Irena Sendler ha mort. Als 98 anys. Sense homenatges, però amb la memòria del seu exemple vital recorrent les webs d’arreu el món.
Irena, durant la II Guerra Mondial, va aconseguir un permís per treballar en el Ghetto de Varsòvia, com especialista en clavegueram i tuberies. Però darrere esta professió, xocant per a una dona en els anys 40 del passat segle, Irena amagava una altra motivació. Irena, alemanya, era molt conscient d’allò que el nazisme tenia previst per als jueus: l’extermini físic. I Irena tenia un propòsit que dugué a terme sistemàticament: en la seua furgoneta, amagats sota sacs, i guardats per un gos que va ensinistrar per a que els seus lladrucs amagaren els sorolls i feren dessistir els soldats nazis d’inspeccionar el vehicle, en condicions extremes, va aconseguir traure del Ghetto i salvar més de 2.500 xiquets i xiquetes. Això durà molt de temps, fins que va ser descoberta, torturada salvatgement, trencant-li les dues cames i els dos braços, i patint tota la repressió en la seua pròpia carn. Però Irena sobrevisqué al nazisme, i després de la guerra, tornà al patí de la seua casa, on amagava, en un flascó soterrat, els noms i cognom de cadascun dels xiquets que havia aconseguit salvar. Amb aquell tresor de menuts retalls de paper, un per cada un dels 2.500 xiquets, Irena es posa mans a l’obra i intentà buscar els seus pares i procurar el seu retrobament. En la majoria dels casos no li fou possible aconseguir-ho: la majoria dels majors havien mort en les cambres de gas nazis. Sí aconseguí, però, que els fills foren recollits en cases de acollida i adoptats per famílies.
Fa dos anys, Irena va ser proposada per a rebre el Premi Nobel de la Pau. Però no fou possible la concessió: un tal Al Gore havia de rebre’l. Enguany tampoc no podia ser, un tal Obama tenia el torn.
La nostra memòria està molt per damunt de premis i falsos honors: Irena viu en nosaltres.