I Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa

Organitzada per l’associació Taula de Filologia Valenciana

Casa de la Cultura de Sueca
Carrer de la Mare de Déu, 2
46220 Sueca
Dia 28 de novembre del 2009, dissabte

A CONTINUACIÓ TOTA LA INFORMACIÓ

1. 9-9,30: recepció dels assistents. Inscripció al dinar

2. 9,30 (en punt): Inauguració de l’acte i lliurament dels premis. Intervindran: representants de Taula, de l’ajuntament de Sueca i de les entitats que subvencionen els premis de Joaquim Garcia Girona, l’Acadèmia valenciana de la Llengua i la Caixa Popular. Abelard Saragossà (Universitat de València) parlarà sobre «La concepció nacional i lingüística de Bernat i Baldoví». En acabar: minuts de descans

3. 10,30: Exposicions. Primer grup. President: Emili Casanova
a. J. Leonardo Giménez (ajuntament d’Alzira), «Dubtes en la normativa»
b. Francesc-Xavier Llorca (Universitat d’Alacant), «Del registre oral al registre escrit. Una experiència en Secundària»
c. Francesc Llopis (Universitat de València), «El lèxic valencià dels estudiants»
d. Josep Saborit (CFPA Josep Pascual i Tirado, Castelló), «Variacions intergeneracionals en la manera de parlar el valencià»

4. 11, 45 Exposicions. Segon grup. President: Eugeni S. Reig
a. Josep Àngel Mas (Universitat Politècnica de València), «Sobre l’episodi de la traducció de la constitució europea»
b. Vicent Baydal (Barcelona, CSIC), «El valencià emprat a la blogosfera valenciana»
c. Josep Daniel Climent (IES Cid, València), «Nicolau Primitiu Gómez Serrano i la llengua dels valencians»
d. August Monzón (Universitat de València), «L’ús del valencià en la litúrgia. Iniciatives recents a la diòcesi de València»

5. 4,30 (en punt) Exposicions. Tercer grup. President: Lluís Polanco
a. Raquel Casesnoves Ferrer (Universitat Pompeu Fabra), «Quin valor té el valencià per als joves i com ha canviat amb els anys? Un estudi sobre actituds lingüístiques»
b. Pilar Doménech, Josep Lluís Doménech i Jesús Huguet (diversos instituts); exposarà Josep Lluís Doménech (Acadèmia Valenciana de la Llengua), «Relats interculturals»
c. Carla González (Universitat Autònoma de Barcelona), «Molt més que cançons. Aproximació a la música com a eina de creació identitària, normalització lingüística i ensenyament»
d. María del Carmen Alonso (Doctora en Lenguas Modernas (con especialización en Lengua Inglesa) de la Universidad del Salvador de Buenos Aires), «El valencià en Buenos Aires»

6. 6: Exposicions. Quart grup. President: Ximo López
a. Isabel Olid Báez (Universitat Autònoma de Barcelona), «L’àlbum il•lustrat sense paraules, o com esperonar l’ús del valencià a les aules amb alumnat nouvingut»
b. Josep Miquel Arques i Galiana (IES Luís Garcia Berlanga, Sant Joan d’Alacant), «Una Escola per a la Festa»
c. Imma Coret i Gimeno (IES Museros), «Disseny d’unitats didàctiques basat en tasques. Un exemple pràctic»
d. Martínez Devesa, Carme, i Noèlia Soldevila Cantó (IEM L´Almadrava i IEM Pere Maria Orts i Bosch, Benidorm), «La integració des del treball cooperatiu»
e. Marina Zaragozà (Universitat de València), «Aspectes didàctics en l’obra de Bernat i Baldoví»

Si algú vol saber per què s’ha constituït Taula de Filologia Valenciana, què pretén i qui pot ser membre, pot consultar el document Taula, bases i objectius de la pàgina web:
http://sites.google.com/site/tauladefilologiavalenciana/home

