Intervenció de Marina Albiol
(…) De totes formes jo avui no tenia que estar parlant del parking de l’hospital general, per molt important que sigue el tema, que ho és.

La Proposió no de llei que jo havia presentat per a que es debatira avui en aquest plenari parlava de la llibertat d’expresió i la llibertat de ideologia. Pero quina paradoxa, no se m’ha permitit defensar aquestos dos valors en esta cambra, no se m’ha permitit eixir a defenssar la llibertat d’expressió, la veritat és que el fet de que s’inmpedisca qualsevol debat als representants del poble és el millor exemple que em podieu donar de que aquesta iniciativa ere totalment necessaria.

Es una persecució més als republicans i republicanes i a les nostres idees. Per part dels dos partits majoritaris, del Partit Popular i especialment del Partit Socialista, que ja heu perdut fins i tot el respecte als vostres avantpasats, vos recorde que molts d’ells van morir lluitant per la llibertat ,que avui vosaltres negueu. Si els fundadors del PSOE alçaren el cap i vegeren en que s’hau convertit se’ls cauria la cara de vergonya.

A pesar que la Constitució espanyola al seu article 16.1 garanteix la llibertat ideològica i l’article 20.1 reconeix i protegis el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà… als darrers mesos estem assistint a tot un seguit de lamentables fets que posen en dubte aquests dos drets fonamentals: tant el de la llibertat d’expressió com el de professar qualsevol ideologia amb llibertat.
Per tot això, avui des d’Esquerra Unida i el Compromís voliem demanar a Les Corts Valencianes que insten al Congrés dels Diputats a despenalitzar les “injuries al Rei” amb l’objectiu de salvaguardar la llibertat d’expressió i garantir el dret a la llibertat ideològica dels republicans i les republicanes.

Si vertaderament voleu tindre el debat, ha de ser un debat honest. Ja està bé del monòton guirigall al que populars i socialistes ens teniu acostumats. Una competició patètica per veure qui és més espanyol, qui penja més pendons a les finestres i qui fa més reverència al rei. Un debat estèril perquè només pot argumentar-se en un sentit. L’altra posició, la nostra, la republicana, és perseguida i penada, fins i tot, amb dos anys de presó.

Ni l’atur ni les hipoteques, ni tampoc les cues als ambulatoris ni els barracons dels col•legis. PP i PSOE ja no parleu d’altra cosa que no siga de banderes. Una densa boira “rojigualda” ha cobert les nostres vides i amenaça amb no escampar en mesos. Les pensions, les guarderies i la factura de la llum no ocupen ni un minut del vostre temps. L’actualitat la protagonitzen les combustibles imatges del monarca i la cabra de la legió.

Si realment us preocupara l’opinió dels ciutadans i les ciutadanes sobre el model d’estat, seria tant senzill de resoldre com convocar un referèndum. Una consulta popular on cadascú de nosaltres optara lliurement per la monarquia o per la república.

Però no es tracta d’això. Ni uns ni altres esteu preocupats per l’opció de la majoria. El sainet no és més que una enorme cortina de fum per amagar els vertaders acords. Aquells que provoquen que la majoria no arribe a final de mes, que les rendes més altes paguen menys impostos i que els llocs de feina siguen cada vegada més precaris. Socialistes i populars us baralleu per la bandera perquè no us queda res pel que discutir: heu arribat a un consens general.

Però ja està bé de parlar d’anacronismes, al monàrquic em referisc, com no. Perquè avui m’he proposat parlar de futur. Posar la meua veu al servei dels centenars de milers de republicanes i republicans que veuen impotents aquestes setmanes com se’ls nega, fins i tot, els drets més bàsic, inclosos el de la llibertat d’expressió i d’ideari. I entre tots ells, el dret més important de tots, a triar lliurement, el mateix que se’ns ve negant des de fa 30 anys. I, per mi, és tot un orgull poder fer-ho al Palau de Benicarló que va acollir el gabinet republicà de Largo Caballero ara fa poc més de 70 anys.

