polític. L’avanç fins ara imparable del bipartidisme al País Valencià podria ultrapassar considerablement en les eleccions del 9 de març el 90% dels vots, sobretot tenint en compte els debats televisius entre els dos candidats espanyols majoritaris. Només la irrupció de la candidatura encapçalada a València per Isaura Navarro, Maria Josep Ortega i Carles Arnal pot aturar aquesta allau bipartidista i fer visible alhora el País Valencià al Congrés espanyol des d’una coalició amb voluntat d’obrir una nova via que arreplegue la part socialment més dinàmica i nacionalment més digna del nostre país. (més…)

Los problemas del Valencia CF y los de la formación política Esquerra Unida (EUPV) han sido noticia estelar esta semana pasada y no hay que forzar mucho la imaginación para hallar en esta coincidencia fortuita un nexo común: tanto en el club como en la mentada coalición ha cundido la necesidad de tomar decisiones radicales y desde luego polémicas para reorientar su respectivo rumbo y sesgar así un proceso que les precipitaba al fracaso o al abismo. En ambos casos ha de suponerse la buena voluntad de los responsables. Muy otra cosa es el acierto, la oportunidad e incluso las formas empleadas, del todo delirantes en lo concerniente a la entidad deportiva que preside Juan Soler, aparentemente sacudida por el pánico, la arrogancia y el derroche económico. Pero en esta columna sólo nos ocupamos de la actualidad política, por más que tan a menudo ande ésta involucrada con la futbolística.

Y, en efecto, el corolario de cuanto acontece en el ámbito de la referida izquierda puede describirse como el deseo e instinto de sobrevivencia de algunos de sus componentes partidarios -Iniciativa, Projecte Obert-Els Verds EE-, aunque para ello haya de provocarse una crisis y en definitiva una separación del sector controlado por el Partido Comunista, convertido en un lastre orgánico tanto en el ámbito del País Valenciano como en el estatal, donde el coordinador general Gaspar Llamazares también se ha sacudido esta rémora tan histórica como ortopédica y en suma anacrónica a la hora de establecer alianzas y estrategias con los grupos y formaciones emergentes. Además, y dicho con la crudeza que se debe en gracia a la claridad, tanto el PCE como el PCPV no venden ya una escoba, como revela el encogimiento de su censo militante, así como la nula incorporación de nuevos afiliados y precariedad electoral.

Cómo pueda repercutir esta escisión en las próximas elecciones de marzo es una incógnita que se resolverá en las urnas, si bien no parece un desiderátum -¿o sí?- alcanzar los 80.000 votos presentándose en coalición con el Bloc Nacionalista, y ello a pesar de los escasos recursos económicos y propagandísticos, propios de esta izquierda que lucha, precisamente, para eludir el testimonialismo y la marginalidad que le acecha como una fatalidad si no cambia de discurso, de praxis y se sacude viejas hipotecas. En esta ocasión, sin embargo, tan forzada austeridad estará atenuada por el relieve de la candidata, Isaura Navarro, titular de una gestión en el Congreso de los Diputados que suma tantas o más iniciativas e intervenciones a lo largo de la actual legislatura como el total de los diputados valencianos del PSPV y PP en Madrid, por no hablar de la pertinencia y agudeza de las mismas. Así las cosas, no harán falta elecciones primarias para configurar el cartel. Los hoy dirigentes de EU, decimos de Glòria Marcos y de sus afines, ya decidieron el suyo en una asamblea ad hoc, lo que, de cuajar, es un desatino y un motivo más de confusión.

Este conflicto que desgarra tanto a Izquierda Unida como a EU se prolongará todavía mediante disputas mediáticas e incluso judiciales por la propiedad de las siglas. Un proceso nada recomendable ante la inminencia de la cita electoral. Pero era inevitable, además de ser irreversible. Ahora el gran reto para la nueva formación -en realidad, nueva coalición- consiste en habilitar un espacio político cómodo para sus militantes y simpatizantes, movilizar segmentos sociales hoy alejados de los problemas cívicos y, como objetivo más apremiante, no perder el escaño en el Congreso, ya que supondría probablemente la desaparición del grupo parlamentario.

No obstante, debe esperarse que este episodio no se reduzca a una simple maniobra circunstancial y sus gestores contemplen objetivos a más largo plazo, cuales son la elaboración de un discurso novedoso -o no tan apolillado como el que viene impartiendo la izquierda hegemonizada por el PC- y el establecimiento de las bases para acabar con esta fragmentación ridícula de grupos y grupúsculos que convergen con distintas etiquetas en el crisol del ecosocialismo y país, en la versión autonómica que se elija. En definitiva, y volviendo al comienzo de estas líneas, una hoja de ruta más compleja que la del Valencia CF, fácilmente solventable ésta a golpe de talonario o de pelotazo urbanístico, sin excluir las purgas que otrora eran una perversión exclusiva de la política.

El negoci del neocolonialisme
L’eixida de to del monarca espanyol dissabte passat durant la Cimera Iberoamericana a l’intentar fer callar al president de la República Bolivariana de Veneçuela i a l’abandonar la Cimera davant les crítiques a les empreses espanyoles establides a Llatinoamèrica, així com l’actitud del president espanyol davant el despropòsit del monarca, són bona mostra de l’enyorança del colonialisme espanyol. Un colonialisme que actualment es materialitza en les empreses que obtenen plusvàlues de molts milers de milions de dòlars a costa de la situació lamentable de treballadors i població en general. Poblacions abocades a suportar el deteriorament dels serveis prestats per aquestes empreses sense cap tipus de contraprestació o responsabilitat.
Aquest esperit de l’imperi es resisteix a acceptar que a Llatinoamèrica cada vegada menys gent entén la sobirania com servilisme econòmic, polític o cultural. Espanya ja no és la «mare pàtria», sinó una de les majors responsables que, mitjançant governs titelles, el desenvolupament dels pobles llatinoamericans s’haja vist supeditat a interessos financers estrangers. El neocolonialisme que a la fi del segle passat va obligar a privatitzar sectors estratègics a canvi de «alleugerir» el deute extern s’ha topat amb un seriós obstacle: la voluntat dels pobles que volen sacsejar-se del seu jou, de l’actitud paternalista que deia ajudar-los mentre els hipotecava. Un nou sistema de domini polític i econòmic que, igual que l’antic, quan escolta una mica que no li agrada els mana callar.
Resulta significativa la defensa que els mandataris espanyols van fer dissabte passat de les empreses de l’Estat. I simptomàtica la reacció dels mitjans de comunicació espanyols davant l’«incident», que no pot ser considerat diplomàtic, sinó profundament polític. Per això resulta paradoxal que, aquells que en el seu discurs suposadament cosmopolita desqualifiquen els «nacionalismes perifèrics» i tota postura autodeterminista per excloent, coincidisquen a considerar l’espanyolitat com un valor per sobre de qualsevol altre.