Certificats

CERTIFICAT DE PONÈNCIA

Dr. ABELARD SARAGOSSÀ, com a director de la I JORNADA SOBRE EL VALENCIÀ. PEDAGOGIA (LLENGUA I LITERATURA), ÚS SOCIAL I NORMATIVA, organitzada per Taula de Filologia Valenciana

CERTIFIQUE: que el Sr. / la Sra.
amb DNI ________________, ha participat amb la realització de la ponència

en la I JORNADA SOBRE EL VALENCIÀ. PEDAGOGIA (LLENGUA I LITERATURA), ÚS SOCIAL I NORMATIVA (10 h lectives), que s’ha celebrat en Sueca el dia 28 de novembre del 2009.

A petició de la persona interessada, estenc aquest certificat a fi que conste als efectes oportuns.

Sueca, 28 de novembre del 2009

CERTIFICAT D’ASSISTÈNCIA

Dr. ABELARD SARAGOSSÀ, com a director de la I JORNADA SOBRE EL VALENCIÀ. PEDAGOGIA (LLENGUA I LITERATURA), ÚS SOCIAL I NORMATIVA, organitzada per Taula de Filologia Valenciana

CERTIFIQUE: que el Sr. / la Sra.
amb DNI ________________, ha assistit a LA I JORNADA SOBRE EL VALENCIÀ. PEDAGOGIA (LLENGUA I LITERATURA), ÚS SOCIAL I NORMATIVA, organitzada per Taula de Filologia Valenciana (10 h lectives), que s’ha celebrat en Sueca el dia 28 de novembre del 2009.

A petició de la persona interessada, estenc aquest certificat a fi que conste als efectes oportuns.

Sueca, 28 de novembre del 2009

CERTIFICAT DE COMITÉ ORGANITZADOR

Dr. ABELARD SARAGOSSÀ, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, com a director de la I JORNADA SOBRE EL VALENCIÀ. PEDAGOGIA (LLENGUA I LITERATURA), ÚS SOCIAL I NORMATIVA, organitzada per Taula de Filologia Valenciana,

CERTIFIQUE: que el Sr. / la Sra.
amb DNI ____________, ha format part del Comité Organitzador de la I JORNADA SOBRE EL VALENCIÀ. PEDAGOGIA (LLENGUA I LITERATURA), ÚS SOCIAL I NORMATIVA, organitzada per Taula de Filologia Valenciana (10 h lectives), celebrada en Sueca el dia 28 de novembre del 2009.

A petició de la persona interessada, estenc aquest certificat a fi que conste als efectes oportuns.

Sueca, 28 de novembre del 2009

Taula de Filologia Valenciana comença a caminar 7’
Bon dia. Tots els que heu vingut ací, ja sabeu què és Taula de Filologia Valenciana. Som una organització jove, formada enguany per docents i per professionals de la llengua. Procurem parlar com pensem, i per això els nostres objectius estan exposats, d’una manera detallada, en un document públic, titulat «El valencià culte contemporani. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials». En la inauguració de la I Jornada sobre el valencià, més que parlar sobre coses que ja sabeu, recordaria un principi humà: tant les persones com els pobles som, bàsicament, com decidim ser. Per tant, la missió de Taula és aplicar eixe principi als dos camps bàsics en què volem treballar: aconseguir un ensenyament del valencià més eficaç i conformar un valencià culte que siga més adequat.

Si els docents valencians volem, podem fer que, entre els objectius de l’assignatura de valencià, hi hagen els dos següents. Per una banda, hauríem d’afavorir que els alumnes augmenten la consciència i la voluntat de ser valencians: Per una altra, els alumnes deuen conéixer les paraules i les construccions que singularitzen el valencià davant de les llengües de l’entorn, sobretot el castellà per raons òbvies: perquè les llengües dominades tendixen a assimilar-se a les llengües dominants, tal com li passa al castellà davant de l’anglés en Puerto Rico o en Estat Units. A més, els alumnes no només deuen conéixer les particularitats del valencià. També les han de dominar. Així, a més de saber que existix el pronom en, els estudiants han de dominar els seus usos bàsics, que són els que apareixen en el valencià popular.

