per Antonio Marín
Sincerament no crec en aquest tipus d’actuacions reivindicatives, doncs la pobresa és alguna cosa molt seriosa i preocupant que ha de ser combatuda des de l’arrel i en tots els àmbits, començant per exigir als governs locals, autonòmics, centrals, europeus… veritables programes destinats a acabar amb l’ocupació precària, l’absència d’habitatges socials, la falta de centres socials, formatius, lúdics en cadascun dels nostres barris, poblacions… No podem oblidar-nos que la pobresa existeix gràcies a un sistema econòmic que necessita de l’existència de grans borses de marginats, de grans masses d’assalariats…
És veritat que sempre queda realment molt “bonic” i decoratiu passejar-se pels carrers una vegada a l’any, cridant i corejant al *unísono tot tipus de consignes contra la pobresa… Som molt valentes quan toca anar en massa, anar en ramat a qualsevol acte festiu, però és molt més complex i compromès lluitar en el teu propi barri, en el teu propi carrer, en el teu propi entorn quotidià contra els abusos urbanístics, l’atur… Tots som molt valents quan anem en grup, però no ens atrevim a ser realment solidaris en aquells barris, com Benicalap, Campanar, Marxalenes, Orriols, Torrefiel… que tenen gravísims problemes d’atur, fracàs escolar, pobresa extrema, habitatges insalobres…
Estic molt, però que molt fart de totes les ONGs (per no parlar del fàstic que em produeixen els dos grans partits: PP-PSOE), entitats i organitzacions que es passen el dia parlant i parlant de grans projectes en el Tercer Món i obliden que la Cambra el terrible i obscè Quart Món duu ja temps instal·lat en la porta del costat, i que ens mira amb ressentiment i por a tota hora, atès que mai li saludem ni li vam preguntar gens. És un fet inqüestionable, que milers de ciutadans valencians sobreviuen en condicions d’extrema pobresa. També va a ser un tema estavella parlar de la pobresa i traure en els programes televisius alguns casos extrems, doncs amb la crisi que ja tenim dins de casa, l’atur, el fracàs escolar i molts altres problemes col·laterals van a ser tema de conversa obligat, tant en els mitjans d’intoxicació, com en totes les barres del bar, en tots els replans dels patis de comunitat…
Però ja hem de deixar de xarrar tant i de convocar tantes cercaviles festius. Ha arribat l’hora d’organitzar-se política i socialment, per a exigir als autors i responsables de l’actual crisi econòmica que donen la cara, que donen solucions positives als quals anem a patir les greus conseqüències de la voracitat neoliberal, d’aqueix capitalisme salvatge que sembla agradar tant a les masses…
No vaig a repetir tòpics típics ni consignes, però per a combatre la pobresa, la marginació, l’atur, la precarietat, la falta d’habitatges socials… no n’hi ha prou amb fer una manifestació a l’any. Tenim el deure i la necessitat, si volem sobreviure a l’atroç crisi que ja comença a creuar el llindar de la nostra casa, d’unir-nos i organitzar-nos activament.
Altre model de societat és possible, però no caben els sectarismes ni les solucions “maternals” i els pegats *bienintencionados de les ONGs, doncs únicament potenciant l’existència d’aqueix tipus d’altruistes entitats, promovem i consolidem la inèrcia i passivitat dels governs i de tot el teixit social, siga o no afectat…
Si volem resoldre els nostres propis problemes, tenim la necessitat urgent i inajornable d’unir-nos i d’actuar ja.
Una de les més feroces i despietades crisis econòmica, social, cultural… acaba de començar. I el preocupant és que no hi ha capdavanteres ni organitzacions que sàpien galvanitzar, emocionar i coordinar a punts descontents, indiferents, pobres de solemnitat, marginats, aturats…
Anem a deixar de parlar tant, de passejar-nos amb *banderitas i pancartes repletes de bones paraules i millors intencions… Toca combinar la reflexió amb una acció coherent i constant, però cal lluitar contra les bases, els fonaments del *neoliberalismo i la inèrcia dels partits polítics i de tota una societat que no sap ni vol lluitar per la seua dignitat, per viure una vida amable i allunyada de consumismes eixelebrats…
Antonio Marín Segòvia, President de Cercle Obert de Benicalap i membre de República Valenciana- partit valencianista europeu