Compromís, ètica i política
Juli Just
Militant del Bloc i membre del BES

Estic d’acord amb els que diuen que no res hi ha a l’ètica ben entesa de joc de receptes que s’assesta al proïsme per tal d’humiliar-li, entristir-li o dominar-li sota el pretext de la seua salut o la de la seua societat, ans al contrari, l’ètica consisteix en la reflexió sobre la pròpia utilitat i alegria. Així doncs, com que desconec els principis normatius que informen els criteris d’utilitat i alegria d’en Rafel Pla no puc entendre ni compartir amb ell la seua tesi segons la qual “el que ha fet la direcció del Bloc és políticament i èticament impresentable” (“Unitat de l’esquerra versus l’estratègia de la deslleialtat” article signat per Rafael Pla).

L’adequació de l’actuació política del Bloc a l’ètica depèn del punt de mira d’aquell que la analitza. No obstant això, sí que haurem de dir que en el nostre article “Glòria Marcos-PCE: l’estratègia de la provocació” en cap moment entravem a valorar si l’actuació política que denunciàvem es corresponia amb un comportament ètic o no. Ens varem limitar a descriure-la i criticar-la perquè no la compartim, però que en qualsevol cas és absolutament legítima en funció dels anàlisis i objectius que en faça EU.

Nosaltres varem manifestar que “Els pactes estan per a ser complits. Són llei entre les parts. Però les lleis s’han d’interpretar segons la seua lletra i segons el seu esperit. Per altra banda, en cas de dubte a l’hora de la seua interpretació, no pot una de les parts arrogar-se també el paper de jutge, perquè la seua interpretació serà sempre parcial i interessada.” A més a més, afegíem que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”. I en eixe mateix sentit acabàvem dient “És cert que el pacte del Compromís reconeix que el membre del consell d’administració de RTVV correspondrà a EU. Però no és menys cert que també hi conté altres acords, com ara que hi ha un òrgan rector de la coalició i un altre del grup parlamentari.”

La primera de les qüestions que ha de ser estudiada és la de “l’esperit de la llei”. Com ha quedat dit, un pacte és llei entre les parts. Però aquesta llei és el resultat o concreció formal d’un esperit previ que és causa i objecte del pacte.

I és ací on d’alguna manera s’arrela el problema del Compromís i del compliment del seu pacte fundacional, és a dir, quin era l’esperit de les parts que van subscriure el pacte, quines eren les motivacions que els dugueren a signar-ho, i conseqüentment, quins objectius cercaven.

Des del nostre últim congrés, el Bloc va definir una estratègia d’institucionalització com a pas necessari per tal de bastir una alternativa al bipartidisme i propiciar el canvi polític a les institucions del País Valencià. Estratègia que es va concretar en treballar per fer realitat una coalició electoral amb les forces polítiques que des de la esquerra, l’ecologisme i el valencianisme de progrés operen a l’àmbit del nostre país. Aquesta estratègia, a més a més, partia del reconeixement de les potencialitats i limitacions pròpies, així com dels entrebancs que ens imposa la Llei electoral valenciana. Per nosaltres era evident que un projecte com aquest necessitava d’EU per tal que tingués èxit. És en aquesta estratègia on cal buscar quin era l’esperit del Bloc a l’hora de signar el pacte fundacional del Compromís. I és des d’aquest esperit que cal analitzar la interpretació que es fa de la lletra del pacte i, per tant, si la nostra actuació es correspon o no amb una actitud ètica.

¿Quin era l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte? Jo no visc, evidentment, dins els caps dels dirigents i militants d’EU. Per tant, només puc acudir als fets externs per tal d’intentar fer-me una idea. Aquests fets s’han manifestat de diverses formes: per escrit, en actituds públiques, i també mitjançant “converses privades”. En aquest últim sentit, tot s’ha de dir, amb una experiència no tan amplia com la que ha pogut tenir Carles Arnal.

