per Víctor Baeta

Especulació a Benimaclet / Orriols,
encara ens passa poc

Els veïns de Benimaclet es van quedar ahir amb dos pams de nassos esperant a l’alcaldessa Rita Barberà. Els havia citat a les 12.30; la publicitat anunciava: Mañana las manzanas verdes estarán para comérselas. Però la poma del carrer Poeta Altet / Albocàsser, pel que se va veure, tenia cucs. L’helicòpter de color roig, on viatjava l’alcaldessa, fletat pels seus i molt agraïts amics, els promotors immobiliaris de la zona, revoltava pels seus caps i una traca, sentida en la llunyania, anunciava la festa, la d’ells. Moviments de guàrdies locals observaven el personal i prenien nota de les pancartes de benvinguda: “Rita i els teus amics especuladors (Ferrovial, Emilio Fons, Bautista Soler, Luvasa, Edival, Espacios del Norte, Zabalburu, Vallehermoso … ) on estan les VPO ?” “Parque de mírame y no me toques” ”On està la font, on estan els bancs, on estan les valles” i així. Al final l’alcaldessa no va aparèixer. Passades les 2 del mig dia el veïnat se va tornar a casa i feien comptes per al 2003.

Amb aquesta visita se donava per liquidat i escurat, a pocs mesos de l’arribada de l’euro — ja m’enteneu— tot el negoci negre possible a l’oest del carrer Emili Baró: el Pla d’Orriols. Encara els queda, però, la part Est, l’anomenat Pla de Benimaclet, el que arriba fins a l’autopista de Barcelona.

Naturalment no tinc tota la informació sobre l’especulació a Benimaclet/Orriols. Precisament l’especulació es basa, fonamentalment, en la desinformació de la immensa majoria i en la força que tenen les grans promotores per anar doblegant voluntats polítiques ¡/o funcionarials amb el poder necessari per a configurar una ciutat, no en funció dels interessos col•lectius dels ciutadans, sinó en funció dels interessos econòmics particulars dels grans promotors. Però alguna cosa se pot dir. Deixarem a banda la brutal especulació franquista amb URJASA, perquè eren altres temps. Però des de l’aprovació del PGOU en 1988, amb els socialistes, la pressió dels promotors l’ha anat modificant com han volgut.

Només un mes abans de la seua aprovació, Juan Bautista Soler —el mateix d’allò del cine Lys i que ara per fi ha recollit els fruits d’aquella falla—va aconseguir dels socialistes i de la ma del seu soci i regidor d’UV Tàrsilo Piles, que els solars de la seua propietat de l’Avinguda Catalunya, cantonada amb Primado Reig, passaren de la qualificació d’institucionals a edificables per a la construcció de deu torres de catorze altures cada una.

Una vegada aprovat el PGOU, el Pla Parcial d’Orriols contemplava l’edificació d’habitatges de VPO, dins del pla de vivenda 92-95, però no obstant —i com un precedent d’allò que ha esdevingut ara— Valencia Urbana i FERROBUS aconseguien ja dels socialistes burlar el SUP i obtenien un volum d’edificació per damunt del que estava definit en aquells moments. Antonio Gil Terrón de València Urbana, va aconseguir trencar la frontera natural del Pla Parcial d’Orriols i penetrar en ell en forma de falca —raó per la qual l’avinguda Alfahuir s’estreny poc abans d’arribar a Alboraia— on va construir un gratacel de quinze altures i una sèrie d’unifamiliars on en una d’elles —oh sorpresa!— viu Pérez Casado, l’alcalde socialista d’aleshores. En la seua propaganda Gil Terrón deia que les seues Torres d’Alfahuir eren un oasis a València, clar l’Orriols de Barona i el Benimaclet d’Urjasa al costat, eren autèntics deserts de ciment. Per la seua banda els senyors de FERROBUS — aquella promotora disfressada de cooperativa— aconseguia, ara no en forma de falca sinó d’illa, saltar-se el SUP augmentant altures i, demostrant l’alt nivell d’especulació de la zona, al cobrir tota la promoció sense eixir les vivendes a la venda pública; van dir que els pisos se’ls havien quedat antics cooperativistes.

