A dos dies vista del cinquanta-tres aniversari del meu natalici constato amb tristor que aquest serà un dels pitjors Onze de setembre viscuts. I no ho serà pas, de pitjor, ni per la crisi econòmica global que ja fa més d’un any vaig anunciar i que ara per ara és sense aturador a casa nostra, ni per la particular precarietat laboral atesa la meua lesió i edat, ni per passar un altre any de traspàs sense poder ovacionar a cap atleta català que hagi guanyat una sola medalla representant a Catalunya; no, el meu desconsol no es per res de tot això.
Per a que m’entenga qui ho vulga, he seleccionat alguns detalls simptomàtics causants de la temporal debilitat del meu incombustible optimisme.
Centenari de la Bandera Estelada
La Comissió del Centenari s’ha begut l’enteniment, si mai n’havien hagut. Han barrejat la deguda i lloable commemoració del naixement fa cent anys de la nostra bandera de combat, amb l’aparició fa —menys que més— quaranta anys [centenari o quarantenni, en què quedem?] d’una bandera de partit que substituí la diàfana blancor del nostre estel damunt del blau del firmament per la borda rojor que els mateixos anys fa que enterboleix la ment del nostre jovent, capgirant-li el just anhel d’independència en ares de no sé ben bé quina mena de paradís socialistitzant… Per acabar-ho d’adobar els mateixos maldestres comissionats han tingut la brillant idea de mostrar a espanyols i francesos —i al món sencer!— que dels quasi mil municipis que tenen les quatre províncies [de part del Principat de Catalunya] que són captives del Regne d’Espanya encara no un cinc per cent s’han compromès a fer voleiar l’estelada des del balcó de l’ajuntament respectiu. Quina vergonya! Quin mal servei a la Pàtria!
Plataforma pel Dret de Decidir (PDD)
Quan fa més de dos anys es feren conèixer amb aquest nom imbecil ja es veia a venir que no tenien el que s’ha de tenir, diguem-ne coratge, per la raó que tampoc no volien haver de decidir allò que ens cal: la Independència! Mireu si n’arriba a haver de noms per triar i encertar: Plataforma per la Independència (de Catalunya), per la Terra (Lliure), per l’Alliberament (de la Pàtria), etc., etc. I els ho vaig dir en una Assemblea de la PDD: o eren autonomistes, és a dir, esclaus d’Espanya, o eren independentistes, és a dir, amadors de Catalunya. Poc que em feren cap cas, fins a començ d’aquest estiu, que s’han escindit en dos grups. Al grupet que descaradament ens vol formats amb Espanya els mitjans de comunicació li diuen «oficial», quan en realitat (són com els militars espanyols, o sigui, colpistes) usurparen la voluntat de l’Assemblea. Al grup fundacional i contrari —en aparença— a la ingerència dels partits polítics al si de la PDD, els mateixos mitjans el titllen de «crític» (fins i tot un important diari digital català ha caigut en aquest parany). Ha estat molt curiós aquest procés de divisió de la PDD, que ha separat a companys dels mateixos partits polítics i a germans de les mateixes famílies! Potser els esclavistes han volgut imitar l’església vaticana, que té agents ben situats arreu, fins i tot entre els ateus… Però la sang no arribarà al riu; segons una nota apareguda ahir en una raconada d’Internet, tot sembla indicar que redactada pels «colpistes» amb el vistiplau dels partits i dels sindicats autonomistes que donen suport a aquest sector, els dos grups dissidents han decidit de fer una separació amistosa. En conclusió: els esclaus d’Espanya —tant se val «oficials» com «crítics»— ens han tornat a fotre!
Reagrupament Independentista
Pas que milito a Esquerra (abans ERC), però al seu moment doní la meua signatura a en Joan Carretero …i ara què en faran del dit signament? Fins ara Carretero ho ha fet bé, però només d’ajuntar-se ja desbarren: al començ de l’escrit «Junts podem!» parlen dels «Països Catalans» [sic] i als següents paràgrafs de Catalunya, sense definir ni els uns ni l’altra. Malament rai, retallar discursos de diferents autors i després enganxar-los a la babalà ja ho té això, surt com surt. Per si encara no havia quedat prou clar, el mateix diari que publicà l’escrit d’en Bertran i en Carretero ha afegit que hi ha, entre els rejuntats, «discrepàncies per la qüestió social»: ja hi tornem a ser, acabats de nàixer i ja hi ha mala maror, l’estel roig altra volta. Senyores i senyors, el títol unificador és Reagrupament Independentista i no Reagrupament Socialista! El que ens cal i ens interessa i per això ens hi posem és la Independència de Catalunya, i ja ho veurem, després d’assolir-la, quina ideologia política tindrà més predicament; ara mateix me’n fot. Hi ha un altre aspecte que em fa coïssor d’aquesta esperançadora provatura d’unitat d’acció: els noms, els vells noms dels quins l’han espifiada una i altra vegada haurien de restar al marge del Reagrupament; que hi siguin, mira, què hi farem, però que no hi figurin, si us plau, que no optin a càrrecs. Anirà molt malament si persones que al seu moment van cometre, per exemple, l’atzagaiada aquella de propiciar i avalar l’encontre del Carallot amb els encaputxats —mai no he sabut del cert si eren d’ETA o eren guàrdia civils disfressats o eren totes dues coses alhora—, doncs, deia que anirà molt malament si dites persones pretenen tenir càrrecs directius o executius, de representació, del nou Reagrupament Independentista; que se n’abstinguin, els ho prego.
Enric Borràs