Aquestes tres fonts d’informació em fan coincidir amb la tesi que ell defensa en el seu escrit “Aclariment a Pla”, ço és, la direcció d’EU no va voler el pacte fins ben entrat el 2006, moment en el qual l’accepten com a mal menor inevitable.

És evident que és ara quan eixirà a col•lació l’apartat final de l’Informe aprovat per la Comissió Política del PCPV el 3 de juny de 2005 referit a “La convergencia política y social y la concurrencia electoral”.

Segons aquest document “No es la hora de los pactos preelectorales, sino de forjar la unidad de acción con cuantos partidos y organizaciones políticas y sociales, además de colectivos sociales, sea posible, desde la coherencia programática que planteamos, para crear el clima adecuado que permita sacar al Partido Popular de la Generalitat.
Es la movilización social, la fuerza de las propuestas de la izquierda alternativa y de los comunistas lo que logrará realmente el cambio, y un cambio con garantías.
Un proceso así permitirá reconstruir la unidad de la izquierda política y social en el PV y proyectar institucionalmente dicha convergencia, …”

Segons Rafael Pla, “Aquest informe va definir el full de ruta que va conduir a …” la firma del pacte pel Compromís.

És un gran defecte de tots els éssers humans interpretar el passat en funció del present que vivim per tal de justificar la situació en la que estem. D’això no ens escapem ningú.

La pregunta és, aleshores, ¿quan el PCPV aprovà aquest document considerava que el Bloc podia o havia de ser co-protagonista d’aquest procés de reconstrucció de la unitat de l’esquerra política i social al País Valencià i la conseqüent projecció institucional?

Segons Rafael Pla, sembla ser que sí, però jo tinc els meus dubtes. Dubtes que, com ja ha quedat dit, es fonamenten en els fets que constituïren allò que podríem anomenar “el procés de negociació i signatura del pacte” i que troben la seua causa última en les anàlisis i els prejudicis de part de la direcció d’EU. Les anàlisis serien de caire objectiu, -la conjuntura política i electoral del moment, i els referits bàsicament al caire ideològic de la meua organització, el Bloc, i la rendibilitat de pactar amb nosaltres-, i els prejudicis serien més aviat subjectius i referits a la nostra “catadura moral”, fent obstinada memòria del trencament del pacte entre EU i UPV fa vint anys.

Les fonts de les que dispose per tal de referir-me als prejudicis morals esmentats són bàsicament fruït d’entrevistes personals. Entrevistes que, malgrat el que puga pensar Rafael Pla, també són fonts suficientment vàlides per a la Historiografia. I si no s’ho creu, que li ho pregunte al seu camarada Mario Amorós, autor del magnífic llibre “Antonio Llidó, un sacerdote revolucionario” (aprofite l’avinentesa per a recomanar a tothom la seua lectura). No obstant això, el mateix Rafel Pla deixa constància per escrit de l’existència d’aquests prejudicis morals quan contesta a Carles Arnal i el seu article “Darrera rèplica a Rafael Pla”: “… (superant, entre altres coses, les reticències que encara provocava, no sense fonament com s’ha vist, el trencament del grup parlamentari de coalició per part d’UPV fa 20 anys). …”

Deixant de banda eixa qüestió i fent menció a les anàlisis objectives, l’equip dirigent d’EU considerava majoritàriament que no tindria excessius problemes per superar la barrera del 5% que marca la difunta però no soterrada Llei electoral valenciana.

Per altra banda i en segon lloc, és evident que el criteri de la direcció d’EU és (i era, evidentment) que el Bloc és un partit de dretes. Com que, segons Rafael Pla no hem de posar les converses privades per damunt dels documents escrit públics, acudirem a la paraules del seu camarada Victor Domínguez, sens dubte un dels seus alumnes eixerits tenint en compte els càrrecs que cadascú tenen en el PCPV. El primer és el Responsable del partit a Alacant. El segon, Secretari de Formació i Debat del PCPV.

