per Manel Rodríguez-Castelló
LA GUILLOTINA
Per telèfon el meu amic semblava molt abatut, de manera que vaig acceptar sense miraments la seua proposta de trobar-nos al cap d’una hora. A la terrassa del Lisboa, després del primer, generós, glop de cervesa, va etzibar-me una frase certament inquietant: “A la guillotina, me’ls envien a la guillotina!”. Esvaïda la perplexitat inicial, va aclarir-me que es tractava dels 427 exemplars que quedaven del seu penúltim poemari, publicat primorosament per l’editorial més important del país feia cinc anys. La condemna a mort havia arribat al meu amic a través d’una carta escrita en l’estil glacial propi del gènere. L’editorial al•legava la manca d’espai als magatzems per justificar la reducció dràstica d’estocs. “I al meu nadó han decidit donar-li l’estocada”, va reblar el joc de paraules com si de sobte hagués recuperat el bon humor. M’explicà que el llibre havia obtingut un premi important, que l’edició l’havia sufragada la institució patrocinadora, raó per la qual l’editorial, amb tot el peix venut, se n’havia completament desentès (una miserable ressenya, una presentació protocolària, algun exemplar perdut en alguna remota llibreria). Feia quasi trenta anys que el meu amic publicava llibres amb una certa regularitat d’amateur, de manera que era fàcil de comprendre la decepció provocada per l’estocada. “No m’han volgut rebaixar ni un cèntim el preu d’autor! N’hauria comprat un bon grapat i l’hauria regalat en una parada del mercat, al costat del peix, o als estudiants de Filologia. Però s’estimen més destruir-los. Els editors convertits en guillotinaires, quina cosa! I el pitjor de tot: amb els meus poemes faran pasta de paper per a alguna d’aquelles infectes novel•letes amb què diuen que promocionen la lectura. Visca l’ecologia!”. Vaig pensar que la guillotina conservava una aura especial, no era el foc infame de la Inquisició, i que els llibres trobarien al remat una mort digna. Però no vaig badar boca. La cosa no estava per a bromes.