per SANTIAGO VANCELLS GASCONS,
exresponsable del projecte Benjamin-Portbou
“Walter Benjamin continua sent un estrany, un més d’aquells éssers desconeguts i anònims que privats d’identitat moren a qualsevol frontera. Aquesta desconeixença amaga despit profund, comoditat aterradora i manca de fortalesa”
tribuna EL PUNT
Durant aquests darrers quatre anys he estat el responsable de dissenyar i coordinar el projecte Benjamin-Portbou. Malgrat haver-ho tingut a tocar de les mans, la seva plasmació no ha estat possible. En aquesta circumstància seria fàcil donar-ne les culpes als altres, però no ho faré, perquè, en l’exercici d’aquesta responsabilitat, jo no n’he sabut més. El vell somni d’aixecar un projecte de país, obert, cosmopolita i compromès amb Walter Benjamin i amb tota l’extraordinària simbologia del seu pensament no ha reeixit. Crec que, personalment, he perdut una gran oportunitat i em dol.
A l’hora de fer-ne un balanç penso que el gran problema que he trobat ha estat la manca de fe i de coratge dels qui havien de recollir el testimoni del meu treball. Sento haver-ho de dir, però Benjamin continua sent un estrany, un més d’aquells éssers desconeguts i anònims que, privats d’identitat –ahir i avui–, moren a qualsevol frontera. Tots ells traginen –igual que Benjamin– en una maleta els seus anhels més preuats.
Aquesta desconeixença amaga un profund despit, una comoditat aterradora, una gran manca de fortalesa, i això, ens agradi o no, ens fa mal. Provoca un mal col·lectiu, un dolor que hauria de posar en evidència la nostra moral. Sense aquesta base, sense aquest suport de país –institucional, cultural, universitari, social–, pretendre aixecar un projecte a la frontera era una feina gairebé impossible. A la frontera, ara ja ho sabem, s’hi està sol. És en aquesta solitud que a cadascú li toca reflexionar: primer a la gent de Portbou, que sempre s’ha mirat el projecte des de fora, des de la distància, sense confiar. Als nostres intel·lectuals, que mai s’han volgut integrar i comprometre d’una manera activa i valenta a fornir aquest projecte. A la universitat, que ha mantingut una posició excessivament contemplativa i expectant. Finalment als governants, perduts en un mar de càrrecs, de condicionaments, d’entreteniments, d’equilibris inintel·ligibles.
La idea de constituir un espai obert, un museu capaç de generar una autèntica experiència narrativa, de superar aquesta reiterada tendència de convertir la memòria en un objecte inanimat, de tancar-la en una vitrina i simplement recrear-la, privant-la de la seva fecunditat, ha sucumbit a les idees estadístiques, als números, als parcs temàtics. A Portbou, a la frontera de Portbou, el projecte que vaig dissenyar, pretenia continuar el camí iniciat per l’escultor Dani Karavan, un espai obert on cada visitant, cada persona, amb la seva presència, amb la seva mirada, respirés i renovés aquest espai per fer-lo créixer. Un espai que es construeix cada dia i que té la grandiositat d’explicar-se en ell mateix. Voleu un museu millor que aquest. Un museu capaç de prendre allò que fins ara ha estat titllat de decadent, d’inútil i transformar-ho en un intangible ple de bellesa i de valor. Un museu, si m’ho permeteu dir, amb l’aura d’una frontera que conté la tragèdia i l’esperança. Una aposta per a la superació i la conciliació, feta des de la llibertat d’un paisatge que dialoga amb el viatger i que és capaç d’integrar a tothom, de no fer separacions, ni divisions entre bons –nosaltres– i dolents –els altres–. El gran repte, benjaminià, de fer rendible la bellesa sense malmetre-la.
Afortunadament la frontera de Portbou perviu en tots aquells que saben percebre la màgia i el misteri inquietant d’un paisatge que ens connecta amb la nostra part més íntima i sagrada, aquella on cada ésser du desada la seva veritat. Passejar pels espais de la frontera de Portbou és dialogar amb el ferro, amb el vent, amb el pas dels trens, amb el dolor de la tragèdia, amb el recolliment i la conciliació. El turó del cementiri amb el monument Passatges dóna un sentit d’experiència transcendent a aquest diàleg.