Doncs bé, Victor Domínguez, al seu article “Crisis en Esquerra Unida del País Valencià” manifesta, referint-se a EiP: “En ese sentido empezaron una campaña por lograr que en las elecciones de mayo de 2007, EUPV fuera coaligada con el BLOC, organización regionalista valenciana que es el referente de CiU en el País Valencià. … Una parte muy importante de la militancia no compartía ese acuerdo, ya que veían el riesgo de desvirtuar nuestro mensaje, al ir de la mano de una organización ideológicamente difusa, a la que íbamos a dar la posibilidad de entrar en las Cortes Valencianas a cambio de nada y, además, no compartían la estrambótica idea de que un acuerdo de estas características iba a generar una hola de simpatías que arrastraría a los abstencionistas a las urnas, sino que más bien al contrario, iba a desmotivar a una parte importante de nuestro electorado. A pesar de ello, dicho acuerdo fue aprobado mayoritariamente mediante un referéndum entre la militancia de EUPV, con el voto en contra de algunos colectivos (entre ellos el de Alicante al que yo pertenezco) y con el voto a favor “tapándose la nariz” de una parte importantísima de la militancia …”

Crec que aquest text no necessita ser comentat. Aquest text és el referent documental que reflexa més nítidament que cap altre quin era l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís i la nula correlació entre el projecte del Compromís i l’Informe aprovat per la Comissió Política del PCPV el 3 de juny de 2005 referit a “La convergencia política y social y la concurrencia electoral”

Si ara, a més a més, reproduïm sencera l’última frase, coneixerem també quines eren les motivacions que els dugueren a signar-ho, i conseqüentment, quins objectius cercaven: “A pesar de ello, dicho acuerdo fue aprobado mayoritariamente mediante un referéndum entre la militancia de EUPV, con el voto en contra de algunos colectivos (entre ellos el de Alicante al que yo pertenezco) y con el voto a favor “tapándose la nariz” de una parte importantísima de la militancia que valoró que los efectos negativos de un rechazo que pusiera en entredicho a la dirección de EUPV eran más dañinos que el propio pacto.”

Així doncs, si aquest ha estat l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís, s’entén perfectament la interpretació que del seu text en fan i la praxi política que se’n deriva. En conseqüència, la seua praxi i la nostra estaran d’acord amb l’”ètica” de la que parlava Rafael Pla en funció de l’esperit amb que cadascú ha acudit a la signatura del pacte i de la subsegüent interpretació que se’n faça d’allò que consta per escrit.

La constatació que fem de l’esperit de la direcció d’EU a l’hora de signar el pacte pel Compromís en funció de les paraules d’en Victor Domínguez, ens permet donar-li el valor que realment té la “… proposta del Consell Polític d’EUPV en favor de reeditar el Compromís de les esquerres per a les Eleccions al Congrés dels Diputats …” (Rafael Pla, al mateix article esmentat al primer paràgraf), i evidentment desvirtua el sentit que li dóna a la frase “… proposta que la posterior actuació del Bloc ha fet inviable pel que fa a la seua participació …” (idem).

I és en aquest punt on hem d’enllaçar amb la resta d’una de les tesis que manteníem al nostre article, és a dir: que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”. I en el mateix sentit acabàvem dient “És cert que el pacte del Compromís reconeix que el membre del consell d’administració de RTVV correspondrà a EU. Però no és menys cert que també hi conté altres acords, com ara que hi ha un òrgan rector de la coalició i un altre del grup parlamentari.”

No discutim la literalitat del text segons la qual la persona que ha de ser membre del consell d’administració de RTVV ha de ser triada per EU. La qüestió és una altra. La qüestió és com és possible que el tema no es presente davant de la Comissió Política de la coalició encara que fora per cortesia i educació. La qüestió és com es menysprea la opinió que al respecte pugan tenir els socis de la coalició tot cercant una persona que arreplegue un major consens. La qüestió és com aquesta Comissió Política no es convocada per tal de valorar conjuntament el resultat de les eleccions i estudiar estratègies de treball en ordre a la consolidació i desenvolupament del projecte (per exemple, si és viable i/o convenient reeditar l’acord per a les eleccions generals). Açò, i no cap altra cosa, vol dir que “les normes han de ser interpretades en el seu conjunt, no parcialment i de forma esbiaixada.”

