Pel seu interés, tot seguit els reproduïm l’article d’opinió que encapçala l’edició de hui diumenge del diari INFORMACIÓN d’Alacant. L’autor, Juan R. Gil, reflexiona al voltant del paper que ha jugat la federació valenciana en el conjunt de la formació socialista a nivell estatal. Des de valencianisme.com l’hem traduït al valencià.

El pati polític i mediàtic valencià camina com a galliner a compte de si el PSPV, per a eixir del profund pou en què es troba, ha d’acceptar la tutela del PSOE, açò és, de Madrid o, al contrari, rebutjar-la de pla. I també camina revolt el susdit guirigai perquè hagen sorgit veus, a Elx i a Alacant, exigint un canvi en l’estructura del partit que torne a aquest l’organització per comités provincials que en el seu dia va tindre, rescatant-lo del conglomerat de regnes de taifes comarcals en què ara vegeta.
La intervenció el dimecres del portaveu socialista en les Corts, Ángel Luna, defenent la necessitat comptar amb l’ajuda de Madrid en l’enfrontament amb el PP indígena, va ser immediatament entesa com una crida a la ingerència i repudiada com a delicte d’alta traïció per, entre d’altres, ni més ni menys que Joan Ignasi Pla, valedor ara, junt amb els lermistes de Ximo Puig, amb les restes del que un dia va ser el sector d’Asunción i amb els precandidats Alarte i Romeu, del discurs de la independència respecte de la Moncloa i de Ferraz.
Manda huevos, que diria l’inefable Trillo. Ara resulta que els que alguna cosa hi van ser, i els tres o quatre que ja han anunciat que aspiren a ser-ho, tornaran a predicar, no un discurs per a la societat, sinó un intern, basat en no se sap bé quina mitologia autonomista. Quan, per molt que s’encaboten, el PSPV no ha sigut mai una altra cosa que l’extensió en aquestes terres, lleial i obedient, del PSOE, i això, al final, ha tingut poc a veure en com li fóra en la fira. De fet, quan al PSPV li va anar bé ací va ser quan al PSOE li anava bé a Madrid. I quan Felipe González va començar a boquejar, Joan Lerma es va anticipar a perdre. Durant anys, la presència del PSPV en la màxima direcció socialista, a Madrid, es va personificar en Antonio García Miralles. Però García Miralles no era l’home del PSPV en l’executiva federal del PSOE, sinó l’home del PSOE en l’executiva del PSPV, que no és el mateix. A més, és que se’ns va a oblidar ja el que va ocórrer amb Joan Romero? És que no va haver Romero d’aguantar colp d’estat rere colp d’estat mentres va ser secretari general, fins a caure rendit, precisament perquè l’acusaven de voler separar-se del «discurs federal»? De què estem parlant, per tant?
És cert que en el PSPV, des dels seus orígens, han conviscut un ànima nacionalista i una jacobina. Però sempre s’ha imposat aquesta última. Ni com partit ni com a govern, mentres va dirigir la Generalitat, el PSPV no va ser mai res al marge del PSOE. La que pomposament es proclamava «segona-federació-socialista-en-militants» no va pintar mai un pimentó en els congressos federals del partit. No va ser capaç de tindre veu pròpia ni tan sols quan, assetjat per la corrupció, el PSOE va començar el seu declivi. Només al final, quan ja tot estava perdut, el PSPV va aconseguir una representació rellevant en el Govern central i en la direcció socialista. Però eren un govern i una direcció que ja havien entrat en barrina. Així que donava igual.
Tampoc, ni com a líder del PSPV ni com a president de la Generalitat, va tindre Joan Lerma mesenteris mai per a imposar cap caire valencià a la política del PSOE. Vam tindre (lligen les memòries d’Alfonso Guerra) un Estatut de segona, encara que «tuneao» perquè el menyspreu fóra menys evident; i vam patir a la Comunitat Valenciana, amb Solchaga, una política econòmica que pareixia dissenyada a propòsit per a castigar a aquest territori i a la seua societat de pimes, funcionaris i professionals liberals, sense que el llavors inquilí del Palau obrira la boca. El 92 ens va deixar de costat. I en el 93, Lerma ho va pagar sent per primera vegada derrotat.
Romero va ser un parèntesi i Pla, excepte en els seus començaments, va acabar sent només un altre xic aplicat. Tan aplicat que va portar al partit a la definitiva esquizofrènia col·locant-se ell mateix al front de la manifestació antitransvasaments que encapçalava Cristina Narbona, amb Aragó i Catalunya marcant el pas. Així els va anar i així els va encara als socialistes d’ací. I diuen que cada vegada que Madrid s’ha ficat en els assumptes del PSPV ha eixit esquilat? Vinga ja! Madrid ha fet sempre el que li ha donat en gana. S’ha portat alguna bufetada, però quan ja no era Madrid, sinó un imitació. Vull dir que Joaquín Almunia no era ningú per a imposar res, però no al PSPV, sinó ni tan sols a l’agrupació de Móstoles. I que Zapatero, quan també va voler intervindre perquè no guanyara Pla el congrés d’Alacant, ho va fer acabat d’eixir del forn i sense saber en realitat ni qui era Pla ni qui el seu oponent, Ábalos. Li va donar suport al segon i va perdre, com podia haver abonat al primer i també haver perdut. Perquè la veritat és que quan el PSOE ha flaquejat a Madrid, el PSPV s’ha trastornat a la Comunitat Valenciana.
Ocorre que el PSOE guanya de nou eleccions i governa l’Estat. Però el PSPV, per contra, s’ha especialitzat a perdre-les, i la seua pròpia estructura el bloqueja. L’organització comarcal va ser un invent de Joan Lerma perquè Alacant no poguera mai, aliada amb Castelló, imposar les seues tesis en un congrés. La prova que va ser una altra mesura més cap a dins del partit, i no dirigida a la societat, és que aqueixa mateixa organització comarcal mai la va plasmar (i va governar dotze anys) en una llei de comarcalització amb totes les seues conseqüències. I ara es troben amb el disbarat que la circumscripció electoral, ja siga en legislatives com en eleccions a les Corts Valencianes, és provincial. que molts dels grans temes de debat són provincials. que el PP té una estructura assimilada a aqueixa realitat i utilitza les diputacions, per exemple, com a plataforma propagandística i com a ariet electoral. Mentres que el PSPV té una executiva inoperant i ignorant del terreny que xafa, i desenes de virreis incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en com fer una campanya i que actuen sistemàticament sense orde ni concert. Tant li han agafat el gust a exercir de Pancho Villa, que s’han posat dels nervis en quant María Teresa Fernández de la Vega ha volgut coordinar als parlamentaris valencians a Madrid. Preferixen el sistema que regia fins ara, sistema pel qual tots anaven al seu aire encara que uns quants es dedicaven a filosofar en la cafeteria del Senat.
La qual cosa que, davant de tanta energia perduda i enfront de la potència artillera del PP, al PSPV no li queda una altra, com sosté Luna, que tornar a emparar-se en el PSOE, recórrer als seus mitjans, ja que ara són una altra vegada els d’un partit de govern, i contrarestar les accions que els populars llancen des del Palau amb què ells puguen articular des de la Moncloa. Regeneren-se primer. Comencen després a exercir d’oposició, que és l’única cosa que als ciutadans els interessa. Construïsquen un discurs propi, pegat al terreny, però no contra Madrid, que això ja ho fa millor el PP. I després, només després, guanyen-se el seu paper dins del PSOE. No es confonguen: el PSPV mai ha sigut autònom. Ha sigut autista. I ja va sent hora que deixe de ser-ho.