per Daniela Grau
Flama del Canigó
Símbol d’unió dels Països Catalans
Què és la Flama del Canigó?

És la Flama que crema des del 1964 a la Casa Pairal (Castellet-Perpinyà). Portada el 22 de juny per nordcatalans –membres de l’associació excursionista «Cercle dels Joves» de Perpinyà- a la pica del Canigó, «cim i far de la nació», torna a baixar-ne i es reparteix de poble en poble arreu dels Països Catalans per encendre els Focs de Sant Joan, cada 23 de juny.
La Flama confereix als Focs de Sant Joan a partir de la segona meitat del segle XX un nou sentit pròpiament català: esdevé símbol de la unitat dels Països Catalans.
Per la màgia de la Flama la nit de St. Joan, nit de pau, alegria i germanor és l’única que uneix tots els pobles i ciutats de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d’Andorra a Alguer en un acte d’afirmació i de reivindicació nacional.
És la flama de la memòria, de l’autoestima, de la dignitat i de l’esperança compartides.

Quina és la correlació entre la Flama del Canigó i els Focs de St. Joan? Quina és la funció de la Flama?

Són preguntes bàsiques que potser ni tots els que la porten poden contestar-les perquè els mitjans de comunicació catalans i òbviament els francesos o els espanyols no tracten degudament el tema, ensenyen rarament imatges televisives tot i que la Flama, encesa al Canigó ja des de fa mig segle, s’escampa pel Principat des del 1966, o sia des de fa 40 anys i arriba també al País Valencià i a l’Alguer.

Ja l’ocultació mateixa del sentit profund d’aquesta fita anyal permet endevinar que no es tracta d’una festa qualsevol. Si fos únicament lúdica tindria probablement un reconeixement mediàtic i un fort suport financer de les institucions catalanes. No se’n parla gaire, no se’n recalca l’origen ni tampoc la finalitat en cap país català, perquè les intencions dels qui la varen promoure eren i són òbvies: encendre les fogueres de St. Joan amb la Flama del Canigó i no amb qualsevol llumí, és fer país de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer. Durant la dictadura franquista era perillós. Avui dia molts catalans “políticament correctes” subjectats pels pseudodemocràtics estats francès i espanyol que s’autodefineixen “estats de dret” s’acontenten de voler creure i fer creure que és una festa a l’igual de moltes, tradicional i popular i n’eludeixen l’aspecte reivindicatiu nacional. O sia: no s’explica clarament la correlació entre Focs i Flama. D’una banda els Focs de Sant Joan són una tradició molt antiga que compartim amb altres pobles europeus, rastre viu del passat que s’ha conservat a Catalunya sense esforç. D’altra banda la Flama del Canigó va ser creada deliberadament a mitjan segle XX com a enllaç de tota la nació, per alguns catalans del nord, tot seguit correspostos per compatriotes del Principat.

Per a molts europeus i doncs nosaltres inclosos, el 23 de juny és dia assenyalat perquè és el dia del solstici d’estiu, dia de canvi d’estació, del passatge de la primavera a l’estiu, dia més llarg de l’any. Era una festa pagana caracteritzada per molts ritus de purificació mitjançant l’aigua -fent travessar el bestiar els rius, per exemple- i el foc. Amb la posterior cristianització el solstici esdevingué la festa de Sant Joan; s’ha mantingut fins avui la funció purificadora del foc – amb fogueres i falles – i la de l’aigua que prengué una dimensió espiritual: la immersió dins el riu Jordà pel profeta Joan Baptista esdevingué signe de perdó dels pecats i vida nova. Tres viles emblemàtiques dels Països Catalans, de punta a punta: Perpinyà, Alacant i Ciutadella, feren de St. Joan Baptista llur patró.

La nit de sant Joan és doncs tradicionalment nit de festa perquè és la més curta de l’any, una nit màgica amb poders sobrenaturals: a la matinada se solen collir herbes remeieres per a fer-ne infusions, olis curatius, creus i ramellets. El foc crema tot el que és vell i atrotinat.

