Mai m’he sentit espanyol. Des de que tinc consciència em vaig adonar de que vivia a un País que tenia una llengua, una bandera, uns costums i unes maneres, unes característiques totalment diferents i pròpies de la resta de països que formen l’estat.
Mentre uns somien en Espanya “una, grande y libre” jo somnie amb el meu País…

Somnie amb un País Valencià d’homes i dones lliures. En un País on el blau del cel és tan intens que es pot mirar i sentir emoció en contemplar com els gasos que s’aboquen han disminuit tant. En un cel on, per les nits, els estels i la lluna llueïxen amb intensitat i les puc admirar, ja que les nostres ciutats i els nostres pobles ja no contaminen lumínicament les suaus nits valencianes.

Somnie en un mar ben blau, en la nostra Mediterrània, que acarona suaument les nostres costes; un mar ben net, clar, plé de vida. Un mar que fa possible el treball a la gent que viu d’ell sense ser maltractat. Un mar que rep els nostres cosos nus en les llarges vesprades d’estiu i de ponent i que ens refresca. Un mar que ens recorda la història i ens agermana amb altres pobles i altres cultures. Un mar que fa que el meu País s’enriquesca de les aportacions i alhora aporte.

Somnie en un País plé de boscs de carrasques i sureres, de pins pinyoners i de garroferes, de xiprers i baladres, en unes muntanyes on es pot respirar l’aire fresc envoltat de la flaire del timó i el romaní, de la retama i la murta, del espígol i la farigola. Un País plé d’ocells que volen lliures pels nostres parcs naturals, ben cuidats, que ja no moren pels incendis. On Cofrents ja ha tancat perquè el meu País aposta per altres energies més respectuoses i la Calderona o la Mariola es poden visitar per conéixer salvatgement com és la nostra geografia. On podem veure els animals lliures i conéixer’ls sense tenir que aprendre com són als llibres.

Somnie en un País plé d’escoles públiques, sense barracons, on els xiquets i les xiquetes gaudeixen d’aprendre llibertat. I aprenen en valencià. Un país que ha fet del respecte el seu senyal inequívoc d’identitat i on gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals podem passetjar pels carrers sense por perquè l’homofòbia i la transfòbia han desaparegut i ja no se’ns mata, on el respecte a la diversitat és un fet palpable i s’aposta clarament per la pluralitat. On les persones immigrants tenen un lloc on viure i treballar. Un País on les dones ja no moren assassinades per parelles criminals, ans al contrari, han fet de la feminitat una raó per viure i per conviure, un País Valencià amb nom de dona.

Somnie en una terra conreada pels llauradors i les llaurdores, que poden viure del fruit del seu treball amb dignitat. Un país de tarongers i vinyes, d’albercoquers i llimeres, d’encisams i tomaques i cogombres… regat tot per les sèquies que agafen aigua dels nostres rius. Uns rius nets, vius, plens de peixos. Un Segura o un Xúquer, un Serpis o un riu Verd vius.

I continue somiant en un País que viu i pensa i parla i escriu en valencià, sense que la nostra llengua siga de “segona categoria”, una llengua que es coneguda i respectada en tot el món i que les institucions s’encarreguen de donar-la a conéixer, a través de la televisió pública, que ja és de qualitat, en els col.legis i instituts i les universitats. Una llengua que parla i entén tot el poble; el mateix poble que sempre l’ha emprat per a festejar o renegar i que ara es sent orgullós d’ella.

Un País on la gent acudeix als hospitals quan enmalalteix i se la tracta amb respecte i se la cuida amb atenció, sense llistes d’espera i sense romandre en els corredors bruts, uns hospitals on s’hi neix i es pot morir amb dignitat. Un País que tracta magníficament la gent major i que no els aboca a cap residència il.legal i on aquestes persones poden gaudir d’espais i llocs on desenvolupar-se com a éssers humans.

I somnie en un País que està plé de poesia, perquè al meu País li fa molta falta la poesia, i és ben cert. I la gent, quan va als mercats, parla amb poemes, i canta de nou en les nits mentre sopa reunida a la fresca envoltada de l’olor a gesmil. I la poesia porta paraules que ningú podria expressar mai. I el poble ho entén, perquè no és tonto.

I per això, perquè aquest somni siga realitat, és necessari, ara més que mai, prendre la INICIATIVA. De nou tornar a sortir al carrer a parlar d’un canvi necessari i possible amb una veu nova i un missatge clar, net d’arcaïsmes i dogmes, net de censures i pors. On les amigues i amics transformen les paraules en esperança i transmitesquen il.lusió. Eixa il.lusió que la gent necessita i que altres, per interessos aliens, intenten ofegar. Ha aplegat l’hora de deixar de parlar dels misteris i dels arcans i deixar la “glòria” en el vell mont de l’Olimp on els déus s’amanyaguen i continuen ocupats en antigues i divines batalles i sortir al carrer per anunciar un aire nou que aplega.

I, ja per concloure, em permetreu que, com he dit abans, empre la poesia tan necessària. Paraules que no són meves, clar, però que, imagine, tothom les entendrà:

T’adones, company,
que a poc a poc ens van posant
el futura l’esquena;
t’adones, amic.

T’adones, company,
que ens el van robant cada
dia que passa;
t’adones, amic.

T’adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d’ells,
t’adones, amic.

T’adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc,
dia a dia,
nit a nit;
t’adones, amic.

T’adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t’adones, amic.

T’adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t’adones, amic.

T’adones, company,
t’adones, amic.

Com haureu comprobat són paraules de Raimón. Jo només he escrit la lletra, una lletra plena de significat en un dia com el d’avui en què ens volen imposar el ser quelcom que no som. Ara falta la música. Les notes SOM, totes i tots nosaltres.

QUE SÓNE LA MÚSICA, DONCS!!!