Em diuen Jesús Frare i Garcia, però als meus documents sóc Jesús Fraile García. Sóc valencià, i la meua família és originària de Castella. Només tinc una llengua pròpia, el català. Fa molt de temps que vull que els meus noms em mostren com sóc, en la meua llengua, en la llengua del meu país.
A finals del 2006, l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc posà en marxa una campanya que tingué per títol “I a tu, com et diuen?”, amb la col•laboració de la Universitat Jaume I de Castelló, la Universitat de València i la d’Alacant. Informava la comunitat universitària dels passos a seguir per a adaptar nom i cognoms a l’ortografia valenciana.
Vaig iniciar els tràmits. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua em facilità, molt ràpidament, els informes ortogràfics oficials que necessitava. El gener del 2007, començà el llarg viatge de la meua petició per l’Administració de Justícia, que durà 15 mesos.
Presentí la documentació al xicotet Registre Civil del Jutjat de Pau d’Almàssera. M’atengué un treballador que no apagà la ràdio, on Jiménez Losantos i els seus contertulians estaven condemnant la cultura àrab/musulmana pel seu masclisme innat. Em preguntava que hagués passat si, en lloc de la COPE, estigués sintonitzada Catalunya Ràdio, i en aquell despatx entrés algun demòcrata del PP. Buscà a l’ordinador un formulari word per a cursar la petició, i no el trobà. M’informà que remetria la documentació al Registre Civil de Montcada de l’Horta, la instància immediatament superior.
Uns mesos després, no havia rebut cap notificació. Aní a Montcada, on m’informaren que la petició es trobava a un piló de papers que m’ensenyaren, damunt d’una taula. Tampoc tenien cap document word adient a l’ordinador, i estaven esperant per a trobar un moment i preguntar a algú com registrar l’entrada dels documents. Em demanaren paciència, ja que la falta de personal retardava el treball. Vaig decidir esperar una miqueta mes.
El meu horari laboral no em permeté tornar a Montcada fins a les vacances de setembre. Definitivament, ningú els havia facilitat el famós document word. Com que l’encarregada del registre d’entrada també començava les vacances al setembre, decidí donar “solució ràpida” a tots els assumptes pendents. I aquesta solució fou la d’enviar l’expedient a València. De nou, esperaria a veure si algú disposava d’aquest miraculós document word.
Com que no havia rebut cap notificació, el 18 d’abril d’aquest any demaní permís al treball i torní a Montcada, amb la intenció de presentar una queixa formal. M’esperava una Resolució de la Dirección General de los Registros y el Notariado de Madrid, datada el 31 de març. Sembla que València tampoc tenia el word, i va necessitar l’ajuda dels que no tenen por de decidir. La meua petició havia estat denegada.
Sobta topar amb les seues argumentacions. Resulta que per a resoldre favorablement faria falta “que els cognoms en la forma proposada constituesquen una situació de fet no creada pels interessats, és a dir, ha de provar-se, d’una banda, que la persona afectada pel canvi usa i és coneguda pels cognoms que sol•licita i, d’altra, que l’esmentat ús i coneixement no ha estat provocat de propòsit per a aconseguir la modificació pretesa”.
Sembla ser que he de demostrar a Madrid que al País Valencià es parla en valencià. Podria ser una cosa “provocada” per mi per a canviar-me els cognoms. I no s’aportava “prova alguna que acredite que l’interessat és conegut i utilitza els cognoms en la forma proposada”. Cap persona catalanoparlant ha de demostrar quina és la seua llengua. Cap institució castellana pot imposar la seua llengua al nostre país.
Tampoc tenen el dret de decidir quina és la meua identitat. Em diuen que “no cabria accedir a la sol•licitud plantejada per la via de la traducció o adaptació gràfica a les llengües espanyoles (sic), ja que sent ‘Fraile’ un cognom d’ampla difusió al conjunt del territori espanyol, no pot ser qualificat com a específicament valencià”. A Espanya hi ha gent que es diu Fraile; és un cognom espanyol. Després, els pèrfids i malintencionats nacionalistes som nosaltres.
Pel que respecta al cognom Garcia, la cosa és encara més surrealista. Sembla ser que no s’ha entès l’informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és breu i prou clar. A la presentació del document, es diu que vull canviar (sic, altra vegada) els meus cognoms per “Fraile i García (accentuat)”. Diuen que altre requisit per a aquest canvi és que “els cognoms pretesos pertanyessen legítimament al peticionari. Doncs bé, aquesta circumstància no es compleix respecte a la partícula ‘i’, ja que no forma part del cognom de l’interessat, tal i com es reflexa a la inscripció practicada al Registre Civil”.
És molt greu que l’expedient s’haja enviat a Madrid. És inadmissible que qui ha d’analitzar la petició no entenga el català. És greu que decidisca sense saber que és el que ha de decidir. Que denegue la inscripció de la partícula “i” entre cognoms, quan se l’està demanant que inscriga “Garcia” sense accent. I, aquesta de regal, és insultant que es rebutje la partícula que separa els cognoms en català.
El document tanca la via administrativa, i m’obre amablement les portes de la via judicial. He sol•licitat assessorament legal per a iniciar aquesta via. Aquesta és la meua única opció a l’Espanya plural i no nacionalista, nació de nacions, exemple de democràcia, progrés, desenvolupament i eficiència. Fa pocs anys, Aznar li donava lliçons de bona gestió al Canceller alemany Gerhard Schröder. Em pregunte si l’Administració alemanya tardaria 15 mesos en cursar un tràmit administratiu, i si permetria que es fes d’aquesta manera.

Jesús Frare i Garcia
(Per si de cas he de provar que sóc valencià)

ANNEXE 1: Notificació de la Dirección General de los Registros y el Notariado (Madrid).