La transversalitat política de PSOE i PP comença i acaba en el l’unionisme espanyol.
Editorial de GARA
La jornada d’ahir va tornar a deixar una sèrie d’imatges i fets que serveixen per a entendre millor com es mou l’elenc d’actors que, d’una o altra manera, comparteixen l’escenari polític d’Euskal Herria. No és que ahir fóra un dia especial però sí que, en alguns aspectes, va suposar el colofó a una sèrie de dinàmiques que venien desenvolupant-se des de temps arrere i que, més que probablement, marcaran en els pròxims mesos l’esdevenir d’això que se sol denominar «actualitat política».
Els dos punts geogràfics de referència estaven clarament marcats des de la vespra: Zornotza i Iruñea. En els carrers de la localitat biscaïna es pretenia desenvolupar un acte convocat per ciutadanes i ciutadans que desitjaven donar el seu últim adéu a Sabin Euba, Pelopintxo. No obstant això, amb la presència de la força policial que gestiona el Govern de Lakua, l’Estat espanyol va tornar arranar la llibertat d’expressió en territori basc perquè, malgrat que es va portar a terme una concentració, no es va permetre que una part d’aquest poble s’expressara en els seus propis paràmetres. Recordar que Sabin Euba va ser un destacat militant abertzale, que durant bona part de la seua vida es va veure obligat a viure lluny de la seua casa, que va compartir la seua militància amb molts altres homes i dones als quals els unien idees i aspiracions, està prohibit en aquest país. Que l’ordre arribe des d’un tribunal especial situat a Madrid o des de la Conselleria d’Interior de Lakua no és més que un matís, perquè el que realment es reflecteix en el fons d’aquest tipus de decisions és la transversalitat política amb la qual algunes formacions volen dissenyar el futur d’Euskal Herria. I cada dia és més evident on es creuen les línies estratègiques que impulsen el partit liderat per Josu Jon Imaz i els dirigits per José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy: en la repressió contra l’esquerra abertzale amb l’objectiu d’eliminar, o si més no frenar, qualsevol moviment pràctic cap a la sobirania d’Euskal Herria.

En la capital d’Euskal Herria
En Iruñea, al voltant del Parlament de Nafarroa, es van creuar també aqueixes línies transversals, i ho van fer assenyalant on està col·locat el punt d’intersecció: en ple camp de l’unionisme espanyol. Si ja resulta patètic escoltar a Carlos Chivite com nega que en el si del PSN haja esclatat la crisi -que després les aigües tornen al seu llit o que es convertisquen en un tsunami no va a canviar la realitat a dia d’avui-, no ho és menys llegir l’última epístola de Josu Jon Imaz intentant responsabilitzar a ETA de «fer impossible el Govern PSN-NaBai»; fins i tot intenta persuadir que aquest era l’objectiu de l’organització armada molts mesos abans que es conegueren uns resultats electorals que -gràcies a l’aplicació de l’apartheid contra l’esquerra abertzale a través de la Llei de Partits- van deixar a UPN-CDN a la vora de la majoria absoluta.
El president del PNB prefereix que no s’escolte el que, sense ambigüitats de cap tipus, sí s’ha dit durant els últims dies tant en el Parlament navarrès com a Madrid: que l’unionisme espanyol manté vigent un pacte que delimita clarament els moviment tàctics d’un o altre partit.
L’«Acord per les llibertats i contra el terrorisme» estableix en el seu preàmbul que ni PP ni PSOE arribaran a cap tipus de pacte substancial amb PNB i EA mentre no es convertisquen en fidels defensors de «la Constitució i l’Estatut de Guernica, espai de trobada de la gran majoria dels ciutadans bascos». I, per molt que Imaz vulga tirar terra sobre els ulls de la ciutadania basca, és en aqueix marc en el qual s’ha jugat la partida de la governabilitat en Nafarroa. A hores d’ara a Madrid ja no sospitaran que la direcció del PNB pretenga canviar ni una coma de la Constitució espanyola; això ho ha posat blanc sobre negre -filtracions pel mig- el partit d’Imaz a l’oferir «la seua» versió de les converses de Loiola i confessar que es va alçar de la taula perquè no volia donar suport una autonomia a quatre ni defensar la territorialitat d’Euskal Herria quan l’esquerra abertzale estava subratllant que res d’això podria eixir avant sense el respecte de la voluntat popular. Però Nafarroa Bai no és només el PNB, i encara que la formació de Patxi Zabaleta no es distancie en gens ni mica de l’estratègia jeltzale en les qüestions de fons, ni Aralar ni EA han assolit encara el placet dels santons del nacionalisme espanyol.
No és una paradoxa que l’expressió més evident que estem submergits en un conflicte de caràcter polític s’estiga vivint aquests dies en la capital d’Euskal Herria. Si després d’impedir l’accés a les institucions forals -llevat de parcialment en Araba i Bizkaia- i a molts ajuntaments a una força política com ANV que va assolir el suport de prop de 190.000 vots, PP i PSOE van impedir a NaBai arribar a l’Ajuntament d’Iruñea amb els vots de l’esquerra abertzale, van vetar a «un nacionalista» per a presidir el Parlament i han acordat que UPN seguisca al capdavant del Govern, ja no pot quedar lloc per al dubte. La transversalitat de PP i PSOE acaba en «la unitat d’Espanya». La qüestió a resoldre és si el PNB i NaBai estan disposats a assumir públicament que aquest també és el final del seu camí o si creuen que el punt d’intersecció està en l’oferta que l’esquerra abertzale va posar sobre la taula en Loiola.