El Mercantil Valenciano - Fa unes setmanes, mentre esperava assossegadament el tramvia en una estació de la línia 4, succeí davant meu un fet que va fer-me reflexionar donada la seua normalitat i, alhora, excepcionalitat.
Assegut, doncs, mentre una lleugera brisa alliberava els allí presents de la calor sufocant, al recer de l´ombra que ens proporcionaven els edificis circumdants, i allargant-se l´arribada del mitjà de transport, me n´adoní que just en la parada d´enfront hi havia a terra una barra de pa davall d´un dels seients de fusta. Pensí que a algú se li hauria caigut, ja que no és freqüent veure, sencera, una peça d´aquestes característiques. Potser les presses a l´hora de pujar als vagons reblits d´estudiants i d´estiuejants haguera estat la causa d´eixa pèrdua o oblit.
Poc després, un ancià que eixia d´una llar de jubilats propera, només la va veure, se´n dirigí directe cap a ella, l´agafà amorosament i, prescindint del que dirien els allí congregats, la deixà suaument, respectuosament al damunt del seient. Segurament pensà que el seu propietari repararia en la seua manca, faria memòria i, qui sap, si tornaria.
Igual que havia aparegut el nostre actor en l´escenari, silenciòsament desaparegué. Tanmateix, ahí no acabà la feliç representació.
En qüestió de minuts, i mentre mirava i remirava el rellotge per allò de la tardança del ferrocarril urbà, altres dos o tres hòmens adults, una mica més joves que l´anterior, passaven per eixe mateix lloc quan u d´ells reparà en el pa, l´agafà sense miraments i a pocs metres d´on estàvem expectants els espectadors la deixà en terra junt a un arbre i començà a xafar-la amb continguda fúria.
Els presents, entre atònits i despistats, seguíem el desenllaç del fugaç curtmetratge i la lliçó implícita que en si atresorava el seu missatge.
Finalment, els anònims actors desaparegueren de l´improvisat escenari abans que ens replegara el tramvia i, sense pretendre-ho potser ningú, participàrem involuntàriament d´una edificant classe magistral d´ètica ciutadana, ja que amb naturalitat li donaren al pa el valor que tenia. Com que per si mateix, una vegada en terra, ja havia perdut gran part de les seues propietats culinàries, el que l´un l´agafara i li tornara simbòlicament el seu valor intrínsec i l´altre el trossejara lluny del soroll de l´andana ferroviària perquè els pardalets i els coloms donaren compte de les seues excel·lències nutricionals, no deixava de ser un humil toc d´atenció.
Ahí finalitzà una història urbana, una més de les moltes que, afortunadament, encara es donen fora de les aules dels centres educatius i de l´àmbit familiar en els inicis d´una nova centúria; com ha passat i passarà sempre.