Els dos objectius que hem dit no són gens fàcils d’assolir. Més encara: són difícils. Però, si volem, podrem. Cal, això sí, que sigam perseverants i que sigam autocrítics. Però, si som constants i reflexius, reeixirem.

En el camp del model lingüístic, hem d’intentar que siga identificador per a la majoria de valencians, assimilable i practicable en la comunicació pública. Això promourà que el valencià escrit i el valencià oral culte estiguen tan units, que siguen carn i ungla. L’objectiu és arribar a escriure com parlem i parlar com escrivim. Encara estem lluny d’aconseguir eixe objectiu i, u dels mitjans per a avançar, és tindre en compte un principi sociolingüístic, que podem formular així: El poble no és per a la llengua, sinó la llengua per al poble.

En l’humanisme, tot ha d’estar supeditat a les persones i als pobles. En conseqüència, és la llengua qui ha d’estar al servici dels parlants. L’exigència d’evitar el fonamentalisme i procurar considerar les llengües en el marc de les persones i dels pobles té moltes conseqüències, una de les quals és que els docents valencians no solament no hem de reprimir ensenyant llengua, sinó que hem de fer el contrari: hem de donar fonament lingüístic al sentiment de ser valencians; un fonament que, a més de ser objectiu, també ha de ser satisfactori. Perquè la satisfacció de ser com som és un sentiment important per a assolir un objectiu que ja ha aparegut: augmentar la voluntat de ser valencians. Tingam ben en compte que, sense voluntat, un poble no existix, com ens recordava amb insistència Manuel Sanchis Guarner. Si un poble perd la voluntat d’existir, té el mateix destí que un terròs de sucre en un got d’aigua. Per contra, si un poble vol ser, si vol existir, cada dia és més poble. Recordem aquell principi social que diu que les creences que una societat pren com a reals no són reals en elles mateixes, però sí en els efectes que tenen. Això vol dir que, en les societats, una cosa que no és real pot tornar-se progressivament real.

De tot plegat, es deriva que hem de passar el model del valencià culte pel sedàs del sentiment dels valencians. El valencià culte ha de ser percebut com a natural i, alhora, com a potenciador de la realitat valenciana. Per tant, hem de treballar tenint un ull en el carrer i, l’altre, en la docència i en les normes.

Acabarem aquestes paraules de benvinguda recordant que és poc positiu voler que el poder siga per al poble, perquè el carrer sense reflexió i sense formació tendix cap al caos i la injustícia. La reflexió anterior l’hem de completar amb una que va per la direcció contrària: encara és pitjor voler que tot siga per al poble però sense el poble, perquè acaba o en les dictadures o en el fracàs. Per a un moviment social alternatiu, hauria de ser evident que, la reflexió sense el carrer, no té futur, perquè és poca cosa més que una quimera. Per a avançar d’una manera ferma i humana, hem de saber unir el carrer i la reflexió, el poble i la cultura. En definitiva, hem de fonamentar la democràcia en la pràctica regular de l’argumentació, i hem de procurar que la raó sempre estiga en el ventre dels sentiments. Taula de Filologia Valenciana espera aportar una pedra en la construcció d’una societat valenciana que siga cada volta més humana i, alhora, més valenciana. Moltes gràcies.

En la inauguració ens acompanya el regidor de cultura de l’ajuntament de Sueca, Josep Cortell. He de dir que l’ajuntament de Sueca s’han portat d’una manera formidable amb Taula de Filologia Valenciana. Des d’ací li donem les gràcies, i també la paraula.
També ens acompanyen els representants de dos institucions valencianes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Caixa Popular. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Caixa Popular han tingut la generositat de patrocinar els dos premis Joaquim Garcia Girona per als participants en la Jornada que docents de primària o de secundària. Ells tenen la paraula. [que donen el premi]