Mai m’he sentit espanyol. Des de que tinc consciència em vaig adonar de que vivia a un País que tenia una llengua, una bandera, uns costums i unes maneres, unes característiques totalment diferents i pròpies de la resta de països que formen l’estat.
Mentre uns somien en Espanya “una, grande y libre” jo somnie amb el meu País… (més…)

Quan la realitat desborda el discurs
La cascada de reaccions que en boca de diferents polítics s’ha succeït després de l’última operació contra Batasuna deixa una sensació de neguit: per una banda, perquè la utilització del «guió polític habitual» es demostra del tot insuficient davant una operació la gravetat de la qual no escapa a ningú; d’una altra, perquè aqueix «guió» no transmet la voluntat socialment majoritària de canviar la situació de conflicte per a construir el futur d’aquest país sobre acords polítics sòlids i estables. No hi ha dubte que aqueix abisme entre el discurs de la classe política i la societat ha estat un dels elements que han distorsionat el procés de negociació.
Hi ha dues declaracions de les últimes hores que il·lustren aquesta idea. Així, Ramón Jáuregui justifica la persecució de representants polítics perquè després del final de l’alt el foc permanent d’ETA «el context ha canviat», i afegeix que «no hi ha espai per a l’acció política de l’esquerra abertzale mentre haja acció terrorista». Aquesta greu afirmació es va fer alhora que un jutge apuntalava en el seu acte judicial aqueixa tesi del «abans i després» amb la qual el dirigent del PSOE ratifica que en l’Estat espanyol els drets democràtics s’administren en funció del context i dels interessos polítics. (més…)

Després de les últimes detencions i empresonaments, Santiago Alba extrau tres lliçons: que la unitat d’Espanya és un principi inqüestionable, fins i tot a costa de la violació del Dret; l’intent que aqueix principi i les respostes que provoca siguen políticament rendibles per a qui ho acaten, i el missatge que el PSOE ha fet arribar a la dissidència basca que per les vies polítiques no té res que fer. GARA
(més…)

El Grup municipal d’Esquerra Unida-Arc Iris de l’Ajuntament de Simat ha presentat per al seu debat un codi de Comportament Ètic dels Regidors.
Aquets codi, basat en el sentit comú i en aspectes establerts en la Constitució, arreplega una sèrie de principis com ara la incompatibilitat de càrrecs, la lluita contra la corrupció, el rebuig al transfuguisme, la transparència informativa, l’escrupolosa gestió dels fons públics, la separació institucional entre església i estat, el compromís de compliment dels programes electorals, el correcte ús de les infraestructures municipals (telèfon, ordinadors, despatxs, transports), etc.
Doncs bé, la primera resposta rebuda va ser la de l’alcalde (PP), que només llegir el títol de la proposta, literalment, va dir: “Amb el treball que tenim, ara veniu presentant açò”.
Però no es queden arrere la resta de grups polítics de la denominada “esquerra” local. Cada grup se sent molest amb determinats aspectes, en funció de les acusacions rebudes o de les actuacions realitzades en els últims mesos.
A un grup li molesta el punt de la corrupció i el clientelisme, perquè durant la campanya electoral van aparéixer una sèrie de factures, que res demostraven, però si podien induir a sospites.
Un altre grup, només posa pegues al tema del transfuguisme, perquè durant la legislatura anterior, algun regidor va actuar i finalment es va presentar, en nom d’un partit distint pel que havia sigut triat.
A altres regidors els molesta la separació entre església i estat, perquè pareix que una de les seues màximes aspiracions és la de tancar les processons catòliques, exhibint la vara de comandament. Dic jo que si algun dia convivim amb una comunitat musulmana, també l’ajuntament participarà en el Ramadà.
Finalment, hi ha un altre grup, que ni tan tan sols es pronuncia, agafat per sorpresa davant d’un tema com el de l’ètica, a la que mai van tindre en compte, perquè de tots és conegut la seua facilitat per a fer i desfer acords o participar en reunions nocturnes i clandestines a diverses bandes.

No s’adonen, que davant de qualsevol actuació, del tipus que siga, el primer és l’ètica, perquè si tot quant es realitza (PAI’s, pressupostos, projectes, convocatòries, etc), es fera amb un comportament ètic, tot resultaria molt millor, més fàcil i més comprensible, més correcte, inclús més humà.

Que en un ajuntament com el de Simat, on 7 dels 11 regidors es reclamen d’esquerres, una proposta de comportament ètic, tan ajustada al sentit comú, haja alçat tal polèmica i tinga problemes per a la seua aprovació, és un greu símptoma del fang moral en què s’afona una esquerra que cada vegada ho és menys (uns volen caminar al centre, altres cap a la independència i altres depén de cada any o de cada elecció).
És un greu símptoma del cúmul d’interessos personals o partidistes, molts d’ells ocults o inconfessables, que impedixen la posada en pràctica d’un mínim comportament ètic.
I voldria equivocar-me, però tinc la impressió que este ombriu panorama per a l’ètica, no és exclusiu de l’Ajuntament de Simat, sinó que està prou estés, més enllà inclús, del nivell municipal.

A propòsit de tot açò, voldria recordar una cosa que a molta gent, per raons diverses, li convé oblidar. I és que per a ser d’esquerres, és necessari (encara que no suficient), tindre uns determinats principis, uns ideals, uns valors i un comportament ètic impecable. Mentres que per a ser de dretes, com tot el mon sap, només fa falta una cosa: Tindre interessos.
Algú podrà dir que la dreta també té principis i valors, pero la diferència, és que la’esquerra no pot prescindir d’ells, mentre que la dreta, segons la situació, no els necessita.

Llavors, quan no hi ha principis, ni ideals, ni valors, ni un comportament ètic, és indiferent el reclamar-se d’esquerres o de dretes, perquè el resultat és el mateix, i a partir d’ací, s’expliquen algunes circumstàncies que d’una altra forma resultarien inexplicables:
S’explica que la majoria que es diu d’esquerres en un ajuntament, siga incapaç d’arribar a acords per a governar amb un programa comú, basat en eixos principis i valors que com a esquerra que es diuen haurien de professar.

S’explica que l’esquerra majoritària d’un ajuntament, siga incapaç de posar-se d’acord en un mínim comportament ètic dels seus regidors.