Any rere any, a tot arreu es multipliquen les plataformes i els actes que sobrepassen els intents del poder econòmic, polític i mediàtic per acallar la veu del republicanisme. I això, perquè la tricolor continua espantant als qui han convertit el sistema en una gran ruleta de joc i mantenen la voluntat popular segrestada a punta de bitllets.

Elegir mitjançant el vot al màxim representant de l’Estat, no és cap capritx, és una imperiosa necessitat de salut democràtica, tot i que els valors republicans van molt més enllà.
República significa, en primer lloc Democràcia, perquè si no se’ns reconeixen tots els nostres drets individuals i col•lectius podrem parlar de dictadura o de despotisme, però no mai de Democràcia. Però també vol dir llibertat, igualtat i solidaritat. Un sistema just, un camí cap a l’emancipació.
Però, segur que ho entendreu millor a les paraules d’un vell clàssic:

“Al nostre país volem substituir l’egoisme per la moral, l’honor per l’honradesa, els costums pels principis, les conveniències pels deures, la tirania de la moda pel govern de la raó, el menyspreu de la desgràcia pel menyspreu del vici, la insolència per l’orgull, la vanitat per la grandesa d’ànim, l’amor als diners per l’amor a la glòria, la bona societat per les bones gents, la intriga pel mèrit, la presumpció per la intel•ligència, l’aparença per la veritat, el tedi del plaer voluptuós per l’encant de la felicitat, la menudesa dels “grans” per la grandesa de l’home; i un poble “amable”, frívol i miserable per un poble magnànim, poderós i feliç; és a dir, tots els vicis i totes les ridiculeses de la Monarquia per totes les virtuts i tots els miracles de la República” .

ARTICLE THE TIMES

Vaig a llegir una notícia apareguda a la premsa internacional:

Juan Carlos I, Rei d’Espanya, perd recolzament entre els seus súbdits

Durant 30 anys ha estat idolatrat, mentre viatjava en costosos yates, feia carreres de motos, gaudia d’una vida luxosa i rebia un tractament respectuós que altres monarquies europees ni tan sols poden imaginar. Però ara, tot i això, hi ha indicis que el Rei Juan Carlos corre el risc de perdre el favor dels seus súbdits.

Davant la creixent pressió de les crítiques, el Rei s’ha vist obligat a nomenar un auditor per controlar la despesa de la Família Reial, una xifra que es manté oculta a l’opinió pública. La casa Reial ha tractat de minimitzar la importància d’aquest fet qualificant-la de “burocràtica. Una decisió de caràcter intern”.
Segons els crítics republicans: “Les finances de la Casa Reial son avui un enorme forat negre, però el tabú sobre la monarquia està començant a desaparèixer” .

Diferents partits han estat fent campanya per obligar a la Casa Reial a explicar en que gasten 8 milions d’euros cada any dels pressupostos dels contribuents. Des d’algunes instàncies ara es va més enllà i es reclama que l’auditor reial presente al Congrés les seues conclusions i, també, que el Rei pague impostos en funció de la seua renda privada

La notícia, els hi puc assegurar no l’he extret del Gramma ni del Pravda, es una noticia publicada al diari conservador The Times, propietat del neocons Rupert Murdoch. Es a dir, de dretes de tota la vida, com vostès. Però continue llegint la noticia que ara ve la millor part.

Per al monarca espanyol, coronat per ordre del dictador Franco a la seva mort el 1975, les coses no van, darrerament, pel camí que desitjaria. El passat octubre, les autoritats de la regió russa de Vologda començaven una investigació per les informacions aparegudes segons les quals Juan Carlos I havia disparat a un ós dòcil al que s’havia donat vodka per facilitar la feina al monarca. El Rei, un àvid caçador, ha estat acusat per ecologistes de disparar a espècies protegides en el passat. Però la història sobre l’assassinat d’un ós borratxo, anomenat Mitrofan, sembla molestar molt a la Família Reial. Un portaveu desestimava l’informe existent com absurd, mentre es negava a parlar d’alguns detalls.

