EL DECRET DE NOVA PLANTA
El Decret de Nova Planta instalà als nostres Països Catalans un règim autoritari del tot aliè a la societat catalana. Dit en termes molt sintètics i breus, fins aleshores el model polític català pel que fa al sistema municipal havia estat de caràcter senatorial o assambleari, només cal recordar que el Consell de Cent de Barcelona estava format per 144 escons sortits a sort d’una bossa de 978 rodolins en una ciutat d’uns 30 mil habitants, i per un executiu de sis persones (els consellers) de govern anual. Pel que fa al conjunt del territori el país havia gaudit d’un sistema polític de caràcter parlamentari i les lleis eren fruit d’aquest sistema; la Generalitat era el govern triennal de sis persones extretes a sorts de bosses electorals amb centenars de persones de tot el país les quals tenien el mandat del Parlament durant els periodes interparlamentaris. El rei, constitucionalment, és a dir en bona llei, no podia legislar per decret i això havia estat sempre motiu d’una intensa intervenció del comú de la gent en els afers politics poc usual a l’Europa de l’època, a excepció dels casos d’Holanda i Anglaterra. Això amb algunes diferències també havia regit al País Valencià i a Mallorca.
Els catalans i valencians vam veure en la anomenada Guerra de Successió una oportunitat política de sobirania, tot millorant aquest antiautoritari i eficaç sistema parlamentari. La derrota de la guerra i el triomf dels Borbons suposà passar d’un sistema parlamentari a un règim autoritari després d’una guerra cruent.
S’ha parlat molt dels 4 o 5 mil morts de l’11 de setembre de Nova Yor de l’any 2001?. 4.000 morts en una ciutat de 11 milions d’habitants. Només el setge de Barcelona van significar més de 5.000 baixes en una ciutat d’unes 30 de mil persones, tot i que com el 1939 (dos segles després) la ciutat era plena de refugiats, molts del País Valencià. Per aquesta raó Catalunya té un jaciment arqueològic (un barri senser) del segle XVIII que s’ha conservat com a jaciment arqueològic i testimoni d’aquella barbarie. Cap ciutat Europea conserva vestigis semblants perquè cap ciutat europea no ha estat objecte dels setges i represàlies que ha patit Barcelona. I hem hagut de lluitar molt perquè es conserves ja que el volien eliminar de la memòria històrica.
El Decret de Nova Planta a Catalunya o els decrets de Nova Planta de València i Mallorca van significar dues coses:

• Una cobertura legal per exercir la repressió immediata i a llarg terme
• Un canvi en el sistema polític de conseqüències gravíssimes des de la perspectiva política, social, econòmica, cultural i lingüística.
Ara, els historiadors estem estudiant la repressió exercida pel Borbó victoriós despres de la guerra cruenta de què hem parlat:
• Els primers a patir una repressió ferotge van ser els valencians. Des de 1707 els catalans ja sabiem quin pa menjariem per tal com el primer decret de Nova Planta és en el decret de Nova Planta del País Valencia on apareix la famosa frase “del justo derecho de conquista” pel qual s’abolia i es derrogava el sistema polític del País Valencià i s’encetava el camí d’imposar un règim fet “sin la menor diferencia en nada” del règim Castellà.
• Sabem la sort que van patir Xàtiva la socarrada i Lleida entre d’altres, o coneixem l’execució del general Moragas, però ara els historiadors també han pogut saber que al costat del primer exili important dels Països Catalans hi va haver la repressió indiscriminada de postguerra. Es díficil donar xifres, però sabem que la postguerra va ser tant cruent com la guerra i que s’aplicaren formes d’extermini com el “diezmo de horca sin estrépito de justícia”, és a dir milers de persones a galeres o ajusticiades sense judici, una de cada deu –el diezmo– allà on calia. La Muntanya de Montjuïc a més de la construcció de la Ciutadella, va començar a ser el bastió dels bombardetjos contra Barcelona.

En aquest clima de repressió s’imposa el decret de Nova Planta. A la Catalunya estricta entre la caiguda de Barcelona de 1714 i la Nova Planta de 1716 s’hi instal.là una Real Junta Superior de Gobierno y Justícia formada per botiflers i sota la presidència del funcionari castellà José Patiño. Aquest règim provisional va ser reemplaçat per la Nova Planta de Catalunya de 1716 i la Real Cédula Municipal de 1718 (o Nova Planta Municipal).