S’explica que un ajuntament que es reclama d’esquerres, siga incapaç de fer un “urbanisme ètic”, afavorint no obstant això, un “urbanisme especulatiu” que arrasa territori i només beneficia a uns pocs.

I així, podríem continuar explicant moltes altres situacions, que aparentment, només aparentment, resulten “inexplicables”, com per exemple el resultat en l’elecció de molts alcaldes.

Tant en la vida de les persones, com de les institucions, en determinats moments, ú es troba en un encreuament en què cal prendre certes decisions. I segons quina siga la decisió presa, es posa de manifest, quines són les nostres prioritats, els nostres principis i els nostres ideals. Si en un encreuament de camins, vull anar a l’esquerra, simplement he de girar a l’esquerra, encara que sempre hi haja qui gira a la dreta amb l’excusa de voler anar a l’esquerra donant una volta.

Per al grup municipal d’Esquerra Unida-Arc Iris de Simat, el Codi de Comportament Ètic, suposa un d’estos encreuaments, com en el seu dia ja ho va ser, en la legislatura passada, l’aprovació del Reglament de Participació Ciutadana, presentat per l’Agrupació Ciutadana Arc Iris.
Amb un poc de salut i un molt d’ètica, potser faríem el que hauríem de fer i seria més fàcil arribar a on hauríem d’arribar.
Doncs això, salut i ètica.

Marc Cabanilles i Martí
Exregidor de l’Ajuntament de Simat de la Valldigna
Coordinador de l’Agrupación Ciutadana Arc Iris

PARATGES COMUNS per CARLES ENGUIX I BORRÀS

Acudiem families, grups de xiques i xics i algun que altre solitari. Tots amb la intenció de passar un dia d’allò més bé vora la mar.
Hi havia mols llocs com aquella platja. Pràcticament tot el litoral era un seguit de platges i cales on la gent gaudia sentint-se part de la natura i refrescant-se en els dies calorosos d’estiu.
A la platja que jo visitava a sovint, hi havia, recorde molt bé, una vella cabana de pescadors i un xaletet probablement d’algún veí del poble proper. Però cap d’aquelles construccions desentonaven amb el pisatge; ans tot el contrari, li hi facilitaven un encant peculiar i pintoresc.
Així també passava a la muntanya i en alguns llocs de l’horta propera a la ciutat. N’eren espais públics on la gent gaudia de la naturalesa i on tothom es sentia part i protagonista.
Un dia tot això va canviar. Va arribar el nou pensament que ens va transformar a tots i molts de nosaltres destruirem aquells paratges i els ocuparem.
Des d’aquell dia les coses ja no van ser igual i els vells llocs estimats passaren a l’oblit perquè fins i tot nosaltres mateixos necessitaven oblidar-los per justificar la barbàrie.
Ara gaudim d’uns paratges destruits.
Jo encara els recorde tal com n’eren.
Paratges comuns. www.carlesenguix.com

COMPROMÍS: MOBILITZACIÓ, PROGRAMA I HONESTEDAT
Rafael Pla López
secretari de Formació i Debat del PCPV

La llarga resposta de Juli Just es dedica principalment a llançar balons fora per a eludir la qüestió central que jo plantejava: la deshonestedat i deslleialtat que representa l’incompliment per Enric Morera i Josep Panyella del protocol signat del Compromís. Perquè per moltes voltes que li donen, el cert és que EUPV (i Gloria Marcos) va actuar d’acord amb aquest protocol en nomenar, en la reunió del seu Consell Polític, el representant que li corresponia elegir per al Consell d’Administració de RTVV. I que els diputats del Bloc, junt amb les diputades trànsfugues d’EiP, van actuar en contra d’aquest protocol en intentar que s’anomenés una persona distinta a l’elegida per EUPV, i en no aconseguir-ho utilitzar això com a excusa per a un incompliment molt més greu, no solament de la lletra sinó de l’esperit del protocol, en votar per a destituir a Gloria Marcos, coordinadora general d’EUPV, com a Síndica del Grup Parlamentari de Compromís.

Amb l’intent de justificar allò injustificable, parlen de la Comissió Política de Compromís eludint el fet que aquesta va donar suport majoritàriament al nomenament per EUPV del representant esmenat i va desautoritzar la substitució de Gloria Marcos (per 3 de les 5 forces que el composen i el 69% del vot ponderat).

Per altra banda, és clar que el protocol no prohibeix que el Grup Parlamentari es dote d’un òrgan rector. Jo no qüestionava això, sinó l’afirmació de Juli Just i altres de que el protocol contigués l’acord de creació del mateix, afirmació la falsedat de la qual intenten ara dissimular amb circumloquis. En tot cas, cap acord del Grup Parlamentari pot justificar l’incompliment del protocol del Compromís.

Naturalment, jo assumisc únicament les meues pròpies declaracions i les dels òrgans del meu Partit. No tinc perquè assumir textualment les declaracions d’altres membres d’EUPV o del PCPV, amb independència de les majors o menors coincidències que tinga amb ells. Però és poc seriós voler utilitzar les declaracions de Víctor Domínguez per a argumentar que la direcció del PCPV o d’EUPV estava en contra del pacte del Compromís. Víctor Domínguez sí estava en contra, mai ho va dissimular, i es va quedar en minoria tant al PCPV com a EUPV.

Val la pena, tanmateix, que aclarim quina va ser la posició adoptada, primer per la direcció del PCPV, i posteriorment per la direcció d’EUPV: en contra dels apriorismes segons els quals el Bloc era d’esquerres i per tant calia pactar amb ells, o el Bloc era de dretes i per tant no s’havia de pactar, vam adoptar una posició diguem-ne “anguitista” (recordeu, allò de “programa, programa, programa”), plantejant que la via per a la convergència política i electoral era la confluència en la mobilització social i en el programa. Aquesta posició, així formulada, podia ser compartida per aquells que aspiràvem a un acord que inclogués al Bloc i aquells que pensaven que aquesta confluència no es podria donar. El resultat ens va donar la raó, en tant que primer vam coincidir amb el Bloc en la mobilització social (per una Escola pública, laica, democràtica i valenciana, per un Estatut de debó, pel valencià, pel territori, etc.), i després de la Convenció Programàtica d’EUPV vam coincidir també en el programa (pel desenvolupament del sector públic, per la moratòria urbanística, per un sistema de finançament equitatiu i solidari concertat multilateralment en un marc federal, per un estat espanyol federal, republicà i solidari, etc.). I és en aquest marc que, després d’haver fet realitat el Compromís per a les eleccions autonòmiques, el Consell Polític d’EUPV va llançar a debat la proposta d’intentar arribar a candidatures úniques de totes les forces d’esquerres o progressistes, respectivament, per al Congrés dels Diputats i per al Senat.