Enguany fa dos-cents anys que va nàixer un home que, gràcies a la seua identificació amb la societat valenciana i gràcies a la seua constància, va arribar a tindre un domini magnífic del valencià. Parle, no cal dir-ho, de Josep Bernat i Baldoví. Si a això afegim que ens trobem en la ciutat on va nàixer, convindrem que és del tot just que li dediquem la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana. I, com que el millor homenatge que podem fer a un escriptor és estudiar-lo, hem decidit començar la Jornada amb una exposició sobre el seu pensament lingüístic. L’origen d’eixa exposició està en el bibliotecari de Sueca, Antoni Carrasquer, ací present, i en Josep Cortell, que em varen encomanar un estudi sobre la llengua de Bernat i Baldoví. Un estudi que fa dos setmanes va rebre el guardó d’Assaig dels Premis de la Ciutat d’Alzira.

1 Presentació Objectiu de l’obra 20’
Josep Bernat i Baldoví va nàixer en Sueca en 1809 i va morir en 1864, quan tenia 55 anys. Doctorat en dret, va ser jutge i tingué algun càrrec polític. En vida, gaudí de molt d’èxit popular, sobretot en dos camps: com a autor d’obres de teatre i en les revistes satíriques que dirigí o en les quals intervingué. En la segona mitat del segle XIX, la Renaixença li va tributar diversos homenatges i reconeixements. En canvi, en el segle XX va ser molt malmirat per moltes classes d’autors. El panorama començà a canviar quan, en 1995, els germans Sirera editen les obres d’un altre autor satíric poc considerat del segle XIX i afirmen que la producció d’Eduard Escalante «és molt més rica i complexa del que convencionalment s’ha pensat. Confiem que, amb la nostra edició es puga començar a canviar aquestes visions, diguem-ne, rutinàries». Per la mateixa època, Antoni Carrasquer va promoure l’edició de l’obra completa de Bernat i Baldoví i la realització d’un congrés sobre el nostre autor. L’edició va ser en 1997 i, el congrés, en 1999. Això no obstant, una part dels autors del congrés no varen canviar en el fons la concepció negativa sobre Bernat i Baldoví, com mostre en el llibre.
La meua opinió és que el camí adequat és el dels germans Sirera i Antoni Carrasquer. De fet, en els últims quinze anys un bon grapat d’historiadors i de crítics literaris han confluït en la reivindicació del segle XIX; i, el treball que he fet sobre la llengua de Bernat i Baldoví, vol ser una passa més en la recuperació d’un autor valencià del segle XIX. L’objectiu del llibre és mostrar la gran quantitat de coses positives que apareixen en els escrits de Bernat i Baldoví, moltes de les quals són vives en el valencià actual. Com a conseqüència de la unió entre el valencià del nostre autor i l’idioma viu actual, el fet d’estudiar la llengua de l’escriptor de Sueca és, en gran part, com un estudi del valencià popular dels nostres dies. Per una altra banda, eixes dos condicions (paraules i construccions positives i vives) eixes dos condicions fan que, quan no s’usen en el valencià culte actual, siguen reivindicables. La justificació del nom del treball es troba precisament en eixe fet: en el títol El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur, en eixe títol el passat representa la mort i l’oblit, mentres que el futur indica el desig i la vida.

Espere que el llibre serà útil per a augmentar l’afecte per u dels nostres avantpassats. Si una part dels lectors s’acosta a l’edició de l’obra completa de Bernat i Baldoví amb bons ulls i amb afecte, traurà una quantitat de suc molt més gran de la que li oferix el meu llibre. En canvi, qui mire els escrits del nostre autor amb indiferència (o amb menyspreu) només trobarà coses negatives.