Tanmateix nosaltres catalans del nord hem aconseguit afegir un sentit nou a una festa antiga: hem transformat la flama purificadora de la tradició en flama d’esperança per a la nació, per tal que al tercer mil•lenni el nostre poble sobrevisqui i sigui capaç d’afrontar els reptes encara pendents.

Per què els tradicionals Focs de Sant Joan s’han convertit en la festa emblemàtica dels Països Catalans?
Per què atribuir al Canigó i no a qualsevol altre pic un tal protagonisme?

L’impuls va venir de la perifèria, del nord, dels més colonitzats, dels qui s’adonaren que la pèrdua d’identitat a la Catalunya del Nord s’agreujava encara més després de la segona guerra mundial, i que pogueren comptar amb el recolzament de la resta dels Països Catalans per propiciar una conscienciació nacional a banda i banda del Pirineu. Van fer del Canigó un punt d’arrencada i de la Flama un símbol.

Un símbol geopolític, d’entrada ja evidenciat en la denominació: “Flama del Canigó”. A l’estat francès s’ensenya a l’escola que “les muntanyes són fronteres naturals” per convèncer els petits bascos, catalans, alsacians i occitans que, darrera de la muntanya o passat el riu, sols pot haver-hi estrangers i que per definició l’hexàgon francès és doncs una figura geomètrica perfecta, que correspon de dret diví a la sola nació existent al territori de l’estat, la francesa. Encendre la Flama al Canigó entre catalans dels dos vessants és doncs restablir una veritat històrica falsificada cientment, és contrarestar mentides franceses oficials centenàries erigides en dogmes per assentar la política colonial.

El Canigó és la muntanya que millor simbolitza mil anys de la nostra història i congrega els mites fundacionals de la nació sencera. Va ser bressol de la nissaga dels nostres comtes-reis que forjaren un estat independent durant uns vuit segles.

El Canigó ens remet tot primer a l’extraordinària figura de l’abat-bisbe Oliba. Oliba i el seu germà Guifre II de Cerdanya i Conflent eren els besnéts del comte Guifre el Pilós que inicià la dinastia nacional catalana. Oliba és el personatge clau de l’any mil al nostre país i a tota Europa. Bisbe de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà, constructor d’esglésies i en particular de la part més nova de Sant Martí del Canigó donà impuls a l’art romànic, fou també escriptor i l’insigne promotor de la “Pau i Treva de Déu”, inspirada a Elna el 1022 i proclamada a Toluges al Rosselló (1027). Fa mil anys aconseguí parar la guerra durant uns dies assenyalats, el que és encara un repte pràcticament impossible d’assolir. A més, aquest costum assembleari encaminà Catalunya cap al parlamentarisme i es propagà a Europa del seu vivent. Segons l’Enciclopèdia Catalana (volum16): “encara es deu a Oliba una primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes…”.
Òscar Ribas, aleshores cap de govern d’Andorra, va palesar la peculiaritat de les civilitzacions establertes en muntanyes i valls com la nostra. A Nova York l’any 1993 quan Andorra esdevingué membre 184 de l’Organització de les Nacions Unides, davant dels representants de tots el països i els televidents de tot el món, recalcà que el Pirineu “aquesta muntanya d’Europa no separa, sinó que és un lloc de trobada.” Explicà que les munyanyes i doncs les valls d’Índia, de Suïssa i de Catalunya “han estat bressol de grans civilitzacions”. Efectivament propiciaren unes relacions pactistes entre els habitants que donaren pas a estructures jurídiques de tipus confederal, d’inspiració totalment oposada al centralisme i absolutisme.

La Flama és doncs la reminiscència d’una història mil•lenària fonamentada en el respecte de pactes i institucions lliurement consentits, posteriorment anorreats pels conqueridors francesos i espanyols.

