per Pau Alabajos
COMPLEXOS LINGÜÍSTICS I PREJUDICIS MUSICALS DE L’AJUNTAMENT DE GANDIA
“Ja ens agradaria a nosaltres que els grups de música (en valencià) que vingueren tingueren la mateixa qualitat, fama o interés per al poble que els que canten en anglès o castellà. No és així, per tant, la Fira de Gandia no és un moment d’aplicar ideologies, és un moment de donar satisfacció a tot el món. Per tant, el criteri de qualitat i de varietat és el que apliquem a la Fira…”
Amb aquestes declaracions responia fa uns dies el Director de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, Toni Durà, als retrets de l’agrupació municipal de Bloc-Verds respecte a la nul•la presència d’espectacles teatrals i musicals en llengua pròpia dins del programa de festes de la capital saforenca. Si analitzem aquestes paraules amb deteniment, hauríem d’arribar a una sèrie de conclusions íntimament relacionades amb els hàndicaps a què s’enfronten diàriament els nostres músics i cantants:

1. Existeix encara, avui dia, una grossa muralla de prejudicis que no ajuda en absolut a la consolidació efectiva de la indústria musical en valencià: els responsables i els tècnics de cultura, joventut i festes d’una part important dels consistoris municipals del País es deixen portar pels cànons i les modes que marquen les radiofórmules i concursos televisius. Com que els músics i cantants en valencià no tenen accés a cap mitjà de comunicació d’incidència massiva, simplement no existeixen per als programadors culturals, que estan més preocupats per posar-se medalles i contractar les estrelles mediàtiques del moment i, així, garantir al seu partit una favorable rendibilitat electoral de cara als següents comicis. Quina mena de valors s’estan impulsant des de les regidories i conselleries del nostre territori? Des de quan aquelles propostes que ixen per televisió són més “interessants per al poble” que aquelles altres que resten en la clandestinitat, independentment de la llengua que s’utilitze per a vehicular les cançons? Quin sentit té calcular la qualitat artística d’un intèrpret reparant exclusivament en la seua quota de pantalla?
2. Fins i tot alguns sectors que s’autoproclamen progressites entenen, a aquestes alçades de la història, que programar cultura en valencià equival a “aplicar una ideologia”. O dit amb altres paraules: consideren que apostar per la música en la nostra llengua és igual a “fer política”. Aleshores, de què serveixen totes les Lleis aprovades per les Corts Valencianes que tenen a veure amb la preservació de la cultura autòctona i el foment de la llengua pròpia? De què val la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià si ni tan sols no l’apliquen les mateixes institucions públiques? I què podem dir de la Llei de Creació de Ràdio Televisió Valenciana? Són paper mullat tots els principis de normalització lingüística i difusió cultural que motivaren el naixement d’aquest ens? Per què els contribuents paguem de la nostra butxaca una televisió autonòmica que no es diferencia pràcticament de la resta de cadenes d’àmbit estatal?
3. Acusar el sector dels músics i cantants en valencià d’una mancança de diversitat estilística demostra una greu desconeixença pel que respecta a l’eclèctic panorama actual. El ventall cada vegada és més ample: tenim des del hip-hop més avantguardista i electrònic fins al folk més orgànic i tradicional, passant pel soul, el jazz, la cançó d’autor i els innumerables matisos dins del gènere pop-rock. Es tracta d’un símptoma irrefutable de vitalitat: més enllà de la fórmula guitarres elèctriques + dolçaina que indubtablement ha fet fortuna i que podríem dir que s’ha convertit en un segell de denominació d’origen, existeixen propostes punteres que s’allunyen d’aquest tipus de mestissatge amb un èxit contrastat pel que fa a afluència d’espectadors i crítica especialitzada. Els casos de Miquel Gil, l’Ham de Foc o Pep Gimeno Botifarra, per posar tres exemples il•lustratius, certifiquen el moment d’esplendor que viu la música folk a casa nostra.
4. Per últim, ens queda analitzar la voluntat de “satisfer a tot el món” que manifesta el responsable cultural de l’Ajuntament de Gandia, que em sembla una absoluta contradicció des de la base. Resulta evident que un percentatge dels habitants d’aquest municipi, inclosos en l’expressió “tot el món”, no estan contents amb la programació cultural del seu Ajuntament, perquè en cas contrari no s’haurien produït les corresponents crítiques de l’oposició. Està clar que alguns gandians i gandianes, amb noms i cognoms, volen assistir a concerts i obres de teatre en la seua llengua i no tenen l’oportunitat de fer-ho. Si amb “tot el món” el senyor Durà volia referir-se a la majoria silenciosa, això ja és tota una altra qüestió…

Pau Alabajos i Ferrer
[Cantautor i secretari del Col•lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià]