Crisi, símptomes o causes?
Per a tindre opcions de curar qualsevol malaltia, és necessàri prèviament un diagnòstic encertat. L’error en el diagnòstic, encara que millore momentàniament els símptomes, ens acostarà ineluctablement a un estadi pitjor. Davant la crisi que estem patint, no encertar en el diagnòstic, ens allunya de ser part de la solució i ens converteix en part del problema. Quan des del sindicalisme groc (CC.OO i UGT), fins al reformisme mes o menys dur (organitzacions que diuen situar-se a l’esquerra d’aquestes formacions) situen el diagnòstic de la crisi en la gestió del sistema, obliden que és el propi sistema el que genera tal gestió. Quan es diu que ha sigut l’especulació bancària i empresarial així com la falta de control per part dels governs la desencadenant de la crisi, s’obvia que han sigut dècades de política neo liberal, imposada per l’imperialisme capitalista, amb la força de la repressió i les armes, la responsable d’eixes polítiques. Obviar les causes, els allibera d’haver de donar alternatives concretes que qüestionen les bases del sistema en el qual suren.
La crisi, que ara ens afecta als habitants dels països imperialistes, és el símptoma d’un sistema social, el capitalisme, que està basat en l’explotació de la classe treballadora, de les dones i dels pobles oprimits. Cap gestió que no qüestione d’arrel aquestes bases del sistema, podrà conduir-nos a un alliberament permanent de la crisi. Qualsevol plantejament que vullga fugir del reformisme ha de tindre en compte aquesta triple forma d’acumular riquesa i poder, i al mateix temps oferir alternatives socialistes i igualitàries superadores de l’explotació de classe, gènere i pobles.
+Xavier Ferré Refundació del capitalisme?