900 anys més tard el gran poeta Jacint Verdaguer volgué popularitzar, mitificar el bressol de Catalunya i dedicà la seva obra més emblemàtica “Canigó” a nosaltres catalans del nord. Jacint Verdaguer havia estat conhortat per rossellonesos a l’època on, caigut del piedestal on l’havien posat com a poeta, era víctima d’una càbala, desesperat, vilipendiat, bandejat. En el moment de màxima desesperació havia fet la coneixença d’un gran admirador de la seua obra, el bisbe d’Elna-Perpinyà, Juli de Carsalade du Pont, un occità esdevingut patriota català, acollit i escoltat amb fervor tant a Perpinyà com a Barcelona. Ambdós decidiren la restauració del monestir de Sant Martí del Canigó, destruït per la Revolució Francesa perquè era el testimoniatge des de l’any mil de l’espiritualitat catalana i de la historicitat de la nostra nissaga comtal i reial. El 1902 Carsalade organitzà a St. Martí del Canigó els Jocs Florals prohibits sis mesos abans a Barcelona perquè a la sala no hi havia hagut bandera espanyola. Un aplec multitudinari tingué lloc entre les ruïnes del monestir de Sant Martí del Canigó. Els tres clergues promotors de l’acte, el mallorquí Antoni-Maria Alcover, Jacint Verdaguer del Principat i Juli de Carsalade del Rosselló, eren intel•lectuals precursors, patriotes conscients de la unitat dels Països Catalans que volien enfortir l’autoestima del nostre poble, salvar la fe i la llengua fa un segle.
Encendre la Flama al Canigó és retre homenatge a llur memòria, perquè en som els hereus; som els continuadors de la tasca de salvació de la llengua, de la memòria, de la nació malmeses, que van emprendre fa 100 anys. El bisbe Carsalade escrigué el 1902 a Alcover:” Amunt companys! Amunt! Pugem a Canigó a plantar la creu y a coronar la pàtria catalana ab lo signe sacrat de la victoria…” Utilitzava sovint una metàfora que li era especialment grata: “ficarem una estrella brillantíssima al front ennuvolat de Catalunya”.

Qui foren els promotors de la Flama?

És el resultat, com totes les tradicions que arrelen i perduren, de la congregació d’iniciatives plurals del 1949 al 1966 portades per gent amb motivacions diverses a les comarques del Rosselló, del Vallespir, de l’Osona i el Ripollès - units tots per l’amor a Catalunya.

Els seus promotors foren catalans de diverses comarques de la Catalunya del Nord recolzats per compatriotes majoritàriament del Ripollès i d’Osona.

Excursionistes com els senyors Albert Llech (Club Alpí de Perpinyà) i Francesc Pujade (Arles de Tec), cofundadors i organitzadors dels “Focs de Sant Joan sobre els Cims” i de la “Romeria dels Cims,” admiradors de Jacint Verdaguer i de Mons. Juli de Carsalade du Pont, proclamat “bisbe dels catalans” al nord. A partir del 1962 Pujade i Llech comptaren amb el suport indefallent de Martí Cassany, president de la Unió Excursionista de Vic i de destacats membres del Grup Excursionista de Manlleu com Ramon Torra, Xavier Valls així com dels eminents eclesiàstics mossèn Colom rector de Tona i Mons. E. Junyent.
Paral•lelament una altra entitat excursionista “el Cercle dels Joves de Perpinyà” presidit pel senyor Joan Iglesis, decidí a partir del final dels anys 40 de mantenir i divulgar l’encesa dels focs de Sant Joan i els rites santjoanencs que perduraven a la Catalunya del Nord a l’entorn del solstici d’estiu.
El primer foc de Sant Joan fou encès al Canigó pel Sr Pujade el 1955. A partir de l’any 1963 i en particular del 1964 a petició dels Srs. Llech i Pujade s’encén al museu del Castellet a Perpinyà fundat pel Sr. Josep Deloncle, la Flama que portarà el nom de Flama del Canigó. D’aleshores ençà aquella Flama simbolitzarà els anhels de Josep Deloncle i Gilbert Grau de reunificació i sobirania dels Països Catalans en una Europa federal.

Quines aspiracions compartien “els Pares de la Flama”?

Compartien el desig de teixir lligams forts de germanor entre catalans dels dos vessants, separats arran de la mutilació de Catalunya el 1659 i de l’anorreament de l’estat català el segle XVIII per la casa Borbó (annexió per Lluís XIV de les cinc comarques del nord avui dia administrativament franceses i conquesta de la resta dels Països Catalans pel seu nét Felip V a partir de 1707).

