FOTO: Mònica Sabata i Lòpez Tena
—————-
La PDD i el país
No acostumo a utilitzar aquesta columna per parlar de qüestions relacionades amb la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), però avui em permetré aquesta llicència. Diumenge passat la PDD va reunir-se a la ciutat de Girona per fer una assemblea. Els participants a la reunió –pràcticament tots els socis de l’entitat que tenen reconegut el dret a votar– havien d’aprovar uns nous estatuts i triar una nova junta. I així ho van fer per majoria.
Els nous estatuts donen molta importància al territori i a les entitats, perquè la PDD vol arribar a tot arreu. La nova junta és jove, plural, transversal, amb persones que viuen i treballen per tot el territori les quals, a més, cosa que em sembla fonamental, tenen una basta experiència política. Aquesta nova junta vol ser el motor d’una nova etapa en què les assemblees de socis prenguin decisions per avançar en la direcció dels objectius que té marcats la PDD, al mateix temps que el desig dels seus membres és que la feina que faci –la junta, s’entén– ajudarà a construir un moviment cívic de base pel dret de decidir. Aquest és el nostre objectiu i aquest és, també, el nostre somni.
El nostre país viu un moment vital de cara a assegurar la construcció positiva del seu futur i per això em fa l’efecte que cal parlar d’un necessari canvi de cicle polític, si vostès em permeten que ho digui així. El cansament i el descrèdit de la classe política; les complicadíssimes negociacions amb Madrid sobre el finançament i les competències estatutàries; l’esgotament de l’autonomisme; la manca de recursos econòmics que garanteixin el desenvolupament social, econòmic i cultural del país, com també la propera sentència negativa del Tribunal Constitucional amb relació a l’Estatut, són mostres, entre moltes altres, que alguna cosa no rutlla a Catalunya. Però alhora són indicadors negatius que han fet que molta gent hagi arribat a la conclusió que els país necessita emprendre un procés de reconstrucció nacional que faci que torni a excel•lir com a terra d’oportunitats i de benestar social almenys de la mateixa manera que ja ho havia fet en el passat.
Des de fa dos anys, la PDD ha sabut generar molta il•lusió en aquest sentit i ha sabut engrescar la gent en dos moments molt concrets, quan semblava que “el català emprenyat”, per dir-ho a la manera d’Enric Juliana, estava convertint-se en el “català deprimit”. Amb el pas del temps, la PDD ha guanyat credibilitat i interlocutors i ha aconseguit fer-se un espai en la vida política del nostre país. Fins i tot m’atreviria a dir que hi ha moltes persones que hi compten, que hi confien, perquè ha sabut aplegar sensibilitats diverses sense sectarismes ni capelletes.
El que toca ara és continuar treballant de valent. Els reptes són molts i el país necessita una PDD forta, plural, oberta, engrescadora i que tingui molt clar que el seu rumb ha de ser portar el país cap al dret de decidir. Per tant, cap al dret a l’autodeterminació. Aquesta no serà un feina senzilla ni tindrà, és cert, efectes immediats. I tanmateix el camí ja està traçat i cal que ningú no defalleixi. El treball diari de la PDD, resultat de l’empenta de les entitats adherides, al costat de les iniciatives dels empresaris i dels sindicats, dels partits polítics i d’altres instàncies, és la garantia de l’èxit que s’espera assolir.
La situació política actual em fa creure que tenim el país una mica més trencat que no teníem i que per aquest motiu cal fer canvis. Quan Josep Benet afirmava, referint-se als anys de la Transició, que era necessària la reconciliació nacional per tornar a construir el país, de fet hauria pogut referir-se a la política d’avui dia. La PDD pretén contribuir a aquesta tasca des de la perspectiva del dret de decidir. Estarà al servei del país per recuperar les llibertats nacionals.