per GREGORIO MARTÍN
Catedràtic de Ciències de la Computació. Universtiat de València
La crisi trenca les costures de la Generalitat
[article publicat a EL MERCANTIL VALENCIANO]
Convé que el president Camps no confonga l’ominós silenci de l’oposició amb el fet que els valencians estiguen contristats pel veritable estat dels comptes de la Generalitat i que la crisi mundial està malauradament posant de manifest de forma dramàtica per als cinc milions de ciutadans que vivim en aquesta terra. Tres exemples.
Primer va ser la impossibilitat de plantar cara a les obligacions econòmiques que suposa l’engegada de la Llei de Dependència i que uns altres coneixen millor que el signant. Ací, la crisi financera més que a una conselleria afecta a tota una Vicepresidència del Govern.
A continuació, ve la Conselleria de Sanitat, en la qual les resolucions dels tribunals en forma de sentències judicials i interessos de demora han posat de manifest la realitat d’un deute sanitari les dimensions del qual ningú sembla voler reconèixer. Les estimacions que com simple ciutadà preocupat he fet em duen a aquestes estimacions: les factures impagades entre 2002 i 2006 estan en l’ordre dels 700 milions d’euros, un deute que en el seu conjunt ha estat traspassada a un acord amb el BBVA, que donarà els préstecs per a plantar cara a elles i al que la Generalitat haurà de retornar els diners en pocs anys. Per la seua banda, l’esdevingut des de 2006 fins al moment actual parla de factures impagades per almenys 400 milions. No obstant això, el més angoixant resideix en el fet que en cap esborrany de pressupostos del govern autònom es diga com es van a afrontar aquests 1.100 milions, al mateix temps que la paralització de La Fe és un secret que ja no podem ignorar per més temps, especialment els que tenim grans possibilitats de morir-nos en algun moment dels pròxims 20 anys en aquesta terra i vam aspirar a fer-lo amb la mateixa atenció i dignitat que l’esforç individual i col·lectiu ens va permetre donar als nostres pares.
La tercera campanada la setmana passada des de Madrid. Quan després d’haver dit fins a la sacietat que el futur del port de València passava per la construcció d’un túnel que coneixem com accés nord, i l’estudi del qual de viabilitat va ser objecte d’un acord signat per Camps amb la ministra de Foment fa ara quasi tres anys i mig (dins del pla d’una inversió en carreteres per al període 2005-2010, de 2.300 milions d’euros, dels quals el ministeri posava 1.550 milions i la resta la Generalitat), el conseller del ram, a Madrid, que no a València, informa que la inversió d’aquest accés -que havia estat valorada inicialment per la Generalitat en 250 milions d’euros i que estava previst finançar mitjançant peatge- ha estat equivocada, doncs la construcció de tal accés difícilment va a baixar dels 500 milions, que òbviament, la Generalitat no té. En un afectada ostentació de seguir atribuint a ZP la culpa de tot allò que ací no es compleix, el conseller Flores es limita a traslladar el tema al ministeri, perquè revisen el projecte i a aquest efecte li remet els estudis que la conselleria està realitzant.
El sotasignat no va vessar una sola llàgrima per aquesta mort anunciada d’un projecte innecessari, doncs un creu que ha de ser substituït per una solució basada en el ferrocarril. Però sí se li posen els pèls de punta al veure l’alegria amb la qual es parla de diners, el que li duu a un a concloure que el mateix dóna, perquè realment la caixa està buida. Si haguera coherència amb el que s’ha dit, totes les llums d’emergència del port de València haurien d’estar enceses, però no sembla que a l’abandó del projecte haja causat angoixa alguna entre els implicats
Quant acabe d’enumerar (podria afegir la universitat, però és el meu gremi i els rectors sabran perquè s’han deixat enganyar) parla d’administradors que no han fet el seu treball perquè els diners no els permet complir les seues promeses. Enfront d’això, el menys és demanar informació veraç i autoritat moral, cosa que no concedeix necessàriament unes bones relacions amb l’Església. Tenim problemes molt seriosos i al capdavant del vaixell apareixen persones que aparentment no són respectuoses amb la veritat, encara que gaudisquen de tota la legitimitat democràtica.