Aquest any les sensibilitats reials han estat també ofeses per El Jueves, una revista satírica, que va publicar una caricatura del Princep Heureu a l’alcova. El dibuix representava l’hereu al tron, el príncep Felipe d’Astúries practicant el sexe amb la seua dona, la princesa Letizia, mentre deia “Te n’adones que si et quedes embarassada serà la cosa més propera a treballar que he fet en la meua vida?”, en referència a una decisió del Govern d’otorgar 2,500 euros a les mares per cada xiquet que tinguen.
Continue llegint la noticia:
Un jutge ordenava els dibuixants comparèixer al jutjat per iniciativa de la fiscalia de l’Estat i ordenava el segrest de la publicació. Insultar un membre de la Família Reial o “fer malbé el prestigi de la Corona” és un delicte a Espanya, punible amb dos anys a la presó com a màxim. La mesura va ser un error, llançava la publicació a l’atenció internacional i feia esclatar un debat a escala nacional. Les còpies de la revista arribaren a posar-se en venda a través d’internet per 2,000 euros.
El judici està previst que tinga lloc este mateix any i la Família Reial es prepara per a una altra ronda de publicitat negativa. En eixe moment, un senador basc, participava del debat trencant el tabú en contra de criticar la Família Reial i els descrivia com a un “grapat de malfainers”. Aquest polític assegura que “A Gran Bretanya, per contra, la Família Reial tolera les crítiques perquè viuen en una democràcia veritable però ací són intocables” ,

Em salte alguns paràgraf per no avorrir-los i continue amb el reportatge:
Fins ara, les enquestes mostraven que a la majoria dels espanyols respectaven el Rei, que, malgrat el seu estil de vida pròdig i la seua reputació de playboys, ha aconseguit cultivar una imatge d’avi i home familiar corrent. Tanmateix, en un país que ha albergat sempre una important consciència republicana, els analistes diuen que aquest afecte no s’estén a la institució mateixa.

Jo supose que si The Times es publicara a Espanya la fiscalia haguera denunciat la publicació d’ofici i algun jutje haguera decretat el segrest de la publicació però, afortunament, a la resta d’Europa existeix llibertat d’expressió. I, ara, amb internet, ja no ens pot amagar cap informació ni cap opinió.

La veritat és que després de llegir l’article del diari britànic, sincerament objectiu sobre l’actual moment de popularitat de la monarquia, a ningú li pot estranyar que hagen aparegut manifestacions antimonàrquiques protagonitzades especialment per gent jove a tot l’Estat. Un moviment espontani que ha provocat un nou capítol de repressió protagonitzat per la Fiscalia de l’Estat a l’ordre d’un govern teòricament socialista. Les cremes simbòliques de la monarquia estan portant davant el jutge diverses persones pel fet, senzillament, de pensar de diferent manera. Però clar, la monarquia es inviolable, ni les vinyetes ni els encenedors estan permesos a l’Estat espanyol.

Rèplica al PP

No som nosaltres els nostàlgics, no us equivoqueu. Nosaltres no tenim res que amagar. Son altres els qui amaguen a l’armari la camisa blava i s’atreveixen a assegurar que són demòcrates de tota la vida. Per cert que aquestes Corts, les Corts Valencianes encara no han condemnat el franquisme i ja va sent hora. L’any passat, en el 70 aniversari del cop d’estat feixista el Consell d’Europa va aprovar una condemna al franquisme per unanimitat dels 43 països membres. Però, per contra, el Partit Popular es va negar, fins i tot, a tramitar una proposta d’Esquerra Unida a Les Corts per condemnar la barbàrie franquista. I s’atreveixen a donar lliçons? Per fer-ho, primer, haurien de netejar les teranyines.