És en aquesta situació en la que es produeix el trencament pràctic de l’acord del Compromís autonòmic per part dels diputats del Bloc i les diputades trànsfugues d’EiP, generant una situació greument negativa per a l’esquerra valenciana en decebre les esperances generades per aquest acord. Això no ens ha de portar a renunciar a la convergència política i social de l’esquerra valenciana, ni a anatematitzar genèricament al nacionalisme, que malament s’hauria de veure representat per l’actuació dels esmentats diputats i diputades. Però fa imprescindible posar per davant el criteri d’honestedat política, junt amb els de la confluència en la mobilització social i en el programa, per a qualsevol acord futur.

En tot cas, si Juli Just i els seus companys del Bloc i el BES volen salvar el Compromís autonòmic en la seua configuració actual, ho tenen molt clar: que tornen a la normalitat definida en el seu protocol, restituint a la Coordinadora General d’EUPV com a Síndica del Compromís i deixant de recolzar-se en dues trànsfugues en contra d’EUPV.

Compromís, ètica i política
Juli Just
Militant del Bloc i membre del BES

Estic d’acord amb els que diuen que no res hi ha a l’ètica ben entesa de joc de receptes que s’assesta al proïsme per tal d’humiliar-li, entristir-li o dominar-li sota el pretext de la seua salut o la de la seua societat, ans al contrari, l’ètica consisteix en la reflexió sobre la pròpia utilitat i alegria. Així doncs, com que desconec els principis normatius que informen els criteris d’utilitat i alegria d’en Rafel Pla no puc entendre ni compartir amb ell la seua tesi segons la qual “el que ha fet la direcció del Bloc és políticament i èticament impresentable” (“Unitat de l’esquerra versus l’estratègia de la deslleialtat” article signat per Rafael Pla).

L’adequació de l’actuació política del Bloc a l’ètica depèn del punt de mira d’aquell que la analitza. No obstant això, sí que haurem de dir que en el nostre article “Glòria Marcos-PCE: l’estratègia de la provocació” en cap moment entravem a valorar si l’actuació política que denunciàvem es corresponia amb un comportament ètic o no. Ens varem limitar a descriure-la i criticar-la perquè no la compartim, però que en qualsevol cas és absolutament legítima en funció dels anàlisis i objectius que en faça EU.

Nosaltres varem manifestar que “Els pactes estan per a ser complits. Són llei entre les parts. Però les lleis s’han d’interpretar segons la seua lletra i segons el seu esperit. Per altra banda, en cas de dubte a l’hora de la seua interpretació, no pot una de les parts arrogar-se també el paper de jutge, perquè la seua interpretació serà sempre parcial i interessada.” A més a més, afegíem que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”. I en eixe mateix sentit acabàvem dient “És cert que el pacte del Compromís reconeix que el membre del consell d’administració de RTVV correspondrà a EU. Però no és menys cert que també hi conté altres acords, com ara que hi ha un òrgan rector de la coalició i un altre del grup parlamentari.”

La primera de les qüestions que ha de ser estudiada és la de “l’esperit de la llei”. Com ha quedat dit, un pacte és llei entre les parts. Però aquesta llei és el resultat o concreció formal d’un esperit previ que és causa i objecte del pacte.

I és ací on d’alguna manera s’arrela el problema del Compromís i del compliment del seu pacte fundacional, és a dir, quin era l’esperit de les parts que van subscriure el pacte, quines eren les motivacions que els dugueren a signar-ho, i conseqüentment, quins objectius cercaven.

Des del nostre últim congrés, el Bloc va definir una estratègia d’institucionalització com a pas necessari per tal de bastir una alternativa al bipartidisme i propiciar el canvi polític a les institucions del País Valencià. Estratègia que es va concretar en treballar per fer realitat una coalició electoral amb les forces polítiques que des de la esquerra, l’ecologisme i el valencianisme de progrés operen a l’àmbit del nostre país. Aquesta estratègia, a més a més, partia del reconeixement de les potencialitats i limitacions pròpies, així com dels entrebancs que ens imposa la Llei electoral valenciana. Per nosaltres era evident que un projecte com aquest necessitava d’EU per tal que tingués èxit. És en aquesta estratègia on cal buscar quin era l’esperit del Bloc a l’hora de signar el pacte fundacional del Compromís. I és des d’aquest esperit que cal analitzar la interpretació que es fa de la lletra del pacte i, per tant, si la nostra actuació es correspon o no amb una actitud ètica.

¿Quin era l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte? Jo no visc, evidentment, dins els caps dels dirigents i militants d’EU. Per tant, només puc acudir als fets externs per tal d’intentar fer-me una idea. Aquests fets s’han manifestat de diverses formes: per escrit, en actituds públiques, i també mitjançant “converses privades”. En aquest últim sentit, tot s’ha de dir, amb una experiència no tan amplia com la que ha pogut tenir Carles Arnal.

Aquestes tres fonts d’informació em fan coincidir amb la tesi que ell defensa en el seu escrit “Aclariment a Pla”, ço és, la direcció d’EU no va voler el pacte fins ben entrat el 2006, moment en el qual l’accepten com a mal menor inevitable.

És evident que és ara quan eixirà a col•lació l’apartat final de l’Informe aprovat per la Comissió Política del PCPV el 3 de juny de 2005 referit a “La convergencia política y social y la concurrencia electoral”.

Segons aquest document “No es la hora de los pactos preelectorales, sino de forjar la unidad de acción con cuantos partidos y organizaciones políticas y sociales, además de colectivos sociales, sea posible, desde la coherencia programática que planteamos, para crear el clima adecuado que permita sacar al Partido Popular de la Generalitat.
Es la movilización social, la fuerza de las propuestas de la izquierda alternativa y de los comunistas lo que logrará realmente el cambio, y un cambio con garantías.
Un proceso así permitirá reconstruir la unidad de la izquierda política y social en el PV y proyectar institucionalmente dicha convergencia, …”

Segons Rafael Pla, “Aquest informe va definir el full de ruta que va conduir a …” la firma del pacte pel Compromís.

És un gran defecte de tots els éssers humans interpretar el passat en funció del present que vivim per tal de justificar la situació en la que estem. D’això no ens escapem ningú.

La pregunta és, aleshores, ¿quan el PCPV aprovà aquest document considerava que el Bloc podia o havia de ser co-protagonista d’aquest procés de reconstrucció de la unitat de l’esquerra política i social al País Valencià i la conseqüent projecció institucional?

