per F.A.Santacatalina
TESIS SOBRE EL DESASTRE
Text presentat per F. Santacatalina per al Consell Nacional del 5/4/2008

1.- Si Esquerra Valenciana tinguera algun interés per abundar en les argumentacions consoladores per a explicar o justificar el desastre electoral de la coalició Bloc+Iniciativa+Verds, ho hauríem de fer posant l’accent en la situació sociològica enormement adversa que estem vivint com a conseqüència d’un fenomen econòmic extraordinari que ha afectat tota Europa occidental i Nordamèrica, però que al nostre País ha tingut una especial incidència: l’afluència de capitals ociosos, a conseqüència de les deslocalitzacions i de les creixents dificultats per col•locar-los en activitats productives rendibles, que buscaven refugi, i guanys fàcils i “segurs”, fent servir els immobles com a reserva de valor o inversió especulativa.

Aquesta afluència de diners ha dissimulat amplament la real desindustrialització del territori i ha tingut tan llarga durada que ha arribat a convèncer molts que seria inesgotable. I si s’ha donat més accentuadament al nostre territori ha estat, probablement, pel pes del sector turístic, però també perquè ací han trobat un conjunt nombrós de “propietaris” delerosos per vendre’s l’herència dels besavis i convertir-se així en “financers”. Els camins veïnals del nostre País s’han poblat d’automòbils de gama alta, i una explosió de panxacontentisme ha inundat l’opinió pública en una proporció tan indecorosa que l’opinió publicada ha estat incapaç de reflectir-la en tota la seua amplada.

Aquest bany de milions, tan fàcil i tan poc merescut, ha afectat molt el que haurien de ser les bases sociològiques del nacionalisme valencià: les classes mitjanes tradicionals. Una cosa és que la perspectiva dels fills dels llauradors siga esdevindre funcionaris, i una altra molt diferent és que el seu horitzó siga fer-se milionaris. Tot i que el paradís econòmic que creuen viure està arribant a la seua fi, a nivell socio-psicològic i polític el mal ja està fet i molta gent serà irrecuperable. Com que, per regla general, són incapaços de fer cap inversió estratègica sòlida, aquesta riquesa sobtada, que en altre lloc i altre moment hagués generat un autèntic take-off econòmic, passarà tan ràpidament com ha arribat deixant un País malmès i un munt de gent traumatitzada.

2.- Però aquest panorama sociològic, tot i ser important, a penes explicaria per què el desastre ha estat més profund que en altres ocasions, per què el desinterés per les conteses electorals extramunicipals de certs col•lectius locals ha estat més vistós del normal. Les dades sociològiques permeten afinar la punteria, però l’orientació del tir és una conseqüència del projecte polític i del pla estratègic que presideix l’acció del partit, i aquesta encara és molt imprecisa, plena de confusions conceptuals no sempre innocents.

Per exemple, no es coherent afirmar que no ens han votat perquè l’electorat ha votat “en clau espanyola”. Però, no estàvem elegint el parlament “espanyol”, el govern “espanyol”, el president “espanyol”? En quina clau voldríeu que la gent votara? La gent no és estúpida ni apolítica i li interessa molt qui governa l’Estat. Això és el normal. El que és anormal és que encara no li interesse tot el que caldria qui governa a Brussel•les. El que és anormal és que algú puga pensar que a la gent li interessa el tipus de diputat “conseguidor” o el “testimonial”. La massa no es veu a sí mateixa com un lobby o com una secta, ni espera arribar a ser cap de les dues coses.

Que el provincianisme siga un mal general de tots els nacionalismes perifèrics no hauria de ser un consol per a nosaltres. Potser perquè nosaltres som els més febles de tots, som els més ben situats per a treballar per tal que els nacionalismes sobiranistes presenten un candidat a President de govern i un projecte de govern diferenciat del que presenta el monopoli polític carpetovetònic.

