Lucio Voreno i Tito Pullo en acció. Decebedor és l’adjectiu per qualificar la segona temporada de la sèrie Roma, que Cuatro ens ha ofert en tres sessions de matinada, com si no confiessin gaire en la superproducció i la castiguessin a horaris anticulturals. Potser ho han fet per la visió tremendista que fan des dels inicis del període august, quan el segon triumvirat afronta les lluites internes contra els pompeans que havien assassinat Juli Cèsar.
La sèrie, que es presenta amb una cita del periodista Indro Montanelli i amb l’aval de la BBC, té al·licients que compensen les deu hores que alguns vam suportar de bona gana davant la televisió. La primera seria el treball magistral dels actors, amb interpretacions com les d’Antoni (James Purefoy) o Servil·lia (Lidsay Duncan), memorables, però que no salven l’enderroc general de la sèrie, que suposo que per la influència dels coproductors americans queda llastada de vulgaritat, violència gratuïta, recreació de la crueltat i banalitat, que no es poden comparar gens amb el precedent que va ser Jo, Claudi, i ni tan sols amb la primera part de la producció. La segona part de Roma incideix en els aspectes més foscos d’aquesta part fascinant de la història i no aprofita gens que el període august va ser el més brillant de la literatura, que ni tan sols surt esmentat, o de la filosofia. La segona part pivota al voltant de dos legionaris, fils conductors d’una trama desaprofitada.
Fins i tot es poden permetre el luxe d’obviar aquestes característiques en el personatge de Ciceró, que és presentat com un conspirador més en un Senat ple de canalles. ¿Buscar la sordidesa extrema és part de la dramatització o una conseqüència més de la mentalitat malaltissa que imposen els nord-americans?
David Castillo a l’AVUI