PARATGES COMUNS per CARLES ENGUIX I BORRÀS

Acudiem families, grups de xiques i xics i algun que altre solitari. Tots amb la intenció de passar un dia d’allò més bé vora la mar.
Hi havia mols llocs com aquella platja. Pràcticament tot el litoral era un seguit de platges i cales on la gent gaudia sentint-se part de la natura i refrescant-se en els dies calorosos d’estiu.
A la platja que jo visitava a sovint, hi havia, recorde molt bé, una vella cabana de pescadors i un xaletet probablement d’algún veí del poble proper. Però cap d’aquelles construccions desentonaven amb el pisatge; ans tot el contrari, li hi facilitaven un encant peculiar i pintoresc.
Així també passava a la muntanya i en alguns llocs de l’horta propera a la ciutat. N’eren espais públics on la gent gaudia de la naturalesa i on tothom es sentia part i protagonista.
Un dia tot això va canviar. Va arribar el nou pensament que ens va transformar a tots i molts de nosaltres destruirem aquells paratges i els ocuparem.
Des d’aquell dia les coses ja no van ser igual i els vells llocs estimats passaren a l’oblit perquè fins i tot nosaltres mateixos necessitaven oblidar-los per justificar la barbàrie.
Ara gaudim d’uns paratges destruits.
Jo encara els recorde tal com n’eren.
Paratges comuns. www.carlesenguix.com