Encara, però, hem de tornar a l’article d’en Victor Domínguez.

Després d’aquest “arrebato” de sinceritat protagonitzat per un càrrec del PCPV, EU no està en condicions de recordar-nos el trencament de fa vint anys, ans al contrari, sembla que vol dur a la pràctica la dita de que “la venganza es un plato que se toma frío”. Després d’aquests vint anys ha estat EU la que ha trencat un pacte en el mai havia cregut.

Així donc, Rafael, no ens podeu demanar al demés allò que a vosaltres vos falta: la honestedat política (“Reconstruir l’alternativa d’esquerres”). Si no volíeu el Compromís, hauríeu d’haver-ho explicat clarament a la societat com a postura política absolutament legítima que és i haver assumit les conseqüències. No havíeu d’haver-vos tapat el nas.

Estic, no obstant, absolutament d’acord amb tu quan dius “El punts 16é del Manifest del Compromís feia una crida a «la transparència, la regeneració democràtica i la recuperació de l’ètica en la vida política» . Però malauradament, la tolerància davant de la corrupció sembla haver-se estés dins d’àmbits suposadament d’esquerres. I així, junt amb la descarada corrupció econòmica al si de la dreta, hem hagut de constatar comportaments de notòria deshonestedat política de gent que havia assumit un programa d’esquerres, junt amb intents de justificar la deslleialtat als acords signats.” Aixi com quan dius “4. A la vista del que ha passat, dóna la impressió que alguns van signar el document del pacte del Compromís perquè no donaven cap valor a la seua signatura ni a la seua paraula. Espere que no s’estranyen que en el futur la resta de la gent tampoc li done cap valor.” (Comentari d’en Rafael Pla a l’article signat per Carles Arnal “Darrera rèplica a Rafael Pla”)

Explica-li a la teua gent que no està gens bé que signeu pactes tapant-vos el nas i que, per tant, incomplireu enganyant els ciutadans que han confiat en tots nosaltres.

Per cert i ja que estem ací, tens raó quan dius que l’únic òrgan previst en el text del pacte pel Compromís és la Comissió Política. El problema dels articles de premsa és la limitació d’espai a la que obliguen. No obstant, no ens desdiguem de la afirmació que fem segons la qual, a més de la Comissió Política hi ha un altre òrgan rector: el del Grup parlamentari. I no ens anem a desdir perquè és evident que aquest últim és conseqüència necessària del pacte, de la concurrència electoral conjunta i del resultats obtinguts que ens possibiliten formar l’esmentat Grup parlamentari. Moltes lleis són per naturalesa genèriques i el seu desenvolupament i concreció obliga a la creació d’altres normes i òrgans que no estaven –ni en fa falta que ho estiguen- previstos. És necessari, però, que aquestes noves normes i òrgans mantinguen l’esperit de la llei de la qual són conseqüència. És per ço que també i tan bé entenem quin és el concepte que de l’òrgan de govern del Grup té Glòria Marcos i la resta de l’equip dirigent d’EU, i les diferències substancials (“espirituals”) que necessariament té amb nosaltres, el Bloc.

Ara que hem deixat clar el tema de l’”ètica” i de l’”esperit de les lleis”, no puc estar de fer una consideració sobre la teua frase “Perquè ara que torna a estar de moda atacar al PCE (me retrotrau a quan era jove…) …”.