Per a fer una oferta d’eixa mena a l’electorat caldria una coalició de partits de realització pròxima a l’impossible perquè implica una evolució convergent dels partits actualment existents, o l’aparició d’altres nous. Però fer uns quants gestos en eixe sentit ens atorgaria un bon posicionament i una certa iniciativa política. I ens posaria al pairo de situacions angoixosament compromeses com la que ha viscut Carod Rovira durant els últims dies de campanya quan, intentant donar-li gruix polític al seu discurs hipertrofiant el paper de “conseguidors” que volen interpretar, es va treure de la mànega un ‘front catalanista’ que reinventara la “pinza” amb el PP i li negara la investidura a ZP si no els permetia aconseguir per a Catalunya les quatre bajanades habituals. Amb la qual cosa tots els electors que dubtaven entre ERC i PSC, deixaren de fer-ho. I, probablement, els que dubtaven entre ERC i CiU, també.

3.- Que els electors no puguen deixar de votar en “clau espanyola” en les eleccions espanyoles és un fet habitual que es deu a que nosaltres no tenim cap oferta política de govern per al marc institucional espanyol. Però això no pot acabar d’explicar el desastre: sempre hem estat així, i així estan tots els nostres homòlegs. Si no hi ha alguna cosa més el resultat hauria d’haver estat el normal, la mediocritat, però no el desastre.

El desastre s’ha produït perquè les circumstàncies amb les que arribàvem a les eleccions (conflictes al sí de Compromís, estafa de Llamazares, feblesa absoluta de la imatge i la política dels nostres socis de coalició, …) feien més dramàticament necessari un missatge penetrant, una imatge cridanera i solvent, un discurs racional però instal•lat en els nivells instintius de la consciència de la majoria social.

La prova de que en aquesta campanya no hem fet res d’això és que hem abandonat dues etiquetes, dos labels, que hem fet servir en algun moment anterior: PPSOE i ¡Adeu PP!.

Aquestes etiquetes representen dues idees força que per algú podrien semblar contradictòries. Dir PPSOE suggereix que el PP i el PSOE són iguals, mentre que l’altre label ens posiciona d’entrada contra el PP, només contra el PP. I tanmateix aquestes dues idees són el peu de soca del nostre posicionament, i totes dues són necessàries: el PSOE i el PP fan la mateixa política (tal com reconeixia explícitament la primera part de la campanya del PSOE), però no són el mateix. La seua diferència més important, deixant a banda molts aspectes secundaris de bastant pes, són els seus votants. Els votants del PSOE són els que haurien de ser els nostres votants. Una part no negligible dels del PP també, però la massa de votants del PSOE, pràcticament al complet, és la massa de votants de volem conquerir.

Per això, si oblidem presentar-nos com abanderats contra el PP i oblidem desmarcar-nos del PSOE precisament quan coincideix i col•labora amb el PP, ¿quin dret tenim a queixar-nos de la “polarització” bipartidista dels valencians?

Donar un valor igual a estes dues idees té implicacions que resulten xocants per a molts: ser abanderat contra el PP (o la dreta en general) pot significar donar el govern al PSOE, però no hauria de significar governar amb el PSOE, siguen quines siguen les matemàtiques parlamentàries. Governar amb algú és molt més que col•laborar amb ell, implica un grau de complicitat, de confiança, que comporta sempre un aval mutu: governe amb tú perquè, encara que no estic d’acord amb tu en algunes coses, compartisc moltes altres amb tu i em fie de tu i sé que ets de confiança. Però, ¿com podem dir això del PSOE quan estem dient-li que fa la mateixa política del PP i ens posicionem contra eixa política amb total determinació?

