En defensa de l’ús del valencià
Parlar en valencià és un dret que encara s’ha de defensar: resulta lamentable el corporativisme dels amics parasindicals de l’Associació Unificada de la Guàrdia Civil d’Alacant pretenent justificar l’actuació dels agents de tràfic que presumptivament es dirigiren a Xavi Pons dient-li que “usted tiene la obligación de hablar en castellano porque está en España“. Sembla que el mateix Xavi Pons reconeix que era correcta la multa per no portar cinturó, i la seua al·legació que sí portava el rebut del segur és d’esperar s’aclarisca arran del recurs presentat. Però la reacció dels agents de la Guàrdia Civil davant l’ús del valencià no pot justificar-se pel fet que foren “funcionarios que se desplazan desde provincias del interior por el periodo de un mes“. És que ningú els ha explicat que els valencians tenen el dret legal de parlar en valencià en la seua pròpia terra? Els problemes organitzatius al respecte que s’en deriven d’aquests desplaçaments els haurà de resoldre la direcció de la Guàrdia Civil que els ha ordenat, però no anul·len els drets lingüístics dels valencians. En tot cas, requereixen una delicadesa per part dels agents de l’ordre envers dels possibles problemes lingüístics que en aquest cas sembla haver brillat per la seua absència, i ens fan pensar en la urgència de posar en marxa una Policia Autonòmica que s’encarregue dels problemes de seguretat i de tràfic al País Valencià. I “Cal recordar que d’ençà del passat mes de maig, gràcies a l’aprovació per part del Congrés dels Diputats de la Llei orgànica del nou Règim Disciplinari de la Guàrdia Civil, un agent podrà ser inhabilitat durant un període d’entre un i tres mesos pel fet de no haver atès degudament una persona que hagi tramitat una denúncia en català o s’hi hagi dirigit en qualsevol de les llengües oficials de l’Estat“.
En aquestes condicions, cal subratllar que, per damunt de les discrepàncies que actualment mantenim amb la direcció del Bloc, aquells dels seus membres, com qualsevol altre valencià o valenciana, que tinga problemes per utilitzar la seua llengua rebrà tot el suport dels comunistes valencians.
Rafael Pla López
secretari de Formació i Debat del PCPV
agost 29th, 2007 at 8:10 pm
Amic Pla, gràcies per defensar l’ús de la teua pròpia llengua en el teu propi país, el País Valencià. Entenc que el teu projecte d’Espanya és més respectuós amb la teua, i meua llengua, que el de la majoria d’espanyols, la qual cosa dificulta el teu objectiu d’encaixar-nos dins d’Espanya. Les actituds que critiques, saps i per això ho fas, fomenten el moviment nacional entre nosaltres els valencians, fan més sobiranistes, i augmenta el desig de ser independents d’un poble, l’espanyol, que tant ens odia i que tant ens exprimeix (quina diferència les estructures al voltant de Madrid, la xarxa de carreteres a Andalusia…).
No és suficient el teu escrit. No és suficient que te declares, com en innumerables ocasions ho has fet, defensor del dret d’autodeterminació i, en una cabriola retòrica, dels Països Catalans. Te demane que sigues lleial no només a l’orgull de classe que compartim (saps que no oculte el meu comunisme dins d’eixa mena de front patriòtic que és el BLOC i on estic en quasi absoluta minoria ideològica), sinó també amb el país que a tu t’ha vist nàixer i a mi m’ha acollit. Te demane que treballem ensems per estar els dos i molts més, en la mateixa organització comunista, però, a l’igual que la d’Ho Chi Min o la de Fidel Castro, la d’un partit comunista valencià sobirà, propi del nostre País i lluitant, també, per la nostra sobirania valenciana, per la nostra República valenciana, per la nostra independència, per decidir lliurement, els valencians, les nostres dependències amb aquells pobles que ens respecten.
Com a valencià i comunista, amb orgull nacional i de classe, t’ho demane.
Víctor Baeta i Subias
agost 30th, 2007 at 1:59 pm
Víctor,
d’acord amb el primer article dels seus Estatuts, “El PCPV com a partit nacional d’àmbit valencià impulsarà, com a tret fonamental de la seva activitat política, la defensa de les llibertats nacionals del País Valencià en especial en tot allò que fa referència a la llengua, cultura, mitjans de comunicació propis i autonomia política i financera dins el marc d’un Estat de caràcter Federal”.
I conseqüentment el PCPV coincideix amb el Bloc, el partit del qual ara formes part, en el que diu el Manifest del Compromís pel País Valencià, en particular als punts 6 (”Compromís per l’establiment d’un estat espanyol federal, republicà i solidari on es reconega explícitament la diversitat nacional i el dret d’autodeterminació dels pobles que el formen”) i 5 (”Compromís per un sistema de finançament equitatiu i solidari concertat multilateralment en un marc federal, on cadascú aporte progressivament segons la seua renda i reba segons les seues necessitats”).