La primera cosa que hem de constatar és que al nostre article en cap moment qüestionem la PCE i/o al PCPV. Allò que en fem és dissentir i criticar radicalment una actuació política. En l’article en cap moment es fa anticomunisme ni es denigra la teua organització política, que no és exactament el mateix que heu fet tu i el teu camarada Victor Domínguez en relació al Bloc acusant-nos de políticament i èticament impresentables, deshonestos i deslleials (la qual cosa no deixa de resultar ben curiosa una vegada que Victor Domínguez ha posat les cartes damunt la taula). Altres membres d’EU (que no sabem si són comunistes) també s’han sumat a aquesta apoteosi del insult i la desqualificació als nostres diputats o a la nostra organització, como ara Pere Alberola (“EUPV: Cap a on anem?”), Estefania Candel, Oscar Navarro i Tomàs M. Miralles (“Els compromisos del Bloc i d’Esquerra i País”). Uns altres dels quals desconec la identitat s’han permés el luxe de comparar en una pàgina web els difícils problemes pels quals travessa el Compromís amb un “Alzamiento Nacional-ista” aprofitant una “simpàtica” coincidència de dates el 18 de juliol. I com que Peris i Roderic des d’Els Verds del País Valencià no volien quedar enrere, han amollat les seues desqualificacions des de sengles articles, “Que veinte años no es nada” i “Avergonyits i decebuts”.

A mi, la primera cosa que em crida l’atenció és constatar que hi ha persones que s’han investit d’autoritat per a insultar a la gent sense més.

I també em criden l’atenció aquells altres que s’han investit d’autoritat per determinar qui és i qui no és d’esquerres, qui és i qui no és ecologista i/o qui és i qui no és valencianista. I d’aquests en conec en totes les organitzacions polítiques.

La ximplesa de dir que –segons Victor Domínguez- el Bloc és una “… organización regionalista valenciana que es el referente de CiU en el País Valencià …” (malgrat la tergiversada interpretació de la frase que posteriorment va fer Rafael Pla contestant l’article d’en Vicent Benavent), o que el Bloc “… és la força homòloga de Convergència i Unió a nivell europeu i estatal…” (Pere Alberola dixit), és del mateix calibre que si afirmàrem que EUPV és l’organització regionalista valenciana que és el referent del PNV en el País Valencià (tenint en compte que el seu homòleg –Ezker Batua- és soci de govern d’aquest partit nacionalista basc).

I aprofitant l’eixerit exemple d’Ezker Batua podem contestar la pregunta que es fa Pere Alberola al seu article “EUPV: Cap a on anem?”. Diu Pere Alberola: “Em pregunte com el BNV i Esquerra i País (Iniciativa del Poble Valencià) podria arribar a consensuar al nostre País una posició comuna sobre el Pla Hidrològic Nacional, una reforma laboral, fiscal, l´impost de successions, l´avortament, l´okupació, sobre drogues o sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.”. Doncs, estimat Pere, la resposta no la trobaràs al vent, sinó a les seus del Govern i del Parlament bascos.

La política té aquestes coses: que a vegades és més complicada del que són capaços d’entendre-la algunes persones.

No em puc estar, però, de recordar-los als companys d’EU que qüestionen o desconeixen la ubicació ideològica del Bloc, que la Revolució Cubana la protagonitzà un moviment nacionalista, anti-imperialista i que cercava la justícia social (M-26), però que no es va definir com a socialista fins uns anys després de consolidat el Govern revolucionari. Cal recordar-los també que a la Declaración de Principios del Congrés fundacional del Movimiento de Izquierda Revolucionara (MIR) xilè es deia: “El MIR se organiza para ser la vanguardia marxista-leninista de la clase obrera y capas oprimidas de Chile, que buscan la emancipación nacional y social”, i que, a més a més, s’organitzava voluntàriament al marge del que anomenaven l’esquerra reformista (PSCh i PCCh). Així mateix, el Movimiento Quinta República (MVR) que dóna suport a Hugo Chávez començà també el seu govern revolucionari des de postures nacionalistes, anti-imperialistes i de justícia social, i no ha estat fins fa poc que ha començat a definir-se com a socialista.

Així doncs, vos demane que ens estalvieu entrar en una dinàmica d’insults i desqualificacions ideològiques que més aviat, allò que demostren és mala educació o ignorància.

Atentament.