Davant de la celebració del 9 d´octubre de 2007, i si mirem el tractament que a esta històrica data se li dóna des dels distints sectors de la societat valenciana, se´ns ocorren moltes reflexions. La primera i la més evident és que, per a una gran majoria, es tracta d’una festa més, que en anys com l’actual, permet construir-se un pont i abandonar la ciutat i els seus agobis, a la recerca de llocs més tranquils i relaxants; una altra cosa és que després, el punt de destí, sol resultar tan saturat i sorollós com la nostra amada València.
Una altra postura prou previsible és la de les nostres autoritats locals i autonòmiques. Per a elles el 9 d´Octubre és una festa institucional en la qual celebrar com van de bé les coses i tant que el poble valencià, els seus drets i la seua cultura, estan avançant davall la seua precisa direcció. Lògicament s´han de convocar actes per al realç i lluïment dels organismes públics i àgapes per a satisfacció de l’organisme privat de les seues senyories; si es jutja pel que els (nos) va costar l’aperitiu oficial de tan assenyalada commemoració. El PSOE (també PSPV) intentarà navegar entre dos aigües per a no molestar a la dreta més intransigent en qüestions tan innegociables com els senyals d’identitat: continuarà lamentant la menyspreable programació de TVV, però es barallarà amb qui siga per a demostrar que ells (des del Govern central) posen tant d´interés i tants diners com les administracions governades pel PP en esdeveniments i obres que, com l´AVE, el aigua per a tots (els camps de golf), la Copa Amèrica o el circuit de Fórmula 1, representen un balafiament dels diners públics per a negoci i lluïments privats.
Després queden les postures dels sectors polítics sense representació parlamentària. Els més a l´esquerra (però sense passar-se) hauran de denunciar les agressions constants que patix la llengua valenciana (que són certes i denunciables) i la degradació galopant del territori a les mans d’especuladors que no tenen més pàtria que el seu compte corrent. Per la seua banda, els situats en l’altre extrem (encara que ells diuen que no són de dretes, la qual cosa passa és que són els autèntics valencians) dedicaran esta festa a denunciar que ZP s´oblida sempre d´estes terres i a alertar-nos sobre el perill que aguaita més amunt de l´Ebre.
Després, el dia 10 i la resta de l´any, cada un al seu: els polítics a vendre´ns la moto, els empresaris a engreixar al seu compte de resultats i la gent a intentar arribar a fi de mes, en un esforç inútil per estirar el sou tant com li engrandixen la hipoteca.
En tot cas és un bon moment per a recordar alguns dels aspectes més preocupants de la realitat que vivim en estos temps de pugna entre globalització i integrisme (o entre Guatemala i guatepeor). Per a la CGT-PV, de tradició llibertària i federalista, el primer a assenyalar seria el nostre respecte i compromís amb la llengua, els costums i llibertats de tots els pobles (començant pel propi); però al mateix temps i amb la mateixa força, el nostre suport al dret de totes les persones que, lliure o forçosament emigren, a establir-se i ser admeses i respectades en el lloc d’acollida.
També ens preocupa la simplificació, si no clara manipulació, del noble amor a la terra que ens veu nàixer, que suposa identificar amb la cultura i la tradició valencianes coses que poc han de veure o, més greu encara, que són absolutes i aberrants agressions a eixe sentiment. Reduir el valencianisme a sobrevalorar tot això d´ací i despreciar això de fora és d´un provincianisme anacrònic. Ni la nostra cultura es basa exclusivament en la paella i les falles; ni altres pobles deixen de tindre costums i festes de gran interés cultural i humà.
El que hui representa València (país, regne o comunitat) és fruit del treball i la convivència -no exempta de conflictes- de romans i ibers; d’àrabs, cristians i jueus; de valencians, aragonesos i catalans; de manxecs i andalusos; de sud-americans, eslaus i africans. Al llarg dels temps esta ha sigut terra d´acollida per a moltes gents; pels seus ports i camins han arribat influències culturals i artístiques; nous costums, nous cultius. Així és com es formen les societats avançades i tolerants.
No podem entendre, ni de bon tros compartir, determinades opinions que es van estenent com un perillós virus, segons les quals els immigrants serien els responsables de tots els nostres mals, mentres els empresaris i banquers natius (que tanquen empreses, pugen les hipoteques, deslocalitzen indústries i es porten els beneficis a paradisos fiscals) continuarien sent creditors de distincions i admiració.
Des de CGT no podem deixar d´assenyalar que alguns personatges a qui se´ls ompli la boca de valenciania són els autèntics responsables de les amenaces que se cernden sobre el futur de quelcom tan entranyable i valuós per a la nostra història i el nostre patrimoni com l´horta de València, l´Albufera, El Cabanyal i un llarg nombre d´espais naturals en què es trama i tramita la construcció de ports esportius i urbanitzacions.
Nosaltres, que vivim i treballem en esta terra que és de tots, apostem per una societat plural, lliure, oberta, tolerant, solidària amb aquells que ho necessiten i, al mateix temps, capaç de salvaguardar el seu vast patrimoni humà i cultural, sense que això supose blindar-nos contra les riques aportacions que continuaran arribant per damunt de les fronteres, ni aferrar-nos a tradicions que suposen discriminació o maltractaments per a persones o animals.