Nosaltres podem donar-li el govern al PSOE ¡només perquè la nostra gent els ha votat! No mai perquè ens inspire confiança. Especialment en el moment que estem votant la seua investidura és quan hem de recordar al seus votants la certesa de que van ha trair les aspiracions d’esquerres, la democràcia, els drets humans, i tot allò de bo que diuen defensar. En tant sigam una minoria en el camp de l’esquerra, deixar en evidència i, si pot ser, en ridícul el PSOE és la nostra missió fonamental. La governabilitat de les institucions no és responsabilitat nostra, si més no mentre estem per davall d’un 20% de vots. Si ens veiem molt obligats a fer algun govern de coalició amb ells hauria de ser a canvi d’alguna penyora importantíssima per als seus votants, i sempre, sempre, sempre acompanyada d’alguna qüestió simbòlica que rubrique l’autoria i la iniciativa de l’acord

Una vegada més l’exemple d’ERC és ben il•lustratiu. Votar contra la continuïtat de CiU implicava donar-li el govern al PSC, però no era necessari governar amb ell, més bé el que calia era investir el PSC i al dia següent liderar l’oposició, fins a forçar la situació ideal: la coalició PSC-CiU, que hauria significat, en fer-se amb l’exclusiva de l’oposició, una bona collita de vots per a ERC en aquestes eleccions en lloc de la davallada soferta. L’ànsia de pessebres dels pobres d’esperit és la millor arma del PPSOE, és el mitjà per a convertir els planetes en satèl•lits.

I al parlament de l’Estat ERC ha malversat totes les expectatives que havia guanyat gràcies als seus posicionaments anti-PP. Tant si han obtés resultats com a “conseguidors” com si no ho han fet, estava clar que de tota manera acabarien perdent, des del moment en que no imposen cap gest simbòlic per a signar el seu suport parlamentari. En el seu cas hagués estat bé que exigiren i aconseguiren l’obligatorietat d’una identificació autonòmica en les plaques de matrícula dels automòbils, com es dona a la resta d’Europa. Posar Zapatero a “hablar de chapas” seria certificar que alguna cosa estava canviant.

I al contrari, donar suport sense exigir cap gest simbòlic és manifestar submissió. En el cas d’ERC la submissió va quedar ben reafirmada, per altra banda, amb la forma d’encaixar les repetides humiliacions sofertes amb el tema de l’Estatut.

4.- La imatge del Partit (i de la coalició) no es basteix durant la campanya electoral. L’hem de tenir feta de molt abans, i la campanya només serveix per a subratllar alguns aspectes puntuals.

La imatge amb la que arribàvem a les eleccions era ja fluixa. Els resultats municipals no havien estat brillants i la nostra presència al Parlament Valencià només s’havia distingit per les picabaralles al si del Compromís. En realitat és dubtós que sabérem quina imatge volíem aconseguir i, més dubtós encara, que sabérem com aconseguir-la.

No ens enganyem, la imatge que tenim és, per regla general, la que ens volen donar ells, el PPSOE. Perquè ells ho tenen tot i nosaltres no tenim res. Tenen tots el mitjans públics i privats al seu servei, tenen exèrcits de periodistes i opinadors, tenen la majoria dels que fan gràcia i tots els que fan por. I per a ells la nostra imatge ideal és la que no existeix, la que invita a ignorar-nos, la que no porta missatge o el missatge que porta és redundant amb el seu missatge.

Per tant, la imatge que els electors poden arribar a percebre de nosaltres sempre serà tèrbola, imprecisa, insubstancial, … en condicions normals. L’única opció que tenim és induir-los a l’error, arrossegar-los al nostre terreny, obligar-los a parlar de nosaltres, de les nostres propostes, de les nostres opcions, fer que els seus portantveus criden el nostre nom. ¡Àrdua tasca! Sense dubte. El PPSOE no es mama el dit i si no pot presentar-nos com bons, i dòcils, minyons, ens ignorarà, ens esborrarà de l’escenari.

En aquestes condicions no tenim dret a esperar que ningú ens perdone que nosaltres oblidem, evitem, defugim furgar en els seus punts dèbils, rascar les seues nafres, assenyalar les seues vergonyes. Fins fer-nos tan extremadament odiosos als seus ulls, que no puguen evitar expressar el seu odi en públic. Només quan arribem a eixe punt podrem, seguint l’esperit de les arts marcials orientals, aprofitar la seua força en el nostre benefici.

