Una lliçó important
Els catalans vàrem perdre una oportunitat única quan es va rebaixar l’Estatut aprovat pel Parlament i es va acceptar una llei que ara s’incompleix. La part positiva ara és que o ens hi conformem o fem camí cap a la independència
Enginyer industrial i MBA
CESC BATLLE.
Q uan els nostres representants polítics varen decidir reduir pràcticament a no res l’Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre i, una vegada més, acceptar quatre engrunes insuficients en les negociacions amb en Zapatero, alguns vàrem pensar que s’havia perdut una oportunitat única. Una oportunitat de negociar amb fermesa i, en el pitjor dels casos, de dir «no» si Madrid es negava en rodó a estar d’acord amb un contingut que fos mínimament digne. I en dir que no, de fer evident a tothom que a l’Estat espanyol és mentida la coneguda cantarella que «a través del diàleg es pot parlar de tot». Que, ben al contrari, l’Estat espanyol té sostres molt i molt baixos per a les aspiracions d’equitat de les nacions que el componen, té tabús nacionals intocables, hàbits d’espoli molt arrelats i el diàleg és en realitat de sords, en què un dels dos té la paella pel mànec i l’altre només pot pidolar. Amb la seva acceptació submisa, els nostres representants van perpetuar un cop més el miratge que «es pot parlar de tot» i la confusió que això comporta.

Resulta, però, que a l’Estatut estava acordat en blanc i negre una de les poques coses que es concretaven, el termini per a una revisió, insuficient, però revisió, del finançament de Catalunya. Com tots sabem, aquest termini ha estat sistemàticament ignorat i incomplert. Tot, absolutament tot, està obert a la interpretació i la renegociació. No és important el resultat final del simulacre de negociació actual, perquè ja sabem ara que el resultat serà humiliant i amargant. Humiliant d’insuficient que serà, i amargant per la manera com se l’empassaran els nostres representants.

El que és important és recordar que aquest estatut que ara s’incompleix en el punt que va ser el principal motiu que ens va portar a voler-ne un de nou, el finançament, va ser aprovat amb tots els ets i uts pel sistema legal espanyol. I que, a l’Olimp de la legislació espanyola, pertany a la categoria més important que pot haver-hi, la de les lleis orgàniques, per sobre de les quals només hi ha la Constitució Espanyola. Totes les altres lleis se subordinen a la d’aquesta categoria. No sembla massa demanar que un estat compleixi les lleis que ell mateix aprova.

Així doncs, coses de la història, al final l’Estat espanyol ens ofereix una lliçó molt més important que la que podíem haver après tots si haguéssim dit «no» quan en Zapatero va aigualir l’Estatut. En aquell moment, els optimistes i els il·lusos podien haver pensat que «ara no hem arribat a cap acord, però quan hi arribem, segur que, un cop s’aprovi la corresponent llei, es complirà». La lliçó d’ara, oferta pel govern amic, que val la pena que aprenguem perquè ens costa molt i molt cara, és aquesta: no importa el que s’arribi a aprovar en el sistema legal espanyol; tot, sense excepció de cap mena, pot acabar essent lletra morta, si té a veure amb Catalunya.

Val la pena aturar-se un moment a considerar l’ètica de la situació en abstracte: qui pot sentir-se còmode en un país on les lleis aprovades legalment són lletra morta? Ara que els economistes consideren que la rule of law, la solidesa i la fiabilitat del sistema legal d’un país, té tanta importància per al progrés, en la mesura que permet a tots els actors socials i econòmics prendre decisions amb la confiança que es mouen en un sistema legal predictible, on queden les catalanes i els catalans? Qui vol viure en un país que conculca sistemàticament les lleis que aprova o, com a mínim, les que més els afecten? Amb els impostos que paguem, hem de tolerar que aquest sigui l’estàndard ètic amb el qual ens hem de conformar?

La part positiva, és que vàrem perdre una oportunitat, però l’Estat espanyol ens n’ha ofert una de millor, en tant que aclareix de manera extrema quines són les opcions possibles: o ens conformem amb la situació, amb la inevitable davallada econòmica que se’n derivarà, com a conseqüència de l’espoli fiscal a què estem sotmesos, o decidim començar el nostre camí cap a la independència, per més complicat i difícil que sigui. Qualsevol alternativa intermèdia, ara sabem que, si per miracle arribés a veure la llum, l’Estat espanyol s’encarregaria de convertir-la automàticament en lletra morta.

Òbviament, aquesta lliçó és al davant dels nostres nassos per aquells que vulguin aprendre de la seva història. Els que no en vulguin aprendre, ja se sap, estan condemnats a repetir-la.