Aquest règim o Nova Planta significà:

1. L’abolició de la Generalitat i les Corts o Parlaments, del lloctinent i de l’audiència catalana i la imposició d’un govern militaritzat a càrrec d’un capità general espanyol i una Audiencia Reial amb majoria de magistrats castellans, tot de nomenament reial, regint-se pels decrets monàrquics.
2. La combinació de la capitania i la nova audiència formava l’anomenat “real acuerdo” pel qual es regiria el país i a través del qual les lleis per via parlamentària van ser substituïdes pels decrets i les reales cèdulas autoritàries de la nova monarquia borbònica.
3. En tercer lloc es creava la intendència. El superintendent era la segona autoritat borbònica i tenia la funció de proveir l’exèrcit d’ocupació. Per aquesta raó la nova fiscalitat (els nous impostos) va quedar vinculada a la intendència.
4. Des del punt de vista municipal, es liquidava el sistema assambleari de governs (que per aquesta raó de ser universals o de tots, ciutats, viles i llocs rebien el nom d’universitats) i la seva periodicitat anual, i les universitats eren substituïdes pels ajuntaments, paraula d’origen castellà, i els anuals jurats o consellers o paers, que eren els noms genuins catalans, eren substituïts pels regidors vitalicis de nomenament reial. En els llocs petits els regidors foren anuals, nomenats per l’Audiència.
5. Les 17 vegueries (19 abans del tractat dels Pirineus de 1659 que esquartarà la nostra nació) van passar a ser 12 corregimientos amb un “corregidor” que substituïa els antics veguers. Els corregidors presidien l’administració de justícia local, sovint tenien caràcter militar i tenien funcions de recaptació fiscal.
6. Des del punt de vista fiscal: la vella fiscalitat de la Generalitat va ser incautada per la intendència mentre paral.lelament s’imposava un nou impost: el cadastre (al País valencià: equivalent i a Mallorca: talla). El cadastre, venut com un impost de modernització fiscal: directe i equitatiu sobre la riquesa, ni fou equitatiu ni tenia finalitat social sinó que passava a mans de la monarquia i estigué al servei de l’exèrcit d’ocupació: per aquesta raó del cadastre la gent popularment en deia catastrofe. I els qui parlaven castellà eren designats com els qui parlaven la llengua del cadastre. Encara a nivell fiscal cal dir que els municipis van perdre els seus importants drets fiscals i van quedar sotmesos als designis de les noves autoritats; entre les pèrdues fiscals municipals destaquen les rendes de la sal o del tabac. L’estanc del tabac o de la sal van esdevenir monopolis de l’estat borbònic i emergí el paper timbrat que gravava les escriptures, símbol d’aquest monopoli.
7. La comunitat mercantil va perdre les seves posicions en la llotja i el consolat de mar i les funcions institucionals mercantils i la moneda van quedar segrestades per la nova estructura política.
8. Des de la perspectiva social, cultural i lingüística, cal destacar les pèrdues del dret de reunió i associació de què gaudia la societat, la militarització del país va deixar a mans militars aspectes importants de la cultura científica com l’enginyeria i els 6/7 estudis universitaris catalans (Lleida, 1300; Perpinyà, 1350; Barcelona, 1533; Girona, 1561; Tarragona, 1572; Solsona, 1620; Tortosa, 1645) van ser substituïts per l’unica borbònica Universitat de Cervera. La societat catalana va haver de substituir el dret públic per una societat civil que intentava, sempre sota amenaça, buscar alternatives a una societat políticament segrestada: els gremis que es van mantenir, sovint van fer aquesta funció substitutiva de l’activitat política lliure. Des del punt de vista lingüistic l’arribada de funcionaris castellans va significar el primer greu impacte sobre la documentació oficial fins que la reial cèdula d’Aranjuez de 1768 va significar el cop de massa definitiu contra els reductes de la llengua escrita en català en el terreny mercantil i notarial.

El règim estatuari que després d’anys de lluita contra el franquisme té el poble català, és una renovació de la Nova Planta farcida d’enganys i manca de sobirania sota el mateix Borbó, per aquesta raó convidem al poble de Catalunya a lluitar per la seva independència en el marc d’una autèntica democràcia.
Eva Serra i Puig