Volien fer memòria: consideraven imprescindible de valorar l’espiritualitat, els fets històrics i els mites fundacionals de la nació originats al Canigó.

Volien, tot mantenint una festa tradicional europea molt arrelada als Països Catalans encara el segle XX, donar-li un sentit reivindicatiu d’àmbit nacional.

I portaven un missatge esperançador: transgredir les fronteres polítiques i mentals imposades durant tres cents anys per afrontar els reptes d’un futur compartit.

Per què el 23 de juny del 1966 és una data cabdal?

El 23 de juny del 1966 la Flama passà de ser un vincle amb el passat per esdevenir el símbol d’un futur esperançador en la llarga nit franquista. Un acte precursor que prefigura la supressió de la frontera estatal francoespanyola imposada a la nostra nació a partir del 1659. Consagra la voluntat d’unió dels germans separats i llur respectiva fidelitat a la Terra.
El 2006 es commemora la transmissió ininterrompuda de la Flama durant 40 anys per Coll d’Ares i es reafirma la missió de la Flama en el marc del congrés que ha tingut lloc a Montesquiu al mes de maig proppassat.

Impulsats per els nordcatalans Gilbert Grau i Josep Deloncle i Esteve Albert vingut d’Andorra, els organitzadors de la Romeria dels Cims i dels Focs de St. Joan al Rosselló, decidiren de portar-la el 23 de juny del 1966 al coll d’Ares per esborrar simbòlicament la frontera: fou la primera festa multitudinària de la postguerra que arreplegà catalans dels dos vessants. Guàrdies civils i policies francesos foren obligats a aixecar els pals fronterers i empassar-se discursos abrandats i emotius de germanor catalana. El dia del 23 de juny del 1966 fou esperançador per als qui l’organitzaren. Denunciaren, tot fent ballar la sardana al Coll d’Arles, la imposició d’una frontera estatal. Llur desig de suprimir-la era legitimat per la força de la raó, per la reivindicació de drets inalienables; en l’Europa actual aquell anhel s’està realitzant com se solen realitzar aspiracions, quan no se n’abandona la consecució. El decurs posterior de la història dóna doncs avui en dia raó a en Grau i en Deloncle que no se sentien francesos, que ja militaven per una Europa dels pobles i de les regions, que apostaven per la necessària reunificació i sobirania dels Països Catalans. Volien esborrar no sols la frontera estatal sinó també totes les fronteres mentals entre catalans separats des de fa 350 anys. Ells també eren uns precursors perquè tenien fe en el futur i en les capacitats del poble català de vèncer l’autoodi, la por, el servilisme, tot arrelant-se en el passat per projectar-se en el futur.

A partir del 1966 en Gilbert Grau va aprofitar les múltiples reunions, les anades i vingudes al Principat per fer país sota cobert dels Focs de St. Joan, que el franquisme tolerava perquè que no els considerava gens perillosos, ja que tenien un caire passeista i folklorista. Lligà caps i fonamentà en marge dels Focs, però amb les mateixes finalitats nacionals, una conscienciació militant. Creà a partir del 1973 el Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans) que evidencia el seu pensament i projecte per Catalunya al si de l’Europa. Redactava per Sant Joan un missatge, un manifest, que havia de ser llegit a pertot arreu on arribava la Flama i que proclamava sense ambigüitat les finalitats d’alliberament nacional. Era massa d’hora. L’amor al país sencer féu d’ell també un pioner, però no un profeta escoltat. La por i l’autocensura fan prevaler avui encara discursos deslligats dels reptes, ben descafeïnats.

Des de fa 40 anys donem constància que reivindiquem el reconeixement internacional de la nació, de la llengua i cultura comuna sense crits, ni estralls ni violència, en una nit serena d’estiu, nit de pau, de germanor, de festa, nit d’esperança, de fe en un futur europeu d’on no volem ser exclosos.

Qui assegura la transmissió de la Flama arreu dels Països Catalans?