Per tant, la proposta d’un Estat Federal, comú al PCPV i el Bloc, no ens hauria de dividir: com a comunista, quan vulgues tornar al PCPV ací tens el teu lloc, junt amb el company Guillem Agulló i tants altres.
Rafael Pla López
secretari de Formació i Debat del PCPV
agost 30th, 2007 at 2:54 pm
Pense que els nacionalistes progressistes ( ahí estic incloent als comunistes, socialistes, etc.) hem d’estar tots en un mateix partit nacionalista, sols així podrem aconseguir els nostres objectius, dividint-nos pasarà el de sempre que Isaura per exemple serà molt valencianista però està integra dins del grup d’IU i no pot defensar el País Valencià com cal, i segurament com a ella li agradaria, un exemple va ser votar en contra del Plan Ibarretxe, en contra de la decisió del Parlament Basc i de les tesis d’EiP… ens fa falta això unió de tots els valencianistes, i no estar separats uns en el PSOE i altres en EU, hem d’estar tots en el Bloc si volem que el País Valencià siga algo… Amb la divisió nacionalista hem aconseguit que EsqVal arrastrarà vot nacionalista a EU en l’entesa a les autonòmiques del 2003 i de segur que amb eixos vots el Bloc haguera entrat al parlament i haguérem tingut una veu valenciana, ara amb l’integració d’EsqVal al Bloc, i vegent el que està passanta al País Valencià estem avançat en l’unió de tots els valencianistes.
Apart que EU dirà que és molt valencianista però hi han molts militants en contra del valencià i antinacionalistes, i antinacionalistes sobretot al PCE… aleshores això de valencianistes es queda un poc diluit, no entenc que nacionalistes com Guillem Agulló(exEsqVal) poden estar a EU perquè EU no és nacionalista ni vol els PPCC, cosa que si que volia EsqVal partit en el que va militar Guillem.
Victor Baeta t’anime a que fages una corrent comunista al Bloc, però no a que crees un partit comunista seria un pas enrere per al nacionalisme.
www.blocjovecalp.tk
agost 30th, 2007 at 4:15 pm
Rafael,
El PCPV-PCE, a l’igual que el PPCV-PP i el PSPV-PSOE, no és un partit valencià, és la delegació valenciana d’un partit espanyol. La espanyolitat excloent dels tres partits es demostra en les votacions contra l’estatut basc, tant en el parlament de Madrid com en la votació de les delegacions valencianes en el nostre parlament a instàncies del PPCV i que el teu partit va donar suport. En el moment que vosaltres els espanyols veieu en perill la desmembració del vostre Estat, vos uniu. En el vostre cas aporteu a l’espanyolitat de la dreta la vostra espanyolitat amb l’argument de la ‘unitat de la classe obrera’ al si de l’Estat. La teua Espanya federal no deixa de ser un envoltori enganyós per neutralitzar els sobiranistes no espanyols i millor passar el vostre sobiranisme espanyol, el del teu partit: el Partido Comunista de España.
La meua lleialtat esdevé cap la defensa dels interessos de la classe obrera i del País Valencià. El meu subjecte de sobirania és el conjunt dels ciutadans del País Valencià. La teua lleialtat no és envers el poble valencià. La teua lleialtat és envers el ‘poble espanyol’. Confiava que ens podríem trobar. M’he enganyat. La meua ‘impostura’: estar en un partit no comunista però valencià l’havia deixat palès a l’oferir-te trobar-nos ensems en un partit comunista i valencià. Queda clar que tu no tens cap ‘impostura’ estàs allà on toca, en un partit espanyol i, permet-me que et digue molts dubten que respongueu al seu nom, comunista.
Sobirania i socialisme.
País Valencià lliure i socialista.
Salutacions republicanes.
Víctor Baeta i Subias
————-
NOTA als amics del BLOC jove.
De moment amb Esquerra Valenciana al si del BLOC els comunistes valencians ja ens apanyem…
agost 30th, 2007 at 7:42 pm
Víctor,
Trobe que cal, en primer lloc, agrair-li a l’amic Rafa el suport que dona, en nom dels comunistes del PCPV-PCE, a tots aquells que tinguen problemes per fer servir el valencià al País Valencià. Això no tots ho fan.
Cal subratllar, però, que no cal ser comunista per a donar tal suport. Hauria de ser prou ser demòcrata, civilitzat o, simplement, ben educat.
Naturalment, no és un tema d’ètica o d’educació. És un tema de Poder polític. L’Estat espanyol s’ha conformat històricament “contra el drets polítics, civils i culturals dels pobles que ha sotmès per la força de les armes”. Podria haver-se construït com Suïssa, però ho va fer com França. Si podem parlar de “drets lingüístics” és perquè no tenim sobirania política. Amb aquesta no ens farien cap falta aquells drets.
