És un fet sabut, que els idiomes es perden si no els practiques. Per això, he aprofitat les Pasqües per fer turisme idiomàtic, i me n’he anat a Valladolid a perfeccionar el meu castellà, sobretot per si mai tornem a Xile a vore la meua família política. Podia haver esperat la Ciudad de las Lenguas, que tan bé representen eixe apòstol del castellà que és José Luis Gimeno, i el seu fidel escuder Josety, però Castella té alguns avantatges respecte a l’aeròdrom local. Un excel·lent «lechazo», uns embotits i formatges als que cal parlar de vosté, i uns vins, que treuen el sentit. O que donen sentit al viatge.
La gent que hem conegut és gent senzilla, oberta, generosa i agradable, però no ens entenen. No és ni mala fe, ni manca de voluntat. No ens entenen. Sincerament. Si la meua parella i jo parlàvem valencià entre nosaltres, arrufaven el nas. Per què? Quan parlàvem amb ells ho feiem, lògicament, en castellà, però per preguntar a la meua parella que vol per sopar, no crec que calga fer un conclave i reunir la Cort castellana de Felipe II el Prudente.
Que algú parle en valencià davant d’ells, ho consideren una mena de provocació. També li ho semblaria a la cambrera si haguerem parlat angles o portuguès? Ho dubte. Quan em preguntaven el nom i deia Enric, em contestaven «es como Enrique pero con acento valenciano, ¿no?» Esta gent era la mateixa que preguntava si no era roín per als alumnes, que a l’escola s’ensenye en valencià. No, no, el que és roín per a la cultura és saber només una llengua. I això els passa a ells, no a nosaltres. Espanya no funciona, ni pot funcionar. El desconeixement i la malfiança dels uns envers els altres, és la formula segura del fracàs. Per què és tan difícil ser el que ú és? Per què a alguns els resulta tan difícil d’entendre i acceptar la diferència?
Quan estic ací, amb massa freqüència he de justificar que siga fidel a la meua llengua, perquè no se qui que ve de fora, no m’entén. I quan sóc jo qui va fora, tampoc no m’entenen, malgrat parlar-los la llengua d’ells. Un senyor em deia: «Si en las Cortes uno hablase en catalan, otro contestase en castellano, el Presidente cediera la palabra en gallego, y otro explicase su voto en vasco, esto seria, seria…» «Seria Suïssa», li vaig dir. Segurament, si hagueren assistit, com jo he fet, a una sessió del Parlament suís, no els molestaria tant que jo haguera dit: «ja saps que vols per sopar»?