Segons Rafael Pla, sembla ser que sí, però jo tinc els meus dubtes. Dubtes que, com ja ha quedat dit, es fonamenten en els fets que constituïren allò que podríem anomenar “el procés de negociació i signatura del pacte” i que troben la seua causa última en les anàlisis i els prejudicis de part de la direcció d’EU. Les anàlisis serien de caire objectiu, -la conjuntura política i electoral del moment, i els referits bàsicament al caire ideològic de la meua organització, el Bloc, i la rendibilitat de pactar amb nosaltres-, i els prejudicis serien més aviat subjectius i referits a la nostra “catadura moral”, fent obstinada memòria del trencament del pacte entre EU i UPV fa vint anys.

Les fonts de les que dispose per tal de referir-me als prejudicis morals esmentats són bàsicament fruït d’entrevistes personals. Entrevistes que, malgrat el que puga pensar Rafael Pla, també són fonts suficientment vàlides per a la Historiografia. I si no s’ho creu, que li ho pregunte al seu camarada Mario Amorós, autor del magnífic llibre “Antonio Llidó, un sacerdote revolucionario” (aprofite l’avinentesa per a recomanar a tothom la seua lectura). No obstant això, el mateix Rafel Pla deixa constància per escrit de l’existència d’aquests prejudicis morals quan contesta a Carles Arnal i el seu article “Darrera rèplica a Rafael Pla”: “… (superant, entre altres coses, les reticències que encara provocava, no sense fonament com s’ha vist, el trencament del grup parlamentari de coalició per part d’UPV fa 20 anys). …”

Deixant de banda eixa qüestió i fent menció a les anàlisis objectives, l’equip dirigent d’EU considerava majoritàriament que no tindria excessius problemes per superar la barrera del 5% que marca la difunta però no soterrada Llei electoral valenciana.

Per altra banda i en segon lloc, és evident que el criteri de la direcció d’EU és (i era, evidentment) que el Bloc és un partit de dretes. Com que, segons Rafael Pla no hem de posar les converses privades per damunt dels documents escrit públics, acudirem a la paraules del seu camarada Victor Domínguez, sens dubte un dels seus alumnes eixerits tenint en compte els càrrecs que cadascú tenen en el PCPV. El primer és el Responsable del partit a Alacant. El segon, Secretari de Formació i Debat del PCPV.

Doncs bé, Victor Domínguez, al seu article “Crisis en Esquerra Unida del País Valencià” manifesta, referint-se a EiP: “En ese sentido empezaron una campaña por lograr que en las elecciones de mayo de 2007, EUPV fuera coaligada con el BLOC, organización regionalista valenciana que es el referente de CiU en el País Valencià. … Una parte muy importante de la militancia no compartía ese acuerdo, ya que veían el riesgo de desvirtuar nuestro mensaje, al ir de la mano de una organización ideológicamente difusa, a la que íbamos a dar la posibilidad de entrar en las Cortes Valencianas a cambio de nada y, además, no compartían la estrambótica idea de que un acuerdo de estas características iba a generar una hola de simpatías que arrastraría a los abstencionistas a las urnas, sino que más bien al contrario, iba a desmotivar a una parte importante de nuestro electorado. A pesar de ello, dicho acuerdo fue aprobado mayoritariamente mediante un referéndum entre la militancia de EUPV, con el voto en contra de algunos colectivos (entre ellos el de Alicante al que yo pertenezco) y con el voto a favor “tapándose la nariz” de una parte importantísima de la militancia …”

Crec que aquest text no necessita ser comentat. Aquest text és el referent documental que reflexa més nítidament que cap altre quin era l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís i la nula correlació entre el projecte del Compromís i l’Informe aprovat per la Comissió Política del PCPV el 3 de juny de 2005 referit a “La convergencia política y social y la concurrencia electoral”

Si ara, a més a més, reproduïm sencera l’última frase, coneixerem també quines eren les motivacions que els dugueren a signar-ho, i conseqüentment, quins objectius cercaven: “A pesar de ello, dicho acuerdo fue aprobado mayoritariamente mediante un referéndum entre la militancia de EUPV, con el voto en contra de algunos colectivos (entre ellos el de Alicante al que yo pertenezco) y con el voto a favor “tapándose la nariz” de una parte importantísima de la militancia que valoró que los efectos negativos de un rechazo que pusiera en entredicho a la dirección de EUPV eran más dañinos que el propio pacto.”

Així doncs, si aquest ha estat l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís, s’entén perfectament la interpretació que del seu text en fan i la praxi política que se’n deriva. En conseqüència, la seua praxi i la nostra estaran d’acord amb l’”ètica” de la que parlava Rafael Pla en funció de l’esperit amb que cadascú ha acudit a la signatura del pacte i de la subsegüent interpretació que se’n faça d’allò que consta per escrit.

La constatació que fem de l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís en funció de les paraules d’en Victor Domínguez, ens permet donar-li el valor que realment té la “… proposta del Consell Polític d’EUPV en favor de reeditar el Compromís de les esquerres per a les Eleccions al Congrés dels Diputats …” (Rafael Pla, al mateix article esmentat al primer paràgraf), i evidentment desvirtua el sentit que li dóna a la frase “… proposta que la posterior actuació del Bloc ha fet inviable pel que fa a la seua participació …” (idem).

I és en aquest punt on hem d’enllaçar amb la resta d’una de les tesis que manteníem al nostre article, és a dir: que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”. I en el mateix sentit acabàvem dient “És cert que el pacte del Compromís reconeix que el membre del consell d’administració de RTVV correspondrà a EU. Però no és menys cert que també hi conté altres acords, com ara que hi ha un òrgan rector de la coalició i un altre del grup parlamentari.”

No discutim la literalitat del text segons la qual la persona que ha de ser membre del consell d’administració de RTVV ha de ser triada per EU. La qüestió és una altra. La qüestió és com és possible que el tema no es presente davant de la Comissió Política de la coalició encara que fora per cortesia i educació. La qüestió és com es menysprea la opinió que al respecte pugan tenir els socis de la coalició tot cercant una persona que arreplegue un major consens. La qüestió és com aquesta Comissió Política no es convocada per tal de valorar conjuntament el resultat de les eleccions i estudiar estratègies de treball en ordre a la consolidació i desenvolupament del projecte (per exemple, si és viable i/o convenient reeditar l’acord per a les eleccions generals). Açò, i no cap altra cosa, vol dir que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”

Encara, però, hem de tornar a l’article d’en Victor Domínguez.

