per Josep Sort
Probablement amb raó, algú em pot retreure que ara parli bé del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), atès que en ocasions anteriors l’he deixat a l’alçada del betum. Particularment quan va fer la concessió de les TDT a la gent de Localia, és a dir al Grup PRISA, autèntics paracaigudistes en el món de la televisió local a Catalunya, en detriment d’opcions catalanes molt més arrelades.
Recordo que aquesta decisió va tenir lloc en l’etapa daurada -pels sociates- del primer tripartit, que van ser els mesos entre l’expulsió d’ERC i la fi de la legislatura, una etapa caracteritzada també, i ara me’n vaig una mica del tema, pel protagonisme d’una de les polítiques més impresentables i ignorants que pululen per aquest país nostre. Em refereixo a Carme Figueres, llavors consellera de Benestar Social, que va demostrar la seva supina ignorància quan no va saber llegir en números romans l’expressió VI Legislatura (o la que correspongués).

Tornant al CAC, també va ser de vergonya aliena el seu posicionament crític envers el documental sobre l’organització patriòtica Terra Lliure, elaborada per en David Bassa i emesa per TV3 en horari de màxima audiència. Només recordar-ho, em crispo.

Amb aquests precedent, pot sobtar que jo ara aplaudeixi el darrer informe elaborat pel CAC, però ho faig, sense cap mena de recança. La raó d’aquest aplaudiment és que en l’esmentat informe, que podeu llegir aquí, es critica durament la manca de pluralisme que va significar l’emissió dels dos debats electorals entre ZP i Rajoy. Concretament, el CAC afirma que,

“aquest esquema de bipartidisme polític no es correspon amb la realitat política espanyola, que reflecteix un bipartidisme imperfecte, però molt menys encara amb la catalana, amb cinc forces polítiques representades al Congrés dels Diputats i on la segons força d’abast estatal ocupava el quart lloc a Catalunya en la legislatura anterior”

Coincideixo plenament amb aquestes dues afirmacions. Però encara vaig més lluny (faltaria plus). Així com TVC es va negar, correctament, a emetre ambdós debats, TVE, per contra, hi va apostar amb força, com també ho va fer Catalunya Ràdio, en una mostra patètica de seguidisme messell. Va ser una tria absolutament estratègica. Vull dir, que els canals privats poden fer el que vulguin i convidar a debatre qui els roti. Però els canals públics, no. I TVE, en el que considero que és un autèntic cop d’estat mediàtic, va emetre els debats passant-se per l’arc del triomf el respecte al pluralisme polític. Sí, senyor, un autèntic cop d’estat, que com ha quedat demostrat pel resultat electoral ha estat summament beneficiós tant per al PSOE com per al PP.

I és que avui en dia, els cops d’estat ja no es fan amb tancs, es fan amb els mèdia. No debades, aquell gat vell que és en Xabier Arzallus, va popularitzat l’expressió, absolutament exacta de Brunete Mediàtica. Ja ho vaig dir en un altre post, i ho repeteixo en aquest: TVE és l’instrument cabdal en la defensa de l’unitarisme de l’Estat ecspanyol. Ho vaig dir llavors i ho repeteixo ara.