Des de l’any 1963 el Cercle dels Joves, una entitat excursionista de Perpinyà s’encarrega de promoure-la i d’assegurar-ne el repartiment a tots els pobles a la Catalunya del Nord, de distribuir cada any una nova postal basada en un fet d’interès nacional, d’organitzar la Trobada al cap de setmana anterior a St. Joan per tal que feixines portades d’arreu dels Països Catalans s’amunteguin a la pica. El 22 de juny tres representants del Cercle dels Joves de Perpinyà pugen la Flama a la pica, tot fent-ne l’ascenció en plena nit, faci fred, faci calor, com diu la cançó; i allà dalt la regeneren en presència de molts catalans de l’altra banda. Com ho diu el president del Cercle dels Joves: “La nostra Flama no es consumeix mai: com més crema, més s’eixampla, com més es reparteix i es divideix, més s’enforteix”. Gràcies als amics d’Igualada, fidels propagandistes de la Flama des del 1984 se sol cantar a la pica a mitjanit “Els Segadors” i llegir un manifest en català, perquè a la Catalunya del Nord massa poca gent encara té la consciència nacional dels Pares de la Flama.

Sense suport institucional el Cercle dels Joves presidit per en Joan Iglesis ha aconseguit perpetuar la tradició d’encendre els focs a tots els pobles de la Catalunya del Nord amb la Flama del Canigó. També hi organitzen cada any un congrés multitudinari.
Pel que fa a la resta del Principat és impossible esmentar totes les persones i entitats, tots els pobles i ciutats que d’ençà de tants decennis encenen les fogueres amb la Flama que acullen i transmeten, que organitzen actes participatius, que incentiven la implicació dels ajuntaments, que congreguen altres entitats, que motiven els joves… com avui mateix el senyor Cubero sense el qual no s’hagués pogut fer aquest acte avui a sant Cugat. Esmentaré el senyor Salas de Reus, el matrimoni Ayala del TIC incansables promotors la Flama, els amics d’Esparreguera, que tan bon punt van conèixer l’existència de la Flama, van organitzar el penúltim congrés i ara han projectat fer acceptar el símbol de la Flama per cada capital de la cultura catalana. Esmentaré també l’activisme exemplar, el paper imprescindible des de fa més de 20 anys no sols a Igualada mateix sinó també en el marc de l’organització general de les parelles Cuatrecasas/Ribes i Planas/Dalmases.

On roman tot l’any i per què?

La Flama queda tot l’any al Castellet a Perpinyà, monument emblemàtic de la capital del Rosselló que us invito a visitar si no el coneixeu encara. Era la presó on foren torturats els patriotes catalans que resistiren a l’annexió francesa després del Tractat del Pirineu el 1659, quan el territori dels Comtats és a dir les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya foren arrabassades al Principat. El senyor Deloncle transformà la presó en Casa Pairal de tots els catalans, en seu de nombroses associacions i en un museu etnogràfic, del qual esdevingué el conservador. Fa 42 anys, una venerable anciana li llegà la cuina del seu mas, anterior a l’annexió (llindar del 1631) perquè Deloncle era un patriota, fervent cristià i un home molt carismàtic pel seu amor a Catalunya. El 1964 per palesar l’esperit de resistència i homenatjar els herois del passat en Josep Deloncle, a petició dels senyors Pujade i Llech aleshores organitzadors dels Focs de Sant Joan li féu encendre per primera vegada la flama que havia de pujar al Canigó. D’ençà d’aquell any la cuina, per cert, objecte sense vida d’una sala de museu, ha esdevingut, tanmateix la flama de la llar enaltida que continua cremant al Castellet. Aquesta flama puja el 22 de juny a la pica del Canigó i en torna a baixar a l’endemà per hi romandre tot l’any. La hi podeu veure. No s’apaga mai. És el memorial dels terribles patiments imposats pels francesos als catalans del nord al llarg de segles de saquejos, d’ocupació, de setges, de fam, violacions i destruccions imposades, de salvatge conquesta, de traumes col•lectius encara avui no superats, per obtenir llur rendició i llur afrancesament que volien definitiu. La transformació d’una presó d’estat en memorial del poble, la sublimació de la flama de la tortura que mata, en flama de germanor- “abans signe de divisó i de guerra ara signe d’unió, d’amor i de pau,” com solia repetir el Sr Deloncle- i el desig de fer de la flama un símbol d’esperança en una Europa dels pobles, il•lustra el pensament del nucli dels seus amics, els primers catalanistes polítics de la segona meitat del segle vint a la Catalunya del nord, Joan Gensane i en Gilbert Grau d’Elna.