Després d’aquest “arrebato” de sinceritat protagonitzat per un càrrec del PCPV, EU no està en condicions de recordar-nos el trencament de fa vint anys, ans al contrari, sembla que vol dur a la pràctica la dita de que “la venganza es un plato que se toma frío”. Després d’aquests vint anys ha estat EU la que ha trencat un pacte en el mai havia cregut.

Així donc, Rafael, no ens podeu demanar al demés allò que a vosaltres vos falta: la honestedat política (“Reconstruir l’alternativa d’esquerres”). Si no volíeu el Compromís, hauríeu d’haver-ho explicat clarament a la societat com a postura política absolutament legítima que és i haver assumit les conseqüències. No havíeu d’haver-vos tapat el nas.

Estic, no obstant, absolutament d’acord amb tu quan dius “El punts 16é del Manifest del Compromís feia una crida a «la transparència, la regeneració democràtica i la recuperació de l’ètica en la vida política» . Però malauradament, la tolerància davant de la corrupció sembla haver-se estés dins d’àmbits suposadament d’esquerres. I així, junt amb la descarada corrupció econòmica al si de la dreta, hem hagut de constatar comportaments de notòria deshonestedat política de gent que havia assumit un programa d’esquerres, junt amb intents de justificar la deslleialtat als acords signats.” Aixi com quan dius “4. A la vista del que ha passat, dóna la impressió que alguns van signar el document del pacte del Compromís perquè no donaven cap valor a la seua signatura ni a la seua paraula. Espere que no s’estranyen que en el futur la resta de la gent tampoc li done cap valor.” (Comentari d’en Rafael Pla a l’article signat per Carles Arnal “Darrera rèplica a Rafael Pla”)

Explica-li a la teua gent que no està gens bé que signeu pactes tapant-vos el nas i que, per tant, incomplireu enganyant els ciutadans que han confiat en tots nosaltres.

Per cert i ja que estem ací, tens raó quan dius que l’únic òrgan previst en el text del pacte pel Compromís és la Comissió Política. El problema dels articles de premsa és la limitació d’espai a la que obliguen. No obstant, no ens desdiguem de la afirmació que fem segons la qual, a més de la Comissió Política hi ha un altre òrgan rector: el del Grup parlamentari. I no ens anem a desdir perquè és evident que aquest últim és conseqüència necessària del pacte, de la concurrència electoral conjunta i del resultats obtinguts que ens possibiliten formar l’esmentat Grup parlamentari. Moltes lleis són per naturalesa genèriques i el seu desenvolupament i concreció obliga a la creació d’altres normes i òrgans que no estaven –ni en fa falta que ho estiguen- previstos. És necessari, però, que aquestes noves normes i òrgans mantinguen l’esperit de la llei de la qual són conseqüència. És per ço que també i tan bé entenem quin és el concepte que de l’òrgan de govern del Grup té Glòria Marcos i la resta de l’equip dirigent d’EU, i les diferències substancials (“espirituals”) que necessariament té amb nosaltres, el Bloc.

Ara que hem deixat clar el tema de l’”ètica” i de l’”esperit de les lleis”, no puc estar de fer una consideració sobre la teua frase “Perquè ara que torna a estar de moda atacar al PCE (me retrotrau a quan era jove…) …”.

La primera cosa que hem de constatar és que al nostre article en cap moment qüestionem la PCE i/o al PCPV. Allò que en fem és dissentir i criticar radicalment una actuació política. En l’article en cap moment es fa anticomunisme ni es denigra la teua organització política, que no és exactament el mateix que heu fet tu i el teu camarada Victor Domínguez en relació al Bloc acusant-nos de políticament i èticament impresentables, deshonestos i deslleials (la qual cosa no deixa de resultar ben curiosa una vegada que Victor Domínguez ha posat les cartes damunt la taula). Altres membres d’EU (que no sabem si són comunistes) també s’han sumat a aquesta apoteosi del insult i la desqualificació als nostres diputats o a la nostra organització, como ara Pere Alberola (“EUPV: Cap a on anem?”), Estefania Candel, Oscar Navarro i Tomàs M. Miralles (“Els compromisos del Bloc i d’Esquerra i País”). Uns altres dels quals desconec la identitat s’han permés el luxe de comparar en una pàgina web els difícils problemes pels quals travessa el Compromís amb un “Alzamiento Nacional-ista” aprofitant una “simpàtica” coincidència de dates el 18 de juliol. I com que Peris i Roderic des d’Els Verds del País Valencià no volien quedar enrere, han amollat les seues desqualificacions des de sengles articles, “Que veinte años no es nada” i “Avergonyits i decebuts”.

A mi, la primera cosa que em crida l’atenció és constatar que hi ha persones que s’han investit d’autoritat per a insultar a la gent sense més.

I també em criden l’atenció aquells altres que s’han investit d’autoritat per determinar qui és i qui no és d’esquerres, qui és i qui no és ecologista i/o qui és i qui no és valencianista. I d’aquests en conec en totes les organitzacions polítiques.

La ximplesa de dir que –segons Victor Domínguez- el Bloc és una “… organización regionalista valenciana que es el referente de CiU en el País Valencià …” (malgrat la tergiversada interpretació de la frase que posteriorment va fer Rafael Pla contestant l’article d’en Vicent Benavent), o que el Bloc “… és la força homòloga de Convergència i Unió a nivell europeu i estatal…” (Pere Alberola dixit), és del mateix calibre que si afirmàrem que EUPV és l’organització regionalista valenciana que és el referent del PNV en el País Valencià (tenint en compte que el seu homòleg –Ezker Batua- és soci de govern d’aquest partit nacionalista basc).

I aprofitant l’eixerit exemple d’Ezker Batua podem contestar la pregunta que es fa Pere Alberola al seu article “EUPV: Cap a on anem?”. Diu Pere Alberola: “Em pregunte com el BNV i Esquerra i País (Iniciativa del Poble Valencià) podria arribar a consensuar al nostre País una posició comuna sobre el Pla Hidrològic Nacional, una reforma laboral, fiscal, l´impost de successions, l´avortament, l´okupació, sobre drogues o sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.”. Doncs, estimat Pere, la resposta no la trobaràs al vent, sinó a les seus del Govern i del Parlament bascos.

La política té aquestes coses: que a vegades és més complicada del que són capaços d’entendre-la algunes persones.

