per Marcelo Alvarez, Lander Garcia, Javier G. Charela Ahaztuak 1936-1977

GARA. Setembre és un mes molt significatiu per a la memòria històrica, aquesta que per al cardenal Rouco Varela resulta «inservible» i «contamina a les noves generacions amb conflictes passats». El 27 de setembre van ser afusellats a Madrid Ramón García, Humberto Baena i Xose Lois Sánchez. Aqueix mateix dia eren executats Anjel Otaegi -a Burgos- i Jon Parets «xiki» -en Cerdanyola-. Des de llavors han passat molts setembres, però, com argumenta l’article, no s’han produït avanços en el camí cap a una democràcia real en l’Estat espanyol.

Altres setembres, el mateix setembre
Setembre els va acomiadar amb tot el poble endolat/ el seu somni de llibertat no va poder ser afusellat…». Així diu la bella cançó que el grup sud-americà «Contracanto» va compondre arreplegant en la seua lletra tot el dolor i la ràbia, però també tota la confiança en la lluita i en un futur de llibertat que eren els sentiments imperants en amplis sectors populars d’Euskal Herria i de tot l’estat espanyol en aquells dies que van envoltar als últims afusellaments -que no els últims assassinats- realitzats pel règim franquista el 27 de Setembre de 1975.
Aquell dia, poques hores abans d’alba, s’engegava des de la presó de Carabanchel la comitiva que duia al camp militar de tir de Hoyo de Manzanares a Ramón García Sanz, Humberto Baena i Xose Lois Sánchez Bravo, membres del Front Revolucionari Antifascista i Patriòtic (FRAP). Són executats a les 9.20 del matí i enterrats allí sense avisar als seus parents.
A les 8.30 és executat a Burgos Anjel Otaegi, i a les 8.35 en Cerdanyola Jon Parets Manot Txiki, ambdós militants d’ETA.

Trenta-nou anys arrere, el dia 3 d’altre setembre, 14 homes eren trets de les dependències municipals de la localitat de Paredes de Nava, a Palència. En aquell lloc els havien tancat i torturat les forces que feia dos mesos abans, el 18 de juliol, havien engegat un colp militar. Aquests homes van ser conduïts al proper poble de Frechilla, on al costat de l’ermita de San Miguel van ser assassinats i enterrats en una fossa comuna. Un d’ells era Emiliano Vián, militant de la UGT i infatigable lluitador pel dret dels obrers al descans dominical entre altres coses.

Aquest setembre de l’any 2008 es compleixen setanta-dos anys de l’assassinat «il·legal» d’Emiliano Vián i dels seus companys, i trenta-tres de l’assassinat «legal» de Txiki i dels seus, tots ells víctimes del règim franquista. I és en aquest mateix mes quan en Frechilla de Campos, a Palència, poble que es troba la fossa comuna a la qual va ser llançat Emiliano Vián i els assassinats amb ell, i en l’homenatge que des de fa quatre anys se’ls ve celebrant per part de familiars i associacions de víctimes del franquisme entre les quals ens contem, haurem de partir de la Plaça General Franco, ja que aqueixa és la placa que presideix la plaça del poble; haurem de netejar l’entorn de la fossa d’herbes i zarzas ja que «l’Ajuntament» no s’ocupa d’això; haurem de tornar a plantar altre roure a l’haver-nos estat arrancat el plantat el passat any; haurem de tornar a veure que és la nostra una fossa, un «lloc de memòria», sense placa ni res que ho senyalitze com a tal i diga al que per allí passe qui són els allí assassinats i per quins ho van anar, ja que «l’Ajuntament» no dóna permís per a fer-lo; haurem de veure que, en canvi, «l’Ajuntament» sí ha instal·lat pràcticament sobre la fossa un merendero… En fi, haurem de veure com «l’Ajuntament» -del PP per descomptat- hereus ideològics i polítics del substancial del franquisme, açò és, dels seus valors, encara que avui demòcrates no obstant això, segueixen setanta anys després cagant-se en els nostres morts.

És també en aquest mateix mes de setembre de l’any 2008 -recent començat el curs acadèmic- quan podem veure com el revisionisme històric que a poc a poc va intentant endolcir la veritable realitat i essència d’aquell règim no ve exclusivament de la mà de personatges com Pio Moa o similars, sinó que es canalitza a través dels llibres de text on de formaimplícita es fa apologia del franquisme i els ecombatents antifascistas es converteixen en terroristes, podent llegir en els llibres de text de segon de batxillerat, editats per editorials de prestigi, asseveracions com que «El 1º de Maig de 1973 una nova organització terrorista, el Front Revolucionari Antifascista i Patriota (FRAP)…», intentant ocultar i tergiversar a les noves generacions que tots ells eren lluitadors que formaven part d’aqueix torrent de generositat i idealisme que es va enfrontar amb les armes en la mà al feixisme després del colp del 18 de Julio i durant la guerra civil i que, després de la derrota, va continuar combatent contra el règim franquista fins al seu final formal. Una mica que, d’altra banda, no deixa d’encaixar a la perfecció amb la declaració del cardenal Rouco Varela sobre «l’inservible de la memòria històrica» i la necessitat de «no contaminar a les noves generacions amb conflictes passats» mentre segueix la política de beatificació dels «màrtirs de la Croada»…

Aquestes són els contrapunts, les pistes sobre el passat i el present i també sobre el futur que ens ofereix en aquest mes de setembre la memòria històrica marcada a sang i foc pels afusellaments del 75 i també per tots els anteriors dels quals aquests són inseparables. Elements que ens conviden a la reflexió en aquest setembre en el qual des de diferents estaments del poder es planteja llevar les plaques recordatories dedicades a molts que van lluitar contra Franco i el seu règim feixista quan encara no han llevat les col·locades per a glorificar-li a ell i la «croada nacional» que va dirigir. Tot això alhora que reben la llista de quasi 150.000 desapareguts i es preparen per a discutir i per a discutir-nos sobre si tots ells i molts més milers de morts i represaliats són o no són part d’un gegantesc genocidi o potser d’un sens fi repetit d’assassinats individuals…

Un mes de setembre que a través d’aquest element i d’uns altres de trista actualitat posa davant el nostre ulls l’evidència de la preocupant esquifida democràcia que diuen que tenim. Juntament amb això, la persistència d’un conflicte com el qual vivim a Euskal Herria en les seues diferents expressions i que segueix implicant un sense fi de dolor i de sotsobre, de tensions i de morts que no hagueren de ser i que pogueren no ser, té també molt a veure amb les raons ideològiques i polítiques profundes per les quals se segueixen mantenint plaques per a glorificar i recordar als executors del colp del 18 de Julio i de la posterior dictadura, amb tot el que això comporta per a la qualitat de la pròpia democràcia.

Un setembre de fa més de setanta anys va acomiadar a Emiliano Vian i els seus companys quan van ser assassinats, afusellats extrajudicialment. Altre setembre, quasi quaranta anys mes tarda, va acomiadar a Txiki i Otaegi i els seus tres companys del FRAP quan van ser afusellats, assassinats legalment. En una carta dictada la vespra de la seua mort, ja entrat en capella, Txiki diria: «Avui som nosaltres els que estem en la banqueta, però demà estaran ells, o siga, Franco i tota la seua camarilla i sereu vosaltres qui ens fareu justícia: no ho oblideu, ja que els meus companys i jo ja no podrem. Confiem en vosaltres».

Eren altres setembres. Però en realitat és el mateix setembre.