per Vicent Partal
Què li passa, al president Camps?
Alguns membres del govern valencià i el president Camps mateix han protagonitzat aquestes darreres hores declaracions sorprenents d’acostament a Catalunya. De primer, el conseller d’economia valencià va ressaltar com eren de relacionades i semblants les dues economies, i ahir va ser el president qui va remarcar que tots dos territoris compartíem dificultats pel gran nombre de persones arribades de nou. En honor a la veritat, cal dir que no és la primera vegada que aquestes coincidències, especialment econòmiques, es posen en relleu, però el moment i la forma criden l’atenció per raons diverses: per l’aigua, de nou, però també per la batalla interna del PP, amb la caiguda en desgràcia de la presidenta de Madrid.

L’evidència és incontestable, però aquests darrers trenta anys mai els governs valencià i català no havien estat prou valents ni sensats per a posar-la en relleu. Economia, infrastructures, territori, finances…, la llista de les coses que ens uneixen és immensa i, si el debat polític fos sensat, és evident que aquests interessos comuns haurien mogut moltes més sinergies. No ha estat així, però sempre ho podrà ser perquè, com més passen els anys, més necessitats comunes anem trobant. En aquesta òptica, les declaracions tant del conseller com del president valencià són encoratjadores. Però per què ara?

Camps fa anys que lluita per establir en la mentalitat dels valencians un eix alternatiu al lògic eix mediterrani. Tot porta a considerar l’eix València-Barcelona el més natural possible, però els ideòlegs del PP han treballat de valent per substituir-lo per un eix València-Madrid, a vegades explícit i a vegades no, però sempre present. La sintonia entre Camps i la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, facilitava tant les coses com ara, de sobte, sembla que les complique. Perquè Camps ha guanyat molt de pes dins el PP i aspira a fer un bot a la política espanyola, de la mà de Rajoy, amb el pròxim congrés del PP que es farà a València com a moment clau. I ací ha ensopegat amb Madrid. Esperanza Aguirre ha qüestionat obertament Rajoy, obrint així una guerra de successió en la qual té poc a guanyar i en la qual Camps té molt a perdre, si no amolla ràpidament el llast. I és això que ara fa. Els nous vents que sembla que Rajoy vol imposar al PP viren cap al centre polític i social i miren d’allunyar-se de l’extremisme ultra. I si això és així, a Camps, li cal allunyar-se d’Aguirre i de l’anticatalanisme visceral que pot deixar de ser un dels eixos ideològics del PP a curt terme. Però els gestos no poden canviar-se d’un dia per altre i acostar-se per la via, indiscutible, de l’economia sempre serà millor i més prudent.

Especialment en un moment en què s’ha obert també l’aixeta de l’Ebre. Tothom sap que el pas fet pels governs espanyol i català d’enviar aigua de l’Ebre a Barcelona fa impossible de no enviar-ne a València, també a curt terme. No es pot entendre altrament; i, a més, al PSOE, li convé molt que l’aigua arribe també a València. Fins i tot diria que Barcelona ha estat sobretot una excusa per a poder enviar aigua cap avall sense haver de justificar allò que no és justificable. Si hi arriba l’aigua, Camps podrà lluir una victòria impactant davant l’electorat valencià, es desarticularà un dels problemes més greus que s’interposen ara entre les dues ribes de la Sènia i la situació serà molt neta per a obrir un nou període en què la confrontació pot deixar pas a una entesa mínima. Una entesa que interessa sobretot el PP espanyol, si aspira a guanyar les eleccions algun dia. Perquè el PP ara ja ha entès que, si continua essent marginal a Catalunya, no arribarà mai a la Moncloa, i també ha entès que no deixarà de ser marginal a Catalunya mentre l’anticatalanisme siga a la resta de l’estat un dels eixos centrals del seu discurs. I quin lloc millor que València per a començar a exposar el canvi de discurs?
25 d’abril 2008
Vicent Partal
director@vilaweb.cat