No em puc estar, però, de recordar-los als companys d’EU que qüestionen o desconeixen la ubicació ideològica del Bloc, que la Revolució Cubana la protagonitzà un moviment nacionalista, anti-imperialista i que cercava la justícia social (M-26), però que no es va definir com a socialista fins uns anys després de consolidat el Govern revolucionari. Cal recordar-los també que a la Declaración de Principios del Congrés fundacional del Movimiento de Izquierda Revolucionara (MIR) xilè es deia: “El MIR se organiza para ser la vanguardia marxista-leninista de la clase obrera y capas oprimidas de Chile, que buscan la emancipación nacional y social”, i que, a més a més, s’organitzava voluntàriament al marge del que anomenaven l’esquerra reformista (PSCh i PCCh). Així mateix, el Movimiento Quinta República (MVR) que dóna suport a Hugo Chávez començà també el seu govern revolucionari des de postures nacionalistes, anti-imperialistes i de justícia social, i no ha estat fins fa poc que ha començat a definir-se com a socialista.

Així doncs, vos demane que ens estalvieu entrar en una dinàmica d’insults i desqualificacions ideològiques que més aviat, allò que demostren és mala educació o ignorància.

Atentament.

Arriba Espanya (plural): avui, Navarra. Balears, sempre
psmllucmajor | 03 Agost, 2007 23:00
El PSOE s’estima més que governi el PP que no respectar la voluntat de canvi dels navarresos i dels seus companys socialistes de Pamplona. Abans governar el PP (la UPN n’és la marca foral) que formar un govern de progrés amb Nafarroa Bai i Esquerra Unida. Així de gros i així de clar. Dimecres, la federació socialista navarresa (PSN-PSOE) havia acordat fer possible el canvi a Navarra i avui el totpoderós José Blanco –secretari federal d’organització del PSOE- ha exercit el seu dret de veto. Madrid comanda. “Por España, todo por España”. (més…)

En llegir l’article que signa Víctor Domínguez “militant d’EUPV i Responsable del PCPV d’Alacant” m’agradaria fer algunes petites matisacions. No podria fer menys que ell i presentar-me abans. Jo sóc Vicent Benavent, militant d’EUPV i adscrit al corrent ESQUERRA I PAÍS. Evitaré, per jugar amb les mateixes condicions anotar cap pertanyença a òrgans directius o altres, senzillament em posaré al seu nivell organitzatiu.

L’escrit que presenta el Víctor no és només un pamflet que no conta la veritat sencera sinó que està plé de mentides. I això en política si que és greu: faltar a la dignitat i a l’ètica per aplegar a finalitats concretes i aprofitar lamentables esdeveniments en un intent desesperat de guanyar la batalla mediàtica i poder aplegar a consolidar models ideològics en EUPV que fa anys porten entre mans. I ara no em referesc, evidentment a EiP, sinó al PCPV. Però d’això parlarem més avall.

Des d’ESQUERRA I PAÍS defensem un model polític per a EU per tothom conegut. Una Esquerra Unida oberta, integradora i plural. Si eixe és el model que volem portar a la resta de federacions d’IU, potser el Víctor s’equivoque en argumentar que intentem treure-li el “contingut de classe” a l’organització. Eixe famós contingut de “classe” deuria explicar-lo, perquè des d’EiP tenim clar que allò que defensem és un model obert, plural, respectuós, lliure i carregat de treball. Si això és treure contingut de classe que ens ho explique, perquè d’altra manera no s’entén. Ara bé, el que potser vulga dir a través de les seues paraules és que el PCPV sí que té un altre model per EU i IU. De fet ja fa anys que la pugna per la Coordinació Federal és patent i de sobra coneguda. Així com és d’esperar que, de nou, a la propera Assemblea Federal, s’intente col.locar a Paco Frutos, actual Secretari general del PCE, com a coordinador d’IU. Però això no és tenir “projectes”, això es pot permetre, perquè és el PC qui ho fa, qui ho organitza i qui ho planeja. La resta de sensibilitats de l’organització tenim vetat el tenir idees o aportar propostes amb l’acusació formal de traició i d’intentar destrossar EU i IU. El partit comunista ja fa anys que vol un altra EU, evidentment.L’espai comunista continua amb el pla de “refundar” encara que no amb unes bases amples, obertes i plurals, sinó en un intent d’acomodar al partit (qui és el que deuria de fer la famosa refundació i aclarir què vol ser) i continuar amagant darrere les sigles d’EU a un grup incapaç de sortir al carrer per ell mateix. Potser encara no s’han adonat que les persones que ens voten ho fan a un projecte plural, transformador i alternatiu; dubte molt que la gran majoria vote “corbella i martell” en solitari. Però això ja són altres qüestions que no vaig a valorar.

Cal anotar que Víctor Domínguez mai va defensar el famós “Compromís”. Això ho reconeix fins i tot ell, encara que ara surt en defensa del pacte que veu amenatzat, però no per les raons que argumentàrem qui apostàvem fa temps per una ampla coalició electoral, sinó per altres. Eixe “no” al pacte va tenir conseqüències de sobra conegudes: la desaparició del grup municipal a la Ciutat de València o a la d’Alacant, amb l’agravant que en Alacant s’hagués pogut consolidar un govern municipal d’esquerres i ara, amb la negativa, ni hi ha gent a l’ajuntament i continua manant el PP. Però clar, sembla ser que la gent d’EiP només parla per destrossar i enfeblir EUPV des de dins. Qui perd les eleccions i es carrega l’organització d’una manera visible i clara ara vol sortir com la gran víctima front a qui sempre va avantposar el seny i els criteris davant la possibilitat (desgraciadament real) de la desaparició. Per tant, argumentar que des d’EiP s’ha organitzat tota una campanya per “carregar-se” EU no solament no és cert, sinó que s’ha definir correctament com a mentida. EiP continua apostant per EUPV, amb lleialtat, amb fidelitat i amb coherència. Les valoracions parcials i subjectives són les que qualifiquen a qui les fa. Com és parcial la visió que dóna Víctor quan es refereix al recolzament d’EiP al Compromís. Esquerra i País va votar favorablement al pacte, després d’haver-lo defensat a capa i espasa i malgrat que la majoria de la direcció d’EU pactara amb Els Verds de Peris front a la proposta de continuar treballant i tinguent com a referent verd als Verds-Esquerra Ecologista de Carles Arnal. La jugada de la majoria no va ser més clarivident, per una banda s’asseguraven el fer fóra a Carles i decapitaven totalment el nou grup parlamentari que neixeria de les eleccions i per altra tenien al seu costat a una persona que els podia facilitar una suposada majoria en aquest Grup. La fi ha estat desastrossa i no parlaré més del cas, entre altres coses perquè Carles Arnal ja ha escrit al respecte i em limitaré a suggerir que se’l llegesca.

