FOTO: El professor Joaquim Auladell, amb el Canigó al fons
RC o PRC?
El RC/PRC és un partit en gestació que s’ha presentat a dues eleccions i que no ha ofert una idea clara de què vol ser. A les eleccions autonòmiques s’hi va presentar per “fer pràctiques” del seu equip electoral, cosa potser acceptable, però a les municipals, en què es debaten qüestions locals, que poden passar més per persones que per organitzacions, i qüestions generals en en què els sectors populars poden coincidir àmpliament, es va fer una campanya –innòcua perquè va ser invisible– a base de “Visca el Partit!”, amb llistes trufades de gent que no és que no en fossin, perquè no hi havia militants, sinó persones sense cap compromís amb cap línia d’actuació i que residien a una mitjana de 50 km. del lloc que deien que volien representar. Només van fer una mica de nosa als sobiranistes i semisobiranistes que anaven seriosament a unes eleccions municipals.
El RC/PRC pateix de manca d’explicitació de plantejaments: es remet com a únic document vàlid, a l’anomenat “Manifest del Montseny”, una convocatòria d’un dinar amb frases plagides de la Crida a la Insurrecció Irlandesa de fa noranta anys, i és un desori d’organització més pròpia d’una colla de cosins i companys de barrila que d’una associació política: els pressumptes militants no tenen accés als Estatuts pels quals se suposa que s’han de regir, ni poden saber quants són (”Entre deu i deu mil”, diuen els que’n saben, i es queden tan amples!). Hi ha un senyor que s’ha proclamat president i no ho ha estat en cap reunió regular perquè no n’hi ha hagut cap. Si algú us diu que és el president del RC/PRC, pregunteu-li en quina convocatòria, quan, on i per qui va ser elegit. Fins i tot és un pitafi el nom. Quan es parlava d’organitzar els sobiranistes sense partit de la manifestació pel Dret a Decidir vaig dir que s’havia de dir Plataforma, Bloc, Federació, Germanor, Eixam… però mai partit, per inadequat i inconvenient. Per no sé quins canals de decisió al projecte hom li van posar el nom de Partit Republicà Català, però pels mateixos canals desconeguts per mi, la sigla, la marca per a presentar-se a les eleccions, per exemple, és RC (”República Catalana” o Republicans Catalans”), cosa que ja m’està bé.

Ara es prepara el Congrés Fundacional (per fi podrem parlar de què volem ser i sabrem qui som i quants!). Una colla de militants al corrent de pagament propugnarem:

–En plantejaments generals: Sobirania i República (en el sentit del Manifest adjunt, que recull molts idees de Lluís M. Xirinacs).
–En política actual: a les pròximes eleccions intentar la unitat d’acció sobiranista amb una candidatura, i, si no es pot, proposar el vot en blanc, d’acord amb el document de treball Crida a la Unitat d’Acció de l’Independentisme Català, presentat a la conferència nacional del PRC/RC el passat 9 de juny.
–En organització, deixar de jugar a ser un exèrcit (pacífic, of course!) amb més generals que soldats i ser àgils i actius, amb grups locals i i sectorials, coneguts i reconeguts en el moviment sobiranista.
–Si la sigla ja és RC que es digui “República Catalana” o “Republicans Catalans”.

Joaquim Auladell, 12-8-07

Manifest per la Sobirania i la República

La manifestació pel Dret a Decidir de l’any passat va demostrar que bona part del nostre poble és sobiranista, i sobiranista pràctic, actual, que no vol només guarnir-se amb l’etiqueta, sobiranista “sociològic”.
Després, la cascada de claudicacions per arreplegar els càrrecs d’administratius del Regne va portar al pitafi del referèndum. Els sobiranistes conseqüents vam plantejar “Estatuts no, Sobirania!”. Els sobiranistes realment existents van optar, encertats o no, per l’abstenció.
Des d’aquell moment les coses han anat pendent avall (infraestructures: aeroport, carreteres, metro; cultura: lleis contra el català, Fira de Frankfurt; superestructures: l’Estatutet, retallat i tornat a retallar fins a sota zero, palesant la necessitat de l’alternativa sobiranista com a solució global.
Els catalans republicans hem de difondre aquesta alternativa i realitzar-la amb iniciatives concretes, pràctiques, eficaces i progressives (no “progressistes”) i no donar suport a cap moviment que freni o esgarrïi la marxa cap a la sobirania.
La història ensenya que als catalans res no se’ns regala. El President Macià (i també, a la seva manera, el president Pujol) és un exemple plàstic d’actuació sobiranista, al segle passat, o, actualment, el president Mandela. “De la presó a la presidència”.
La nació a què aspirem dels territoris que compartim la llengua catalana, els volem, en primer lloc, sobirans i, posteriorment, confederats. En l’actualitat aquests territoris són: el Principat d’Andorra, un estat quasi sobirà; Catalunya Nord, unes comarques annexades a la República francesa; el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes, territoris sotmesos al Regne; tots ells en diversos estadis de desenvolupament del sobiranisme. El Principat de Catalunya ha demostrat que vol el dret a decidir, la sobirania. És el que volem: decidir i aplicar la decisió.
La República (del Principat) de Catalunya és a prop.
Actuació
Difondre el sobiranisme, relacionar els sobiranistes, unificar les iniciatives estratègiques i tàctiques.
Promoure la coordinació dels que volem assolir la República Catalana, sense presses però sense perdre ni un segon.
Un criteri: fer xarxa i tenir alè
La Sobirania i la República són trets formals que serveixen per entendre’ns però no garanteixen per si sols la vida, la primavera de les nacions. Irlanda, Portugal i Andorra són la mostra del que diem.
Cal fer la xarxa (no l’esquema capitalí, radial, burgès-jacobí), d’individus i de grups, en què cada nus pot fer de centre, i tenir alè, que és ànima i resistència per fer camí –i així incorporar els nous catalans, que n’hi ha que ara tenen deu anys i d’aquí quatre dies podran votar.
Barcelona, 14 d’abril de 2007
Col•lectiu de Republicans Catalans