La Flama és el símbol d’una continuïtat històrica, d’un fil que no s’ha encara tallat i depèn de nosaltres tots que perduri o no, perquè hi ha hagut sempre fins ara mantenidors, gent que ha fet renéixer el passat de les cendres on els conqueridors l’havien colgat.

Es la flama del record que cada any encén els focs de Sant Joan arreu, de Salses a Guardamar, d’Andorra a Fraga fins a Mao i l’Alguer, la flama de la fidelitat a les arrels. És la memòria que no volem perdre i que volem transmetre a les noves generacions per ressaltar-ne els fils conductors, perquè no podem comptar en sistemes educatius al servei de polítiques culturals colonitzadores.
Els focs de St. Joan, que abans eren només una festa paganocristiana de tipus popular, encobreixen des de 1966 un retrobament nacional català anyal, perquè la Flama emprèn les rutes dels Països Catalans.

És la flama de la resistència, l’expressió pacífica de la voluntat de ser d’una nació mil•lenària de 12 milions d’europeus. És la flama de l’esperança. Amb la flama donem constància a a dins i a fora del país, de la nostra existència com a nació -per cert sense estat- de Fraga a Maó i l’Alguer, de Salses, el primer poble al nord just abans de Perpinyà, a Guardamar- encenent-hi focs originats en la mateixa flama portada de cap a cap del país. Alguna gent pensarà que és ben il•lusori creure que es pot conscienciar rossellonesos, mallorquins, valencians, algueresos i eivissencs amb una flama, una nit a l’any. Però quina altra festa comuna a tots tenim que no s’hagi d’inventar? Fa anys i panys que el Cercle dels Joves de Perpinyà que va encendre els primers focs ja als anys cinquanta i s’encarrega des d’aleshores al nord de la promoció i distribució de la Flama, proclama que St. Joan és “ Festa nacional dels Països Catalans”.
És desig de país.

La Flama del Canigó és doncs una flama d’amor a si mateix d’un poble que ha desaprès l’autoestima, que renuncia massa fàcilment a l’ús de la llengua pròpia, aquell tresor mil•lenari, vector de la nostra cultura i identitat, un poble que s’autocensura permanantment perquè no gosa reivindicar un estat propi. La Flama del Canigó és alliçonadora per a un poble masoquista que no se sap encara despenjar de les polítiques propugnades pels vencedors i que veu amb la impotència i frustració dels sotmesos com nacions sobiranes integren la Unió Europea.

El 23 de juny sembla doncs una fita imprescindible, una fita accessible a tots: hom hi pot participar, tant tot quedant-se al barri i esperant l’arribada de la Flama, com pujant a la pica per anar-la a cercar directament. És l’única que sigui a la vegada estesa a totes les terres catalanes, tradicional, popular, festiva, amb connotacions paganes i cristianes, que simbolitzi el passat així com un projecte de futur comú a i al qual podem fàcilment fer adherir els qui conviuen amb nosaltres.

La llumeneta que baixa del Canigó, tan feble que un lleuger ventet fàcilment l’apagaria, duu en si mateixa la força que li dóna el miler de mans que la transporten. Pot encendre totes les fogueres de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó i a l’Alguer. Pot ser l’ambaixadora dels nostres anhels de supervivència, de sobirania i reconeixement internacional- si no ens en desistim i hi romanem fidels.

Amb la Flama del Canigó consagrem la nit de Sant Joan com a única festa popular anual reivindicativa i comuna a la nació catalana.

És la Festa Nacional dels Països Catalans.

És la flama d’ahir i és la de demà.

Gràcies per la vostra atenció.

Daniela Grau Humbert

Collbató, 2006.