Què entenem per autodeterminació?
Per Rafa Escobar, militant d’Endavant (OSAN). Article publicat al num 131 de l’Accent
Sovint escoltem referències al concepte d´autodeterminació. En determinats moments coincidents amb conjuntures polítiques concretes d´àmbit nacional i internacional, el debat al voltant de la necessitat del poble català per autodeterminar-se sorgeix amb força als cercles del nacionalisme conservador i l´independentisme.
Moltes vegades ens trobem reivindicant o debatent sobre una idea que no acabem de tindre clara.

El primer aclariment que caldria fer és que el dret a l´autodeterminació tal i com el coneixem avui en dia en la seua vessant jurídica és un dret “concedit”, és a dir, aplicat atenent més a interessos geoestratègics que no pas a qüestions de coherència nacional o justícia social. Així, no ens ha d´estranyar en absolut que les potències occidentals ràpidament donaren validesa jurídica als processos d´independència a l´Europa Oriental a principis dels anys norantes, mentre que ni tan sols es plantegen la mateixa possibilitat per a les nacions oprimides per l’Estat espanyol.

La segona cosa que caldria deixar clara és que si entenem el dret a l´autodeterminació com a un dret que no es concedeix sinó que es conquereix, hauríem d´anar més enllà del referèndum fixat o marcat per un dia concret per decidir la independència jurídica i territorial d´una nació.

Autodeterminació significa autoreconeixement, dret i capacitat per a decidir sobre qualsevol aspecte de la nostra realitat, per tant, quan parlem d´autodeterminació, no hauríem de referir-nos tant a l´esmentat referèndum (tot i que aquest pot resultar una aposta estratègica en un context polític determinat) com a la capacitat que les classes populars han d´adquirir, han d´assumir, com a agent actiu de la transformació social de la seua realitat.

Aquest plantejament ens condueix a la conclusió que l´autodeterminació ha de ser una cosa quotidiana, del dia a dia, no una eina de l´esquerra reformista o d´oportunistes per tractar de cremar etapes. La nostra autodeterminació, l´autodeterminació real hauria de ser l´estructuració del moviment: la creació d´una xarxa associativa independentista densa, dinàmica i cohesionada on cada col·lectiu i organització ocupen el seu espai; i també la creació d´estructures socioeconòmiques i informatives que enriquisquen, complementen i amplien l´espectre de l´esquerra independentista.

En definitiva autodeterminació en sentit ampli no seria més que l´autopercepció de les classes populars als Països Catalans com a un agent social actiu i imprescindible per a una construcció nacional basada en la igualtat i la justícia social. És per això que l´esquerra independentista no ha de caure en el parany de propostes oportunistes centrades al territori del Principat, que esquarteren la nació i que no plantegen un veritable projecte de transformació social, sinó continuar amb el treball diari d´organització, estructuració i enfortiment del moviment.