«No pidolem lleis noves, ni demanem clemència; volem per Catalunya només la Independència»
Enguany a la vetlla tradicional al Fossar de les Moreres hi ha hagut novetats. La veritat és que em sorprengué força que parlessin en el mateix acte —amb l’aixopluc dels organitzadors, el Memorial 1714 (delegació funcional d’Òmnium Cultural)—, Catalunya Acció (CA), Partit Republicà Català (PRC) i Unitat Nacional Catalana (UNC). Dies abans ja m’havia arribat una convocatòria conjunta signada per UNC i PRC la qual, en aquesta primera versió, induïa a pensar la signava també CA; un segon missatge de rectificació m’aclariria que no era així.
Des del punt de vista de la necessària unitat d’acció per assolir la Independència de Catalunya em sembla perfecte que les formacions que es declaren independentistes es presentin plegades. Com a contrast, després del primer bloc de parlaments de l’acte del Memorial 1714, des d’un altre indret de la plaça s’inicià una altra tongada de parlaments protagonitzada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i Esquerra (abans ERC); per entendre el perquè de dos blocs diferenciats de parlaments, no se m’acut altra cosa que aquest segon era format pels autonomistes.
Si pel cantó dels partits conformes en l’anar tirant, del peix al cove, del pidolar una i altra volta les mateixes engrunes hi havia una suficient representació —encara que hi mancaven els del Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE) i els del Partit Popular de Catalunya (PPC)—. no fou així en el cas de l’altra banda: on era la resta de formacions independentistes? Se n’exclogueren per elles mateixes o no se les convidà per part de l’organització? Si el que es vol és la unitat d’acció, s’ha de fer tot el possible per a que cap grup o partit independentista en quedi al marge.
Fa trenta-nou anys que participo a la vetlla de l’Onze de setembre que es fa al Fossar de les Moreres. Els primers vint o vint-i-cinc anys érem ben pocs, quatre gats literalment parlant. Després d’uns breus parlaments i la crida de consignes, cremàvem una còpia del decret de Nova Planta, entonàvem els segadors i ens conjuràvem per continuar la lluita per la Independència, cadascú des del seu lloc, fins al proper any. Vull destacar, en contraposició a l’actual costum, que els parlaments els feien patriotes —sense relació amb la seua particular adscripció a un o altre partit (o a cap)— provinents dels diferents territoris que aquell fatídic any 1714 es consideraven catalans.
Em sembla un greu error de donar protagonisme als partits polítics i no als territoris. Per exemple, en aquesta darrera vetlla s’ha arribat a censurar la participació de la delegació nord-catalana que ens havia de parlar sobre el trist desenllaç de l’afer Vauban. Pel que he pogut saber, en Jordi Miravet president del Memorial 1714, i en darrera instància en Jordi Porta president d’Òmnium Cultural, són els responsables d’aquest tort. Els partits polítics del 1714 eren uns i els d’avui uns altres, però els territoris eren exactament els mateixos! Penso que a la vetlla de l’Onze cal tornar a la tradició i donar la paraula als territoris i així, de passada, evitem aquesta ingerència partidària que no és al cas.
La vetlla de l’Onze al Fossar recordem amb emoció l’heroic sacrifici dels patriotes que ho van donar tot per les Constitucions de Catalunya i la Llibertat. Fonamentalment commemorem l’exemple dels morts i perseguits del 1714, però també dels anteriors i dels posteriors. Tots els patriotes morts en combat o perseguits per la causa de la Independència de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen, sigui quin sigui el seu partit, són part integrant i necessària de la gloriosa i perenne flama encesa al Fossar de les Moreres de la capital de Catalunya.
Per acabar remarcaré un fet positiu, la presentació del Cant de la Independència, la lletra del qual en fou autor en Vicenç-Albert Ballester, el maresmenc capità de la Marina mercant i darrer president de la Unió Catalanista creador de la bandera estelada, bandera de combat de la qual enguany en celebrem el centenari. Una versió molt ben cantada per na Núria Anglès, amb música d’en Josep Meseguer i arranjaments d’en Jordi Prades. Ací en teniu la lletra:
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.
Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l’Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.
Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.
Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.
No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.