Ben mirat, diria que, en la situació difícil en què es troba el valencià i en general la cultura valenciana, una de les condicions per a recuperar-nos com a poble és ser capaços de refer el passat i integrar-lo en el nostre present, cosa que equival a interpretar la societat valenciana actual i marcar cap a quins objectius assolibles volem dirigir-nos. He dit interpretar la societat valenciana; però convindria afegir voler-la, en els dos sentits que té el verb voler: estimar el present i sentir desig pel futur. Si interpretem la societat valenciana a partir del coneixement de la nostra història, si ens identifiquem amb nosaltres mateixos i per tant tenim autoestima, i si sentim desig pel nostre futur, és segur que els valencians tenim futur, de la mateixa manera que en té tot poble en què convergixquen les tres actituds dites: anàlisi del passat, identificació amb la nostra manera de ser i voluntat de dirigir el nostre futur.

Per a estudiar la llengua de Bernat i Baldoví, és indispensable que, primer, presentem la seua concepció social: com veia el nostre autor la societat valenciana i com interpretava la societat espanyola. Els models lingüístics depenen d’objectius socials i, per tant, eixa part és indispensable. Així, si per a una persona un objectiu social bàsic és la recuperació del poble valencià, eixe objectiu tindrà implicacions en el valencià culte que busque o que practique. Després d’haver descrit com veia Bernat i Baldoví el binomi València i Espanya, cal mirar la relació que hi ha entre la concepció social i l’ús del valencià.
La valoració del model lingüístic de l’autor de Sueca exigix un altre emmarcament: explicar quin model lingüístic emergia en el segle XIX i d’on venia eixa model. En esta exposició, només comentaré el primer aspecte, la concepció sociolingüística del nostre autor.

1.1 Societat i llengua en el pensament de Bernat i Baldoví
1.1.1 València i Espanya

Bernat i Baldoví ¿s’identificava com a valencià? A través de paraules del nostre autor, comprovarem que la resposta és afirmativa. Encara que eixe sentiment estava dins del sentiment d’espanyolitat, com en els valencians del segle XIX. Mirem com ho expressen dos historiadors valencians parlant de dos personatges coetanis del nostre autor:
1. Construcció de la valencianitat a partir de l’espanyolitat
a. Boix, com Bonilla, concebia la recuperació del passat i de la llengua d’una manera gens antagònica al patriotisme espanyol. Són dos mostres excel•lents de com la construcció, fragmentària i contradictòria, de la identitat valenciana es va fer des de dins del patriotisme espanyol. (Archilés i Martí 2002: 58)

Si adoptem una perspectiva històrica, ens haurem de preguntar què s’havia fet del sentiment identitari que devia haver creat el Regne de València; perquè, la direcció de la pròpia societat durant cinc segles, prou que degué afavorir la formació d’un sentiment identitari, fóra quina fóra l’extensió i la intensitat que tinguera. Però, tornant al segle XIX, la qüestió és que no hi havia oposició entre els sentiments de ser valencià i ser espanyol. Sobre eixa base, cal dir que l’autor de Sueca no actuava com aquells que prenen el nom d’Espanya per a negar el poble valencià, com ara els qui volen impedir que parlem en valencià amb el maquillatge d’anomenar el castellà com a espanyol i dir-nos: «Si eres español, ¿por qué no hablas en español?». En canvi, és una obvietat que, si València o Galícia formen part d’Espanya, seran espanyoles les llengües pròpies de València i de Galícia. També pretenen aconseguir el mateix objectiu amb aquella afirmació que vol reservar tota la cristiandat del món per al castellà: «¡Habla en cristiano!».

En el cas del nostre personatge, el fet de sentir-se espanyol no era antagònic amb el fet de sentir-se valencià i identificar-se amb la seua societat i la seua llengua. A més, no era un valencià localista. En la seua obra, les referències que fa són al conjunt del territori valencià, tant des d’una perspectiva global com d’una manera detallada. Així, la terra valenciana és anomenada amb dos paraules, regne i país: El meu país, que l’únic que té de bonic i d’agradable és el cel i la terra. Un altre exemple: La cantada esta passa en el poble de Favara, en el Regne de València. Al costat de les referències al conjunt del territori valencià, els lectors de La Dolçaina troben esmentades moltes poblacions valencianes: Alacant i Alzira, Alcoi i Xàtiva, Vinaròs i Gandia, Torrent i Elx, i un llarg etcètera.
2. Referències al territori valencià (a) i a poblacions valencianes de totes les comarques (b-f)

Ara bé, la prova més forta que he vist de la unió que hi havia entre Bernat i Baldoví i el conjunt de la societat valenciana apareix al final de La Dolçaina. Abans de tancar la revista, escriu huit estrofes en què pren comiat dels subscriptors, i trobem citades poblacions de totes les comarques valencianes, de vora mar i de l’interior, del nord, del centre i del sud, de grans i de menudes. De fet, en cita cap a un centenar. Si teniu la paciència de llegir les poblacions valencianes reproduïdes en el llibre i aneu pensant en quin lloc es troben, fareu molts viatges per tot el País Valencià: anireu de Villena a Oliva; baixareu a Benidorm i vos n’entrareu cap a ponent fins a arribar a Monòver; vos encaminareu avall cap a Crevillent i, d’un bot, vos n’anireu a l’extrem nord, a Vinaròs, d’on pujareu a Morella. Anant per l’interior, aplegareu a Requena, des d’on baixareu fins a Almenara i el seu estany; i, passant per l’antic Morvedre, descansareu en l’horta de Benimaclet, perquè tot seguit esperen moltes poblacions de la Ribera, de la Costera, de la Vall d’Albaida i de les muntanyes d’Alcoi.
Les referències toponímiques es completen amb els destinataris de les seues revistes, que som els valencians, com es pot comprovar en diversos passatges de les seues obres.
3. A qui destina les seues obres Bernat i Baldoví
Tenim, per tant, que el nostre autor es sent valencià i escriu per als valencians. Però també es sent espanyol. A més, era una persona que tenia ideals socials. Lluitava per una Espanya clara, justa i democràtica.
4. Necessitat de ser prudents i reflexius
Enfront dels seus ideals de justícia i de respecte, es troba una societat corrupta i, com a conseqüència, el periodista es sent decebut: Tres coses li sobren a tothom que vullga progressar: la formalitat, l’honra i el saber, diu en una obra. Una de les martingales dels corruptes és amagar el seu egoisme darrere d’una professió de fe al nacionalisme espanyol, com podem comprovar en estes paraules:

5. Corrupció social, nacionalisme espanyol i egoisme
a. Quan un espanyol diu «la nació va molt malament», vol dir que a ell no li va massa bé. Quan un altre diu «la pàtria és feliç», vol dir que la seua panxa està plena, perquè panxa i pàtria és tot u. Ja està vist que tindre diners és ser un gran home, és ser honrat; i, no tindre diners, és no tindre honra. Per això el qui té sis mil pessetes de sou a l’any gasta sis mil duros; i, el qui té sis mil duros, gasta sis milions. Això es diria furt en totes les parts del món; però en Espanya vol dir honra. Tot l’orde i la moralitat consistix en voler fer-se ric sense treballar. Maleïxc i renegue d’eixa nació de pirates.
Davant d’un panorama tan desolador, Bernat i Baldoví escriu sàtires contra el patriotisme espanyol. Les burles contra eixe nacionalisme tenen la culminació en l’escarni dels tres versets següents:
6. Crítica del nacionalisme espanyol
a. I, per no ser espanyol, / seria jo, en corfa i molla, / carabassa o caragol. És a dir, preferixc ser una carabassa o un caragol abans que ser espanyol
Cal matisar que, en les paraules anteriors, deu haver un pessic de broma. Però també una dosi de veritat. La broma deu estar en el fet següent: contra les paraules tan fortes que acabem de llegir, la corrupció que Bernat i Baldoví veia per Madrid no li feia renunciar a sentir-se espanyol. Però em pense que, les paraules transcrites, també demostren que la identificació que el nostre autor sentia com a espanyol no només no era incondicional, sinó tampoc provinciana i submisa. Eixa és la part de veritat. Pel que fa a la ciutat de Madrid, escriu molts comentaris distanciant-se’n, com ara l’article llarg «Coses de Madrid».