Rèplica al PSOE
A la meua primera intervenció no he parlat pràcticament de la II República, i ho podia haver fet per reivindicar no només la seua memòria, sinó també el seu exemple com a model per a la propera, per a la Tercera. I podia haver-ho fet. Com també podia haver recordat a la Passionària, a Federica Monseny o a Lluís Campanys, del Partit Comunista, de la CNT i d’Esquerra Republicana, respectivament. Però no ho he fet, només he fet referència a una persona, a Largo Caballero. De manera totalment conscient només he volgut nomenar a aquest líder obrer i socialista per veure si algú des dels bancs del PSOE recordava per un moment quins són els seus origen i votava a favor d’aquesta proposició. Però ja veig que no, que no queda res d’aquella memòria.

Els mites de la monarquia

Durant les darreres dècades s’ha conformat el mite de la democràcia monàrquica espanyola amb relats que ens han intentat fer creure a tots. El primer d’ells planteja que els espanyols van votar la monarquia amb la Constitució en 1978 i que la seua instauració és, per tant, democràtica, ja que la Constitució és democràtica. Però ens estalvien recordar-nos que el Rei va jurar els principis del moviment i que va ser nomenat com a hereu del dictador per les seus Corts al 1969. En un procés, podem imaginar-nos, molt democràtic.

I, a partir d’este moment, tot és un seguit de mitges veritats i algunes mentides que destapar significaria incurrir en el famós delicte que avui venia a demanar que desaparega del codi penal.

Democracia—cap de l’estat

Crec que es important dir que encara som molts els que no ens hem engolit els contes de fades sobre el succesor de franco. No volem continuer vivint aquesta mentida disfressada de democracia que tenim ara.

Replica
El codi penal recull als seus articles 490 i 491 que el monarca i la seua família són persones intocables.
Es tracta d’una situació escandalosa de “privilegis” per a la casa reial totalment “intolerables i antidemocràtics”, i un cop més no estic donant la meua opinió (que també) sinó reproduint les paraules de prominents juristes: “El Codi Penal de 1995, en lloc de restringir la desigualtat, la va extendre, i ampara, ara no sols al Rei, sinó també a tota la seua família, una cosa a la que no s’hagueren atrevit ni els Codis Penals de la monarquia autoritària del segle XIX, ni tan sols el de 1928 de la Dictadura de Primo de Rivera. Privilegis que no són res comparats amb l’article 56.3 de la Constitució, que declara que la persona del Rei ‘no està subjecta a responsabilitat’, això vol dir, que el Rei pot matar, violar o robar sense que per estos fets siga possible obrir cap diligència penal contra ell, cosa que pràcticament no té paral•lel en el Dret comparat actual”.

Model de república

Vaig a seguir parlant de futur, encara que els moleste. Del model de tercera república que volem construir i que no ens deixen sota l’amenaça de l’Audiència Nacional:

1. La constitució republicana incorporarà la Declaració de Drets Humans, afegint-li a més els continguts dels Drets mediambientals. I garantirà que tots els drets siguen efectius, no com ara, on el drets al treball i a una vivenda digna són trepitjats cada dia.
2. No hi ha República sense Democràcia plena, la Democràcia o és radical o no ho és de cap manera. Per això, la participació ciutadana serà un pilar fonamental de la Tercera.
3. La Pau com a conjunt de valors, normes i actuacions dirigides a erradicar la guerra serà el principi fonamental per regir les relacions internacionals, però també la seguretat col•lectiva des d’una lògica estrictament civil.
4. La Laïcitat substituirà l’actual model de connivència entre l’Esglèsia i l’Estat.
5. L’Austeritat entesa com control dels usos dels diners públics i administració transparent. Ben lluny de l’actual model on el despilfarro i les corrupteles estan a l’ordre del dia.
6. La Tercera república serà un Estat Federal on territoris i persones participen lliure i solidàriament en el conjunt.