La pregunta seria aquesta: ¿és raonable esperar que l’Estat espanyol actue de manera diferent a com sembla que la seua naturalesa l’obliga? Si sempre ha actuat aixina ¿perquè ara hauria de ser diferent?
Perquè, en realitat, estem parlant del model policial. A Suïssa cap policia germanòfon s’atreviria a molestar a ningú que parle qualsevol de les quatre llengües oficials; i a la Luisiana (USA) no és fàcil que cap “sheriff” planteje problemes a u que parle “creole”. La diferència està que en aquestos països fan dependre el poder executiu (la policia) del vot popular (la sobirania, limitada i deformada però real). El cap de la policia sap que és un servidor públic “que ha de passar per les urnes locals”. Per contra, a Espanya fins i tot la policia municipal és ¡¡un cos nacional!! El model policial descriu molt bé el que seria la “naturalesa” de l’Estat espanyol: el Poder apenes té interès en semblar democràtic o pròxim al Poble, el que desitja sobretot és fer por, ser temut i estrany. La democràcia partitocràtica i cupulista en seria la conseqüència d’ara, com abans ho era la dictadura. I les autonomies sense Poder també. Especialment les policies autonòmiques que estan dins de la “linea de mando” estatal i només les fan servir per a que acumulen impopularitat i oculten la mà de l’Estat quan dissolen les manifestacions de treballadors o estudiants.
Està clar, però, que en política cal tocar de peus a terra sempre, i que cal jugar amb allò que se té. Amb les autonomies, amb els drets lingüístics, i “tutti quanti”. Però això no ens hauria d’impedir, més bé ens hauria d’ajudar, de mantenir la perspectiva de les coses: no podem dissoldre, ocultar, escamotejar a la gent l’abast dels problemes. La gent pot entendre perfectament que ara hem de lluitar per una engruna d’autogovern, però que la solució no és això, la solució és la sobirania, l’autodeterminació. De la mateixa manera que entén que cal lluitar per un augment salarial miserable, però que la solució és el Socialisme.
Clar que si Socialisme i Sobirania es deixen per a les calendes gregues, a la gent acaben sonant-los a música celestial. La reivindicació del moment pot ser tan menuda com la realitat obligue, peró la bandera i el projecte han de ser brillants. En temes lingüístics, policials, i en tots els temes. El Socialisme és la Sobirania Popular feta economia internacional i cultura cosmopolita de veritat.
Paco Santacatalina
agost 31st, 2007 at 6:18 pm
Uns quants aclariments:
1) La posició del PCPV envers la proposta d’Estatut Polític per a la Comunitat d’Euskadi (popularment conegut com a “Pla Ibarretxe”) la va definit la seua Comissió Política el 10 de gener de 2005 en una Resolució que entre altres coses deia “considerem que el Congrés dels Diputats hauria d’acceptar a tràmit la proposta d’Estatut Polític aprovada pel Parlament Basc, que en cap cas pot ser taxada d’anticonstitucional, i entrar a debatre els seus continguts concrets, sense un rebuig global que podria ser greument lesiu per a la convivència del poble basc al si de l’Estat Espanyol“. Podeu llegir el text íntegre en http://www.nodo50.org/pcpv/resoluci/05110res.htm
Per tant, el vot d’Isaura Navarro al Congrés dels Diputats no solament no representava a EiP, sinó tampoc al PCPV. Cal recordar per altra banda que al si del Grup Parlamentari d’IU-ICV el vot no va ser unívoc, per tal com els diputats d’ICV es van abstenir; i que jo recorde, cap òrgan d’IU va definit col·lectivament la seua posició al respecte, de manera que Isaura ha d’assumir personalment la responsabilitat pel seu vot.
2) La lleialtat del PCPV (i del PCE) és cap a la classe treballadora de tot el món. En aquest marc, la posició del PCE envers els moviments d’emancipació nacional s’expressa així: al Manifest del PCE per a l’esquerra aprovat al seu XIV Congrés “Abogamos por que los movimientos de emancipación nacional realicen su potencial liberador así como a la libre inserción de sus pueblos en una humanidad pacífica sin ejércitos ni fronteras” (es pot llegir el text íntegre en http://www.uv.es/pla/pce/manifies.htm#F). També la nostra defense del dret d’autodeterminació de tots els pobles té un sentit internacionalista: es tracta de remoure els obstacles que (com l’opressió nacional) divideixen a la classe treballadora dels diferents països.