5.- Efectivament, no tenim cap dret a esperar que els electors ens perdonen que fem com si no sabérem que si el Xúquer (i el Segura) dona pena vore’l és perquè els aqüífers subterranis de la Manxa, que són la part més important del cabal del riu i estan perfectament identificats i censats, són explotats fins exhaurir-los pels pous que el govern felipista va declarar “de interés nacional” i que l’aigua que amolla el pantà d’Alarcón desapareix de la superfície perquè passa a alimentar els aqüífers, que alimenten el pous, que reguen regadius extensius, que són sistemàticament subvencionats. No ens poden perdonar que fem com si no saberem que no passa el mateix amb els aqüífers manxegos del riu Tajo que no poden ser totalment exhaurits perquè estan protegits per les lleis internacionals d’utilització de les conques fluvial. No ens perdonaran que oblidem que l’Estat espanyol ha estat reiterada i milionàriament multat per la Unió europea a instància de Portugal per no respectar el cabal dels rius portuguesos. Ningú no ens pot perdonar que no vejam l’evidència de que l’única raó per interrompre la “solidaridad española” del Tajo-Segura és que han encetat l’explotació dels aqüífers del Tajo i ja no s’ho saben com fer per a que Portugal no pose el crit al cel.
Amb aquest oblit hem perdut dues coses ben importants:
 hem deixat la bandera de l’aigua en mans del PPSOE permetent que tot l’horitzó que són capaços de vore els valencians siga: o travasaments o desaladores. És a dir, en qualsevol cas Madrid té l’aixeta de l’aigua dels valencians.

 hem deixat al calaix l’eslogan ‘L’autonomia que cal és la de Portugal’ que té moltes virtuts: dona a l’espoli hídric una dimensió nacional, assenyala una llaga en la que podrem furgar durant anys, que mai no podran rebatre i que necessàriament ha d’anar a més ja que als latifundistes manxegos no els va a aturar ningú. I sobre tot tindria la virtut de posar-los histèrics a poc que jugàrem bé les nostres cartes.

6.- Igualment no podem esperar que ningú ens deixe passar que els nostres missatges referents a la forma de facilitar l’accés a un habitatge digne siguen tan semblants als altres. Especialment quan som una força municipal que podria fer gestos o, fins i tot, donar pasos en eixe sentit.

Ha estat una cosa positiva que el programa electoral arreplegués la idea d’un impost progressiu sobre els habitatges buits. Eixa és la base filosòfica fonamental: els poders públics tenen l’obligació d’intervenir els mercats per tal d’assegurar que les necessitats bàsiques de la població es cobreixen amb suficiència. Però aquest posicionament, que hauria cridat l’atenció d’un sector del públic, ha estat poc o gens publicitat. La millor publicitat hauria sigut la presentació d’un projecte de llei a les Corts valencianes en eixe sentit. La ‘Comunidaz’ no pot crear nous impostos, però sí taxes. Com ara l’ecotaxa que tant donà que parlar a les Illes. En realitat, ni tan sols faria falta haver presentat el projecte de llei -que pot requerir un temps d’estudi prou llarg-, possiblement amb haver convocat un ‘foro social’ per a que la societat civil opinara sobre les necessitats d’habitatge i les formes de satisfer-les, n’hagués sigut prou per a tindre la iniciativa en eixe terreny.

Encara que per a tindre credibilitat en un tema sobre el que, tot el món ho sap, recauen tantes i tan fortes pressions, hauríem d’haver aconseguit realitzacions importants als municipis on hem tingut poder. Durant molts anys hem sofert en molts pobles, on els preus dels habitatges han crescut més que en altres que potser estan més allunyats dels serveis importants per a la gent, una autèntica neteja ètnica i social ja que els fills del poble de les classes més modestes, a l’hora d’emancipar-se han havut d’abandonar el poble on han nascut per buscar casa a llocs més barats. Caldria fer servir el poder i el pressupost municipal, quan els pugam gestionar, per a assegurar que hi ha una oferta, molt i molt avantatjosa, d’habitatges reservats per als fills del poble que ho necessiten, i que això és una iniciativa del Bloc.