Referir-se al BLOC com al referent valencià de CiU és, per anomenar-ho d’alguna manera, una manca bestial de visió política, quan no una fal.làcia. Però és el mateix argument que va utilitzar Glòria Marcos en el darrer Consell Polític Federal d’IU i de nou, sembla que la pseudofidelitat a una persona està per damunt de l’ètica. Seria com anomenar al PCPV com la secció valenciana del PCUS. Sense més comentaris. Però el que ja se’n surt de mare és la valoració tan “kafkiana” que hom fa per referir-se a l’Assemblea d’EiP on es decideix de manera col.lectiva transformar el corrent en Partit com la fin d’una sèrie d’assalts continus a l’organització per desfer-la. Potser si des de la direcció s’haguéssen donat els condicionants pel diàleg les coses no serien com ho són avui.

I per anar concloguent és necessari parlar de les dues diputades d’EU, adscrites a EiP, perquè no té nom la campanya de desprestigi i d’acosament que s’està fent cap a aquestes dues companyes.

Em referiré al tema tan sonat dels diners. Potser eixe és el tema que més preocupa, però acusar a dos diputades de voler “ofegar EU” és una acusació massa greu per a fer-la a la lleugera. En primer lloc, les diputades mai s’han negat a ingressar el seu sou en el conte únic d’EUPV. Ara bé, anem per pasos; el Responsable d’Organització, Ricardo Sixto, els comenta la quantitat que van percebre, però sense assegurar res. Quan les diputades li demanen parlar per aclarir el tema, encar l’estan esperant. És una qüestió de seny d’anar amb compte i parlar abans de fer res. Però quan el silenci és l’única resposta no els deixen més camí que la d’ingressar els diners en els seus comptes en espera d’una solució. Solució que mai ha aplegat, per cert. Un altre tema realment vergonyós és el tracte de “trànsfugues” que se’ls fa. Abans de res, hom deuria llegir el significat d’eixa paraula i s’adonaria que ni Mireia Mollá ni Mònica Oltra són trànsfugues, perquè mai han abandonat el grup parlamentari al què pertanyen ni se n’han passat a cap altre. Van ser elegides diputades pel Compromís i a eixe Grup resten. Ni han deixat el grup ni les idees. Per tant eixa insultant qualificació deuria de deixar-se en el calaix de l’oblit.

Menció a part meréix tot el procés en el que estan embolicades les dues diputades. Que se les “interrogue” durant quatre hores, per una comissió totalment parcial i on, un membre de la mateixa fa declaracions públiques en una Assemblea demanat l’expulsió de les diputades, qualifica el fet per ell mateix. Els actes de “xuleria” als que fa referència Víctor, deuria explicar-los. Jo vaig estar present en eixa compareixença acompanyant a Mònica i mai vaig veure cap actitud com la que indica aquest company, tot el contrari. Allí es podien veure dues dones, una membre fundadora d’EUPV, totalment desolades en contemplar com la seua organització encetava un procés “inquisitorial” negant el diàleg, negant la paraula i tractant el tema d’una manera tan mesquina.

Intentar, per rematar, fer responsable de tots els mals a dues diputades em sembla realment ignominiós. Potser si s’hagués començat per fer valoracions polítiques sensates i reals dels resultats de les eleccions, assumint responsabilitats i donant pas a la paraula no estaríem com estem. Potser si en lloc de voler traslladar al Grup Parlamentari la majoria que es té a la direcció, quan aquesta no es correspòn i intentar dialogar i admetre propostes per totes les parts en lloc d’imposar noms i voluntats mai estariem on estem. Potser si canviés l’actitud victimista sempre en la recerca d’un boc expiatori a qui culpabilitzar de tots els mals sense voler fer-se càrrec de les conseqüències es podria reconduir el tema. Però el final ja el sabem. Víctor finalitza el seu escrit demanant l’immediata expulsió de les dues diputades quan abans millor. Eixe és el tarannà que el caracteritza com a molta més gent del seu entorn. Front a eixes decisions ja determinades poques coses resten a fer sinó esperar a veure què es va a fer amb el 40 % de l’organització que pertanyem a EiP. Potser el final va a ser el mateix per a tothom: l’expulsió massiva. Eixe és l’únic camí que hom sembla coneixer. Vertaderament trist.

VICENT BENAVENT
Militant d’EUPV i membre d’ESQUERRA I PAÍS.

ESTIU DEL 67 per CARLES ENGUIX I BORRÀS

La veu de la meua amiga va sonar entre el mormolar i els crits de la gent i en el moment en que a la màquina de discos sonaven els Rolling Stones amb el seu tema “Jumpin’ Jack Flash”.
Mentre, a la porta d’aquesta “tasca” (El Meson de la Tortilla, al carrer Vestuari de València), anava congregant-se un bon grapat d’amics i amigues.
Practicament tots, tant els de dins del local com els de fora, vers les sis de la vesprada acabariem entre alcohol i drogues ballant els ritmes de “La Masa Gris” al Club 29 mentre que la resta de la ciutat vivia en gris una època trista i odiada per tots. Per això ens escapoliem com podiem d’aquell femer i ens enlairavem pels camis de la fugida.
A València la vida no era gaire alegre ni prometedora. Ja a l’escola et fotien d’hòsties. Al carrer la societat t’insultava només per dur el cabells llargs (cabellos largos, ideas cortas….. No ens ho paraven de repetir). I a casa tot eren restriccions.
De la guerra del Vietnam; les bestieses dels Somoza a Nicaragua; el colp d’estat dels Coronels a Grecia i les notícies própies del país, un nombre considerable de joves de la meua edat, -catorze anys-, les seguiem des de molt lluny i potser en molt dels casos sense consciència del que passava al món. Els més desperts i de més edat s’informaven com podien gracies a les notícies filtrades per mitjans al marge dels noticiaris i periòdics del régim. No obstant això a la universitat ja sonaven des de feia temps crits de llibertat, i aquell estiu començaren a filtrar-se vents renovadors que venien des d’un país del que mai no ens haviem refiat gens: Estats Units. S’acostava d’una manera huracanada el canvi de mentalitat social que tant desitjavem.
A partir d’aquell estiu la fruïció juvenil a nivell mundial, va fer canviar i envalentir-se molta gent. La segona part, va venir el maig del 68 a París; i a Praga amb l’enfrontament de la població contra l’exercit rus. Calia oposar-se a l’opressió! La nostra la hi viviem la immensa majoria de la gent com una cosa natural.
Mentretant a la “tasca” el sons dels Rolling Stones, Jimi Hendrix, Bob Dylan o Luis Eduardo Aute ens encoratjaven i posaven la música als nous temps.
Els colors a poc a poc tornaven a ma casa.
Estiu del 67.