DE LA MARIOLA AL CANIGÓ. UNA ALCOIANA A PRADA

Prada, què en puc dir jo d’un lloc com aquest que encara no hagi dit ningú? Doncs segurament ben poc.
Durant tota la setmana els diaris trauen articles i reportatges del que l’UCE significa per al país, per a la nostra llengua, el nostre futur com a poble. Però jo no vull explicar això, jo vull aportar una visió diferent a tot el que s’ha dit de Prada i de l’UCE. Un punt de vista com a estudiant, com a jove i com a part d’un projecte que ens envolta a tots: la llibertat del nostre poble, un poble sotmès des de fa segles i que, malgrat això, no ha perdut les seues arrels.
Els joves, ací a Prada, són el col·lectiu més nombrós, però no l’únic: en l’UCE et trobes nens, jubilats, professors, famílies i estudiants, molts estudiants.
La vida durant l’estada a Prada és ‘completa’, es barreja la diversió i la festa amb els cursos i les xerrades. El gust a ‘muscat’ es confon amb l’olor dels llapis de les aules. Els llits passen a tenir diversos inquilins. Les habitacions es converteixen, en definitiva, en una seu de la complicitat.
Al llarg dels dies, a poc a poc, van formant-se el que després seran estretes amistats: gent que s’enamora, gent que pateix, gent que gaudeix, i en definitiva, gent que s’interrelaciona amb d’altres ‘veïns’, que potser, llevat de Prada, no podries conèixer enlloc.
Segurament tots aportem a l’altre una part de nosaltres mateixos, i aquesta part queda gravada per sempre més dins la memòria del que és Prada. I és que ‘Prada’ no se sap què és fins que no s’hi està. T’ho poden explicar, però mai no ho sabràs fins que no hi siguis.
Aqui, asseguda als peus del Canigó, entre un aire fred i humit, observe la gent que m’envolta, i pense que si no hagués vingut, mai no hauria pensat que això fos possible.
Des del sud dels Països Catalans, d’on jo vinc, les coses com l’UCE es veuen com una il·lusió, un projecte que malgrat estar molt lluny territorialment tots estimem com si fos una petita part de nosaltres. Per això i per molt més pense i confie que Prada deixarà dins meu tot allò que he après, però també tot allò que inconscientment m’han aportat els meus companys d’habitació, els meus amics i la gent que he conegut ací. Tots espere que s’enduguen un record de Prada com el que ja m’emporte: un lloc d’unió i de reciprocitat d’opinions, però sobretot un lloc per aprendre (acadèmicament i personalment).
A tots ells els desitge que la il·lusió que ací hem compartit no s’acabe mai. I espere veure’ls l’any vinent!!