Iniciatives d’aquest tipus ens donarien l’aval necessari: el Bloc és sensible als problemes de la classe treballadora i el Bloc busca i troba les millors solucions que en cada moment són possibles. Amb això el 95% de la propaganda electoral està ja feta ja que “les forces vives” no podran deixar de malparlar de nosaltres, però els que són o esperen ser beneficiaris d’eixa política es consideraran dels nostres per molt de temps.

7.- Encara més il•lusori seria esperar que la gent ens perdone ‘a nosaltres’ determinats silencis. O determinades fórmules rituals. Perquè és que nosaltres som els nacionalistes, i la gent no espera de nosaltres que peguem la cabotà en allò referent al País Basc.

Màxim quan hem tingut una oportunitat magnífica amb el trencament de la treva.

ZP havia estat elegit sota el lema i la promesa de diàleg. I no podia demostrar de cap de les maneres que havia fet res per a encetar eixe diàleg. En concret, no havia fet cap gest d’apropament de presos al País Basc (per exemple, els de Canaries que hauria representat un “cost” molt baix). El diàleg de ZP s’ha reduït, en el millor dels casos, a un dictat.

ZP va arribar a dir que ell era partidari de donar solucions polítiques als problemes polítics (en mig de l’acalorament del debat amb el PP), ¡i eixa és exactament la nostra posició de la que ningú ens ha de treure com no siga sota tortura! I que hem de repetir contínuament quan ells ens exigeixen que complimentem els seus rituals. I que hem de fer visible físicament quan ens diuen d’eixir a la porta de l’ajuntament a fer el “plante” ritual, eixint sí, però posant-nos a banda i quan ho estimem oportú amb un cartell o pancarta explicativa. I quan algú ens pregunte què fem que no ens posem amb el rogle oficial respondrem que no volem que la gent puga arribar a pensar que sóm tots iguals ¡perquè no sóm iguals! ¡perquè nosaltres estem per donar solucions polítiques als conflictes polítics!

Volem de bona veritat solucions polítiques per als problemes polítics. També i especialment per als problemes polítics de base territorial. I el camí de la política sempre passa pel diàleg, pel lliure debat, i acaba desembocant en les urnes. No podem solidaritzar-nos amb l’Estat en tant no estiga fora de tot dubte que l’Estat accepta i fa seu el camí de la política.

En estos temes, la pressió sobre tots és enorme i per tant cal afinar molt el ganivet per tal de tallar just per on toca. I el punt bàsic és diferenciar clarament entre condemna de l’atemptat i solidaritat amb l’Estat. Els comunicats de condemna dels atemptats els farem en termes tan durs com la situació puga requerir, però arribant sempre a la conclusió que sempre hem de repetir: calen solucions polítiques per als conflictes polítics. I per tant, mai no signarem un comunicat d’eixa mena junts amb les altres forces presents a la institució que siga, mentre eixe comunicat no arreplegue la idea fonamental. Si ens volen arrepretar exigint-nos que confessem si condemnem o no condemnem, els direm que condemnem aquest atemptat però, per això mateix, no podem deixar de contribuir a evitar el pròxim, tot fent un pronunciament claríssim per la via política per a evitar els atemptats. I si ens volen acorralar exigint-nos que digam de quina solució política parlem, els direm que no sabem per als demòcrates quina solució política seria acceptable, però nosaltres els republicans només acceptaríem la solució que dictaren les urnes.

Aquest posicionament ens donaria una diferenciació important de la resta de partits alhora que ens donaria una trinxera argumental sòlida per a resistir amb èxit les campanyes de maledicència del PPSOE. El que seria desastrós per nosaltres seria que algún altre partit institucional es decidís a encetar aquest meló abans que nosaltres. Aquesta posició ha de ser inequívocament nostra, encara que en un primer moment puga significar algún cost.

8.- La política d’esquerres no és, no pot ser per a nosaltres, la imitació, la traducció al català, de la política del PSOE. Molt menys si ens referim a la política del PCE. Aquestos partits sustenten la ideologia d’allò ‘políticament correcte’ que, en essència, és la resultant de l’esforç d’adaptació, d’automutilació, que varen fer per a posibilitar la “transición democrática”.

El discurs políticament correcte té clivelles, té punts febles com els que s’han assenyalat i molts d’altres: immigració, seguretat ciudadana, serveis socials, laïcitat, ciència i innovació, etc. Ara estem entrant en una era en la que el neo-liberalisme s’amagarà al calaix de les inconveniències. Es tornarà, s’ha tornat ja de fet, al keynesianisme més hospitalari sense que ho vulguen reconèixer encara. Diuen que l’estabilitat del sistema financer exigeix que l’erari públic aboque immenses quantitats de diners, de dubtosíssima recuperació, per a evitar que determinats bancs entren en fallida. Però, ¿no seria més estable el sistema si els poders públics, no només l’Estat, feren servir eixos diners públics per a comprar els bancs quebrats pel seu valor real, és a dir aproximadament zero euros, i reflotar-los en benefici propi i del bé general? ¿si el sistema bancari és esencial per als mercats i no és capaç de mantenir-se a sí mateix, perquè no ha de ser un servei públic universal i sense ànim de lucre gestionat pels poders democràtics de totes les escales territorials?

Aquestes i moltes altres llagues sagnants podem i devem furgar sense pietat. Ho podem fer perquè només nosaltres podem legítimament parlar en nom de la sobirania del nostre Poble, i de la de tots els pobles del món, que és l’única que té legitimitat – la sobirania popular- per a posar ordre en el caos dels mercats provocat pels deliris de la plutocràcia financera. Els estats, els europeus i la majoria dels del món, són complices de la plutocràcia ja que li han deixat fer, s’han posat al seu servei tot acceptant la confusió entre la voluntat popular i els designis de la minoria super-opulenta.

Malgrat les maniobres de distracció, el soroll conceptual ensordidor, la propaganda obscurantista i l’ambient de por sense el qual ja no saben governar, totes les classes socials productives van a ser damnificades per l’avanç de caos econòmic i, tard o d’hora, en seran conscients i buscaran eixides a la situació. Nosaltres hem d’intentar ser el factor orientador de tots els sectors socials que, de forma desigual i, esperem que, combinada, buscaran unificar-se contra l’enemic comú.

El nostre discurs ha de ser, per tant, un discurs de ‘lluita de classes’ però orientat a unificar el conjunt de classes no financeres al voltant d’un projecte de futur en el que la preeminència d’allò públic siga la garantia de que la iniciativa particular, individual o associativa, tindrà plenes possibilitats de desenvolupar-se en mercats realment lliures, sense monopolis i oligopolis que ofeguen la creativitat individual.

Elaborar aquest tipus de discurs, i fer-lo servir de forma eficaç, no és una tasca fàcil. Màxim si volem conservar el vot municipal que és, ara per ara, el màxim capital polític del Bloc. Necessàriament ha de ser una tasca col•lectiva i fonamentada en el diàleg i l’analisi a la menuda de tots els detalls, duta endavant pel conjunt del partit però també pels sectors socials que ens observen o segueixen. Com a referents teòrics podem pouar a la gana del republicanisme i socialisme clàssics però sent conscients que les parts essencials del discurs hauran de ser creacions ex novo perquè els problemes als que hem de donar resposta són, en molts casos, substancialment nous. Esquerra Valenciana aportarà el millor que puga per a que, sense tardança, es donen passos en el debat dels temes controvertits i s’arribe a acords pràctics

Si no som capaços de fer notar als nostres electors autonòmics, actuals i potencials, que ens hem posat a la feina amb decisió i determinació fermes, el final de la legislatura pot ser molt trist. I al contrari, si millorem els resultats autonòmics, que sempre tindran major càrrega ideològica i política, reforçarem la confiança del votant municipal i millorarem la qualitat ideològica del seu vot.

València, 1/4/2008