Ben mirat, ens podríem preguntar si una part de la comicitat de Bernat i Baldoví no seria la conseqüència de la seua decepció per la societat en què vivia i per la condició humana: en definitiva, un mitjà per a defendre’s del dolor que sentia per les injustícies que patien la immensa majoria dels valencians, els quals tenien per dalt la corrupció social i, per baix, la misèria i la fam. L’autor de Sueca no s’emmirallava davant del poder dels de dalt, foren d’on foren i tingueren la ideologia que tingueren. Anant per la direcció contrària, Bernat i Baldoví s’identificava amb les alegries i amb les frustracions dels de baix, d’aquells que necessitaven tindre «l’olla en taula». Diu: Però com a mínim mengem tots. No és just que, dejuns, estigam uns badallant sempre; i, altres, de farts pegant rots. No cal dir que, en la societat valenciana de 1840, els qui patien misèries i fam eren bàsicament els jornalers i els llauradors.

Resumim per a seguir avançant. Com els altres autors valencians del segle XIX, el jutge de Catarroja naix, es forma i viu en un ambient en què l’única llengua de l’Estat espanyol és el castellà, a pesar del plurilingüisme social evident. Eixa reducció al castellà era una conseqüència d’una reducció tramposa: lligar el nom d’Espanya als valors culturals i històrics de la Corona de Castella, i ignorar tots els altres, especialment els de la Corona d’Aragó. Això no obstant, els intel•lectuals valencians van elaborant una identitat valenciana sobre un fons centralista i negador de tots els pobles no castellans.
7. Participació de Bernat i Baldoví en la formació de la identitat valenciana contemporània

1.1.2 Defensa de l’ús públic del valencià
Hem comentat que Bernat i Baldoví s’identificava com a valencià i com a espanyol. Ara bé, ¿com veia el valencià?, ¿estava a favor o estava en contra? Ell i, en general, els qui escrivien revistes en valencià. Per a contestar a una pregunta tan important com és eixa, convé que emmarquem el tema amb tranquil•litat.
No és fàcil usar una llengua en la creació d’obres sense estimar-la. Com que els idiomes són inseparables del coneixement humà, hi ha habitualment una relació circular: quan una persona sent afecte per una llengua, tendix a usar-la en la seua comunicació lingüística més creativa; correlativament, l’ús d’un idioma en la creació i recreació d’escrits afavorix que l’autor estime eixe idioma. Un bon exemple d’això és el filòsof Jacques Derrid (fill de jueus algerians), que té una identificació i una estima enorme pel francés a pesar que reconeix que l’ús de la llengua francesa en Algèria és el resultat d’una imposició.

A la vista de la circularitat descrita, és normal que, durant els segles XVIII i XIX, la creació de col•loquis potenciara l’estima pel valencià en els seus autors, per molt que la causa inicial d’escriure en la llengua pròpia fóra que els valencians no enteníem el castellà en els segles XVIII i XIX i, si un autor volia que les seues idees socials o polítiques arribaren als valencians, havia de parlar en valencià.
Per una altra banda, l’estima per la llengua pròpia que promovia el fet d’escriure en valencià afavoria l’aparició d’una altra característica positiva: la voluntat de crear un valencià culte unificat. Els estudiosos dels col•loquis acaben concloent que eixa activitat era un «instrument de cohesió comunitària», perquè asseguraven «la continuació de tot allò que acaba configurant el caràcter d’un poble».
8. Reivindicació de l’ús social del valencià en el segle XIX.

