FOTO: Vicent Gisbert, pocs dies abans de faltar, en companyia de companys en Can Pinet a Tàrbena.
´´´´´´´´´´´´´´´´
CRÒNICA DE VICENT D’AQUELL DIA
El dia 23 d’abril, mentre a molts territoris celebren el dia del Patró, Sant Jordi (a Alcoi el dia gran de les Festes locals), ni me van regalar un llibre (costum catalana en la diada del llibre) ni me van regalar una rosa (símbol d’amor) ni vaig acodir a cap acte d’exaltació literària en la data que commemora la mort dels tres patriarques de la literatura autòctona (Shakespeare-anglés-, Cervantes-castellà-, Josep Pla-català-). No res, però só vaig rebre una alegria esperada: Va nàixer la meua neta Agatha.
Mentre jo lluite per la vida (malaltia greu), un nou ésser lluita per la vida (supervivència) en una fase d’adaptació al nou medi que s’hi troba fora de la matriu. Aixó doncs, la vida se regenera per sí mateixa i la nissaga creix pel moment. Bendita aventura, la vida!.
Tanmateix, aquesta bona nova no va poder arribar en el millor moment per a mi, que estava passant un dels pitjors dies de la crisi tumoral. Acabava de passar una fase de 14 dies de quimioteràpia oral i intravenosa, que me tenia aixafat de debò (pèrdua de pes-8kg.-, pèrdua d’apetit i de paladar, marejos, etc.) i tot just el dia 23 que començava una setmana d’aturada farmacològica per recuperar pes, forces i energies, cap a la nova tanda de quimio que començarà el dia 30, doncs, vaig passar un dels pitjor dies d’aquesta batalla per la salut. Més de 18 hores passó entre estirat al llit o aponat a la taça del comú, amb uns marejos al cap i unes rampallades a la panxa que tenien símptoma de colitits però que no expulsava res del cos, fins que a les 4 de la matinada, ja de dijous, vaig poder desembossar la tripa i traure el tapò que m’estava amargant el dia. Maremeua! quina embussada… creia que rebentava.
Sortosament, el dia me recuperà gairebé per poder aixecar-me a la vida primaveral i assollejada d’aquesta Marina Baixa tant estimada. Finalment, divendres ja me vaig veure prou fort per anar-hi, a l’hospital, a conèixer la meua neta i felicitar als pares. Tant bé me trobava que fins i tot, me vaig apropar al Club de Petanca a saludar amics i a jugar una partida que vaig gaudir de debò.
Però encara no havia acabat la setmana i faltava per rebre una de les millors alegries de les últimes setmanes. Dos amics del Cap i Casal, m’anunciaven la visita per al diumenge, a veurem i fer-me companyia. Quina sorpresa!. De bon matí, ja estava net i afeitat i fins i tot mudat de diumenge, per rebre als companys que venien de visita. No arribarien fins al migdia, a l’hora de dinar, però jo portava quatre hores en possició de revista, esperant-los. Gràcies Víctor, gràcies Josep.
Fou una gran diada, que tinc gravada al cor i a la càmera fotogràfica. Anàrem primer a un restaurant a dinar. Ahí començà una gran vesprada en la que me vaig atrevir a abusar una mica de les meues minses capacitats, gaudint d’un bon àpat, amb bona tertúlia que me deixa unflat i afrontant una païda força penosa. Però jo estava tant content i satisfet que això no m’angustiava res ni miqueta. Víctor suggerí d’aixecar-se de taula i fer un tomb per la contrada i jo li oferí de pujar a “ses valls de Tàrbena” i fer-se un cafenet a “ca Pinet” on xerrar una bona conversa. Pensat i fet, anàrem a recorrer una part de la Marina Baixa, en la terra de tagarins, passant per pobles de tanta història medieval com Polop de La Marina, Callosa d’En Sarrià o Bolulla, fins arribar a Tàrbena.
M’estic fixant a la foto, allò tant que he aprimat. Dues talles de pantaló he perdut i no tinc carn ni al cul, ni a les cames, ni als braços. Estic quedant-me amb la pell i l’os.
Però el meu color de cara i el semblant satisfet, reflexen ben a les clares, l’estat d’ànim i el meu benestar esperitual, acompanyat de benvolguts amics. I és que no hi ha res per pair un bon dinar, com un cafenet, una aigua tònica i una hora de conversa amical, en un entorn tant farcit de símbols sobiranistes i republicans. Xe que bo!.
Després, sobre les set de la vesprada, vaig demanar tornar a casa, cansat de debò i rere l’acomiadament, me vaig ficar al llit tot vencut per les forces, però tot ple de satisfacció i d’alegria, per haver gaudit d’una jornada carregada d’abusos gastronòmics i ben plena de fortes emocions.
Ara, a pensar en la propera tanda de quimio que començarè el dimecres 30 d’abril i a tractar de resisitir un nou tropell de las quimio.
Vicent- La Nucia