3) EUPV, efectivament, no és una organització nacionalista; és un moviment polític i social plural i alternatiu d’esquerres al qual tenen lloc tots els color de l’esquerra, inclós, naturalment, el nacionalisme d’esquerres. Respecte a la posició del PCE envers el nacionalisme, pot ser bo recordar el que diu el document sobre Estat Federal aprovat pel seu Comité Federal el 21 de febrer de 1997: “nuestra crítica internacionalista a las estrecheces nacionalistas, para ser consecuente, ha de dirigirse en primer lugar contra el nacionalismo dominante en el Estado, que en nuestro caso es el nacionalismo español, tanto más insidioso cuanto que se enmascara en una falaz pretensión de globalidad estatal. Sólo desde esta crítica, dintinguiendo cuidadosamente entre los componentes nacionalistas orientados a la opresión o discriminación de otros pueblos y aquéllos orientados a la emancipación nacional frente a poderes ajenos, adquiere credibilidad nuestra crítica al nacionalismo de las burguesías periféricas, y puede forjarse la unidad de las clases populares del conjunto de los pueblos de España.
Una unidad que debe basarse en principios de libertad e igualdad en las relaciones entre todos los pueblos, y por tanto en el pleno reconocimiento de su derecho a la autodeterminación: nuestro internacionalismo no ha de suponer ningún olvido ni menosprecio de los problemas nacionales, sino un esfuerzo consecuente contra toda forma de opresión nacional, contra todo intento de coartar políticamente la libertad de cada pueblo para decidir sobre su futuro” (es pot llegir el text íntegre en http://www.uv.es/pla/PCPV/estadofe.html)
4) Pel que fa a l’Estat Federal, actualment és propugnat tant pel PCE com per ERC i el Bloc (està inclós, com vaig citar, en el Manifest del Compromís). Naturalment, l’Estat Federal pot jugar un paper diferent en l’estratègia de diferents forces polítiques. Ignore quina és en el cas del Bloc, encara que espere que no fora únicament l’obtenció d’escons. En el cas d’ERC, és un pas intermedi fins a arribar a un Estat dels Països Catalans. En el cas del PCE, un pas intermedi fins a arribar al comunisme: com es diu al text abans referit, “este proceso de construcción federal del socialismo irá cambiando la misma naturaleza de la federalidad: dado que “los objetivos comunistas suponen en último término la desaparición del Estado, perviviendo la propiedad social de los medios de producción más allá de éste” (Manifiesto del PCE para la izquierda, XIV Congreso del PCE), el resultado de dicho proceso será la transformación paulatina de la federalidad política en federalidad social, como un componente de la sociedad comunista a la que aspiramos“.
5) Pel que fa als Països Catalans, el PCPV ha advocat en molts documents pels mateixos, unes vegades amb aquest nom i altre amb el de Països (i pobles) de Llengua Catalana. En el referit document del PCE es diu: “dentro de las fronteras del Estado Español se hablan castellano, catalán, euskera y gallego, con diversas variantes regionales, que han sido cauce de distintas tradiciones cultural-nacionales. Podemos considerar que dichas tradiciones configuran históricamente áreas culturales nacionalitarias con elementos nacionales comunes en cada una pero con notorias heterogeneidades internas (…) Así, lo que podríamos llamar Països Catalans abarca las Comunidades Autónomas de Catalunya, la mayor parte del País Valencià (con el nombre oficial de Comunidad Valenciana), les Illes Balears y la Franja de Aragón, dentro del Estado Español, además de Andorra, del Rosselló dentro del Estado Francés i de L’Alguer dentro del Estado Italiano).
6) Pel que fa a l’organització de la policia en un Estat Federal, la nostra proposta és prou coincident amb la que exposa Paco Santacatalina. En el referit document del PCE es diu: “el mantenimiento del orden público debería descansar exclusivamente sobre policías autóctonas estrechamente ligadas, y no enfrentadas, a las poblaciones respectivas. La necesaria coordinación frente a la delincuencia internacional o el terrorismo debería descansar fundamentalmente en la intercomunicación de dichas policías y la formación de equipos conjuntos de investigación, excluyendo las acciones de fuerza armada por unidades extraterritoriales: la experiencia demuestra que las unidades especiales son especialmente proclives a la vulneración de los derechos humanos“.
Espere que els aclariments anteriors ajuden a desfer alguns prejudicis i malentesos respecte a la política del PCPV i el PCE. Malauradament, però, l’incompliment pels diputats del Bloc dels acords del Compromís està generant una situació que pot dificultar durant molts anys la unitat d’acció entre comunistes i nacionalistes d’esquerra al País Valencià. Tant de bo la restitució dels acords del Compromís (començant inexcusablement per la restitució del càrrec de Síndica a Gloria Marcos, en consonància amb la resolució de la Comissió Política del Compromís) permetés recuperar aquesta unitat d’acció abans que sia massa tard!
Rafael Pla López
secretari de Formació i Debat del PCPV i membre del Comité Federal del PCE