Amb l’arribada del PP de Rita Barberà, el Pla d’Orriols se va paralitzar, calia desmuntar la Societat Pública que l’Alcaldessa socialista Clementina Ródenes havia posat en marxa per a l’expropiació dels solars que se tindrien que posar en mans de cooperatives i promotores de tipus social i per a la construcció de VPO. Pas a pas el Pla d’Orriols se va anar configurant al caprici dels promotors de sempre. Mentre se feia aquesta tasca legal per part del PP, les promotores ZABALBURU i VALLEHERMOSO anaven escurant els solars que quedaven entre Emilio Baró i Dolores Marqués i obtenien la modificació del PGOU per als seus edificis passant de vuit a tretze altures i que—oh, miracle! — mantenint la mateixa superfície de la base, no es modificava, deien, el volum d’edificació. A més, en el supòsit que no se modifiqués, ¿amb quins criteris es canvien les altures? Si els tècnics que van redactar el PGOU decidiren que les altures no haurien de passar de vuit per donar uniformitat als carrers i així es va aprovar, ¿quina raó de pes va fer possible que canviaren de criteri després? ¿Serà la seua justificació voler donar uniformitat a la ciutat seguint el model de les muntanyes russes que hi ha per tot arreu?

En aquest impàs va existir un intent per part d’URBEM, COVASA, i EDIVAL de ficar-se en el Pla de Benimaclet de la ma d’Alejandro Escribano que havia sigut redactor del PGOU per als socialistes i en aquells moments treballava ja per als promotors. Casualment Escribano —mira per on— s’havia oblidat, quan va redactar el PGOU, de posar càrregues a les zones verdes al Pla de Benimaclet amb la qual cosa els promotors s’estalviaven de fer aquesta zona verda. Se va produir un xicotet escàndalo a la premsa, però la cosa no va anar a més…

Per això aquestes promotores tornaren al Pla d’Orriols. Però com els comensals del pastís a repartir eren uns quants — se n’havien afegit a les anteriors promotores FERROVIAL i LUBASA— se va passar de 3.069 habitatges a 3.355, dels quals un centenar serien de VPO, el que suposava un increment de 4.576 m2 de sol escolar que no s’han contemplat. Segons membres del Consell Escolar Municipal la direcció de Règim Econòmic del 26 de maig de 1998 valorava per sorpresa la suficiència de sol escolar en base al índex 2,8 habitants, quan aquesta mateixa Direcció General havia comunicat en gener del mateix any a l’Ajuntament que la reserva de sol escolar a exigir als promotors hauria de ser de 3,2 habitants per vivenda que corresponien a 16 m2 per habitatge. Més encara, en un barri com Orriols d’uns 20.000 habitants que va patir l’especulació dels anys 60 amb carències d’equipaments de tot tipus i amb uns 0,5 m2 de zona verda per veí, quan la mitja a València és de 5 m2 i l’OMS recomana 10 m2, la senyora Rita Barberà no ha dubtat de signar un conveni amb el senyor José Luis Marin Carbonell, empresari d’una escola privada per cedir-le gratuïtament 6.186 m2 de sol escolar públic per a la construcció d’un polisportiu privat durant 35 anys prorrogables.

Per a què seguir. Ahir l’Alcaldessa va fer el seu passeig triomfal, però davant d’un xicotet nucli de guerrillers al carrer Poeta Altet, l’Alcaldessa, va optar per obviar-los, no li valia la pena.

Davant d’aquest panorama cal un estat d’excepció a l’esquerra, això no pot continuar així. El poble no s’ho mereix.

Benimaclet, 17 de juliol de 2001

Víctor Baeta i Subias d’Esquerra Valenciana
[ara coordinador de Republica Valenciana-partit valencianista europeu ]