Estat d’excepció permanent el concepte en Carl Shmitt
(…) En un estat d’excepció permanent, l’excepció esdevé la norma. Al començament del segle XX, Carl Schmitt, teòric polític reaccionari alemany, va elaborar i va sistematitzar una doctrina sobre l’estat d’excepció i d’excepció. En els seus primers escrits, estableix una distinció entre dues menes de dictadures: “comissarial” i ” sobirana”. La primera és basa en l’ordre jurídic existent i té com a principi la salvaguarda de la norma constitucional, la segona es fonamenta en la destrucció d’aquesta norma. A les seves obres més importants, Teologia politica i La noció del polític, opta per la segona: “Empesos pel seu extrem lògic, els treballs de Schmitt […] constitueixen el fonament d’una excepció autoritària sense excepció[10].”A la segona obra citada, Schmitt afirma que l’Estat, en tant que l’expressió més elevada del polític, es realitza i no descobreix la seva verdadera essència més que en situacions d’excepció quan “escull el seu enemic i decideix combatre’l” Aquesta opció genera sentit col·lectiu, unifica la nació, despolititza la societat civil i concentra el poder. L’estat d’excepció permet l’Estat transcendir la societat i establir la seva autonomia dictatorial. Havent-se guanyat així el monopoli de l’acció i de la decisió polítiques, l’Estat, encarnat pel dictador que determina l’excepció i que, per això, es fa veritablement sobirà, gaudeix de poders il·limitats, tot començant pel de superar o d’aixafar “l’ordre jurídic que existeix”. Atès que la guerra representa la forma més pura de l’estat d’excepció, es fa el fonament ontològic de l’Estat.(…)

TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA de Walter Benjamin
Tesi VIII
La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en el qual vivim és la regla. Hem d’arribar a un concepte de la història que corresponga a aquest estat. Tindrem llavors com objectiu provocar el veritable estat d’excepció; amb la qual cosa millorarà la nostra posició en la lluita contra el feixisme. El que els seus adversaris s’enfronten a ell en nom del progrés, pres aquest com llei històrica, no és precisament la menor de les fortunes del feixisme.
No té res de filosòfic sorprende’s de que les coses que estem vivint siguen encara possibles en ple segle XX. És un sorpresa que no naix d’un coneixement, coneixement que de ser-ho tindria de ser el següent: la idea d’història que provoca aquesta sorpresa no se sosté.