«Queden coses pendents en el si del Bloc al voltant de la construcció d’un valencianisme nacional»

Parlem amb Rafa Company, coautor de «Document 88», llibre que ara fa vint anys va ser finalista, en la modalitat d’assaig, dels Premis Octubre.

- Intenta sintetitzar que és «Document 88» per a una persona que no ha sentit parlar mai d’aquest assaig?
- «Document 88» és la segona obra, després de «De impura natione» (de Damià Mollà i d’Eduard Mira), que pretén el sorgiment d’un valencianisme de conciliació, polític i cultural, susceptible d’integrar persones que fins aquells moments ―segona meitat dels anys huitanta― s’havien enquadrat en allò que es coneix popularment com a «blaverisme» i com a «catalanisme». Encara que els dos llibres esmentats advoquen per la construcció d’una nació d’àmbit estrictament valencià, «Document 88» és vist com el llibre en el qual es concreten algunes de les qüestions que «De impura natione» només apunta, i igualment és percebut com un treball amb major vocació teòrica.

- Com va sorgir la idea d’aquell llibre?
- La idea va sorgir en el si de les tertúlies de l’Hotel Inglés de la ciutat de València, i fou impulsada per Vicent Franch amb la complicitat de Damià Mollà. En tot cas, i si no recorde malament, va ser Franch qui ens convidà personalment a participar en el projecte a Agustí Colomer, a Miquel Nadal i a mi mateix.

- Qui era, Rafa Company, aleshores?
- Jo havia sigut fundador del Bloc d’Estudiants Agermanats, un actiu participant en el congrés constituent de la Universitat de València, i també membre del Consell Polític d’Unitat del Poble Valencià (UPV), partit en el qual seguia militant. Tenia vint-i-cinc anys: la mateixa edat, si fa no fa, que Agustí i Miquel.

- Tu en «Document 88» reflexionaves sobre la llengua…
-Jo havia sigut encarregat per Vicent Franch d’intentar resoldre el que ell deia la «dialèctica català / valencià», i això va implicar que qüestionara el discurs ―llavors molt vigent en el si dels universitaris i dels nacionalistes «catalanistes»― sobre la pretesa denominació científica de la llengua.
Com que havia participat en la ponència d’estatuts de la Universitat de València, recordava molt bé que allà parlàvem de denominació estatutària i de denominació acadèmica, però no de nom científic. I en la meua part del llibre, que bategí ben conscientment com «De impura denominatione», vaig acabar fent propostes de doble denominació per a allò que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) defineix ara com a «llengua compartida».

- A propòsit d’açò, la proposta d’una denominació composta del tipus català-valencià pareix que ha fet forat…
- I més que n’hauria de fer: al cap i a la fi, jo només posava de nou sobre la taula una possibilitat massa displicentment rebutjada. Si les llengües no tenen denominació científica, i si a València s’havien esdevingut les coses que s’havien esdevingut, semblava raonable posar-se a buscar una solució i no encabotar-se a mantindre obert el problema. És per això que, amb el pas dels anys, jo donaria suport al Dictamen de l’AVL de 2004 (l’avortat per la comparecència davant la institució del conseller Alejandro Font de Mora), i continue donant suport al Dictamen finalment aprovat el 2005, quan s’hi reclama del govern espanyol i dels governs autonòmics valencià, català, etc. un acord final i global, un consens institucional que ens deslliure de certes «complicacions» que la mateixa AVL esmenta.

- Què li ha suposat rellegir el llibre vint anys després?
- Si et sóc sincer, un maldecap, perquè per culpa d’haver-me llegit de nou, de l’ego propi i de la dolenta influència (…riu…) d’algunes persones, he acabat posant-me de bell nou en el camp de joc: jo havia aconseguit adormir d’alguna manera el cuquet de l’activisme, amb la qual cosa la qualitat de la meua vida privada havia guanyat molt (…riu…). Bé: en tot cas, sí et puc dir que no tinc cap mala consciència d’haver escrit la meua part de «Document 88». Ho tornaria a fer, per bé que algunes coses les abordaria d’una altra manera. Però això és ben lògic: fa vint anys que tinc vint-i-sis anys…

- El Bloc ha acabat adoptant, en part i per dir-ho d’alguna manera, el discurs de «Document 88» i de «De impura natione».
- Ho dius molt bé: en part i d’alguna manera. Jo sóc molt respectuós amb els ritmes de la gent, però ningú no em pot llevar del cap que s’han perdut anys preciosos. En el seu moment, qui dirigia el Bloc confiava que no caldria tant, que la societat valenciana abraçaria finalment un bon tros del missatge fusterià. I només el 1996 (al voltant d’una dècada després de les polèmiques que suposaren els dos llibres esmentats), la Unitat del Poble Valencià va acceptar el marc nacional valencià…
Joan Francesc Mira, amb el seu llibre «La nació dels valencians» (de 1997) permetria que alguna gent pegara el pas «valencianitzador» sense sentir-se’n vinculada a les obres de Damià, de Franch, etc., estigmatitzades a mansalva en determinats àmbits. Encara, però, queden coses pendents en el si del Bloc al voltant de la construcció d’un valencianisme nacional en totes les seues dimensions. I potser ha arribat el moment de plantejar-les…

- Has creat una bitàcola, monogràfica, sobre «Document 88» i a banda en mantens algunes més… Què penses dels blocs i d’internet en general?
- Sóc un absolut nouvingut en aquests àmbits: fins fa no res ni volia tindre bloc propi! Però ara sóc usuari contumaç de l’univers blogger: tot açò em possibilita posar idees en circulació a cost econòmic zero, i em permet accedir a cabals d’informació sobre els temes que m’interessen amb una comoditat enorme. Pel que fa a internet en general sí que sóc gat vell: el projecte original del Museu Valencià de la Il·lustració (MuVI, l’ara MuVIM) ja el vam poder fer comptant amb la xàrcia allà pel 1996-1998, i de sempre he navegat per internet amb molta comoditat. Sobre la quantitat de «merda» que circula per la xàrcia quan t’encares a un tema, només has d’aplicar-hi els mateixos criteris que fas servir davant la bibliografia tradicional: en algun fragment d’un llibre d’aparença horrorosa pots trobar un diamant en brut; en els llibres de més prestigi pots detectar el rescalfat més mediocre… Es tracta d’internar-se en internet a la recerca de la gent amb bagatge, del sentit comú, de l’honestedat de les anàlisis: com en la resta d’àmbits, vaja!