Ara, ja estem en condicions de reprendre la pregunta inicial i contestar-la: Bernat i Baldoví ¿estava a favor de l’ús públic del valencià? Com que el nostre autor és un hereu dels col•loquiers, no és estrany que les característiques dites també apareguen en la seua obra. De fet, l’escriptor de Sueca recrimina aquells que tenen vergonya de parlar en valencià: Diu: «Jo no sé com hi ha entre nosaltres qui té vergonya de parlar ni d’escriure en la llengua que Déu li ha donat, per més que siga la dels tramussers d’Alboraia i la de les peixcadores del Cabanyal».
9. Defensa de l’ús públic del valencià.
En el llibre, analitze escrits i arribe a la conclusió que la defensa que Bernat i Baldoví feia del valencià no era ni purament retòrica ni, encara més poc, hipòcrita. El nostre autor era fill del seu temps, cosa que l’obligava a nadar en aigües térboles i tumultuoses. Però era sincer. I, sobretot, redactant obres contribuïa a crear un valencià escrit entenedor i eficaç.

Davant de la proposta que hem desplegat, algú podria posar l’objecció següent: si Bernat i Baldoví s’identificava amb el valencià i defenia que el parlàrem en públic, ¿per què es referix al castellà com si fóra la llengua dels valencians?: Escolteu:
10.
11.
a. No sé d’a on s’ha despenjat el tal vocable, però suponc que haurà vingut pel mateix camí que tots els altres de la nostra llengua castellana

Per a interpretar eixes paraules, hem de tindre en compte dos factors. En primer lloc, el fet que, en aquella època, totes les institucions de l’Estat espanyol només s’identificaven amb el castellà i ignoraven (i menyspreaven) les altres llengües dels pobles d’Espanya, reduïdes a uns «dialectes» indignes. En eixa situació, tota la formació escolar impulsava a identificar-se, exclusivament, amb el castellà i amb la història de la Corona de Castella, presentada com a «història d’Espanya». Si a això afegim que per a Bernat i Baldoví no era incompatible sentir-se valencià i espanyol, convindrem que l’afirmació que comentem deixa de ser contradictòria amb la defensa de l’ús públic del valencià.
Basant-se en l’afirmació que acabem de comentar i ignorant moltes altres (totes les que van a favor de l’ús del valencià i totes les que són crítiques amb el nacionalisme espanyol), damunt d’eixa anomalia metodològica s’han fet interpretacions negatives de l’actitud sociolingüística de Bernat i Baldoví.

És hora d’acabar la meua intervenció. Ja no hi ha temps per a parlar de l’evolució del valencià culte durant els segle XVIII i XIX i per a mostrar de quina manera (positiva) l’escriptor de Sueca va incidir en eixa evolució. Però em pense que el camí que hem seguit mostra que, si actuem objectivament (mirant totes les manifestacions de Bernat i Baldoví, i situant-lo en el temps en què va viure), si actuem així la interpretació que hem de fer és clarament positiva.
A pesar d’estar format en una educació que actuava com si només existira el castellà, la cultura castellana i la història de la Corona de Castella; una educació que impulsava a malmirar tota llengua i tota cultura que no fóra la castellana, malgrat tot això el jutge de Catarroja es sentia valencià, s’identificava amb la societat valenciana i afavoria, amb fets i amb paraules, l’ús públic del valencià.

Bernat i Baldoví no és un personatge de qui ens hem d’avergonyir, sinó tot el contrari: és un predecessor del valencianisme actual i, per tant, l’hem d’estudiar, l’hem d’estimar i hem de posar obres seues en condicions de ser divulgades. Ben mirat, l’adaptació (i la reelaboració si cal) d’obres de Bernat i Baldoví és el millor homenatge que li podem fer, perquè és com rescatar-lo de l’oblit i possibilitar que qualsevol valencià el puga tornar a llegir. Moltes gràcies

Si convé: visió panoràmica de l’evolució del valencià culte en els segle XVIII i XIX, i fragments de Bernat i Baldoví per a mostrar el seu valor.
1.1.3 Un autor poc valorat
Convé prescindir d’este apartat. De totes les valoracions dels segles XIX i XX, només n’he vist dos positives, una d’un valencià, Teodor Llorente, i l’altra d’un català, Albert Rossich. Però l’anàlisi de les visions positives comporta fer primer l’anàlisi de les negatives. Per tant, també en prescindirem.