En llegir l’article que signa Víctor Domínguez “militant d’EUPV i Responsable del PCPV d’Alacant” m’agradaria fer algunes petites matisacions. No podria fer menys que ell i presentar-me abans. Jo sóc Vicent Benavent, militant d’EUPV i adscrit al corrent ESQUERRA I PAÍS. Evitaré, per jugar amb les mateixes condicions anotar cap pertanyença a òrgans directius o altres, senzillament em posaré al seu nivell organitzatiu.

L’escrit que presenta el Víctor no és només un pamflet que no conta la veritat sencera sinó que està plé de mentides. I això en política si que és greu: faltar a la dignitat i a l’ètica per aplegar a finalitats concretes i aprofitar lamentables esdeveniments en un intent desesperat de guanyar la batalla mediàtica i poder aplegar a consolidar models ideològics en EUPV que fa anys porten entre mans. I ara no em referesc, evidentment a EiP, sinó al PCPV. Però d’això parlarem més avall.

Des d’ESQUERRA I PAÍS defensem un model polític per a EU per tothom conegut. Una Esquerra Unida oberta, integradora i plural. Si eixe és el model que volem portar a la resta de federacions d’IU, potser el Víctor s’equivoque en argumentar que intentem treure-li el “contingut de classe” a l’organització. Eixe famós contingut de “classe” deuria explicar-lo, perquè des d’EiP tenim clar que allò que defensem és un model obert, plural, respectuós, lliure i carregat de treball. Si això és treure contingut de classe que ens ho explique, perquè d’altra manera no s’entén. Ara bé, el que potser vulga dir a través de les seues paraules és que el PCPV sí que té un altre model per EU i IU. De fet ja fa anys que la pugna per la Coordinació Federal és patent i de sobra coneguda. Així com és d’esperar que, de nou, a la propera Assemblea Federal, s’intente col.locar a Paco Frutos, actual Secretari general del PCE, com a coordinador d’IU. Però això no és tenir “projectes”, això es pot permetre, perquè és el PC qui ho fa, qui ho organitza i qui ho planeja. La resta de sensibilitats de l’organització tenim vetat el tenir idees o aportar propostes amb l’acusació formal de traició i d’intentar destrossar EU i IU. El partit comunista ja fa anys que vol un altra EU, evidentment.L’espai comunista continua amb el pla de “refundar” encara que no amb unes bases amples, obertes i plurals, sinó en un intent d’acomodar al partit (qui és el que deuria de fer la famosa refundació i aclarir què vol ser) i continuar amagant darrere les sigles d’EU a un grup incapaç de sortir al carrer per ell mateix. Potser encara no s’han adonat que les persones que ens voten ho fan a un projecte plural, transformador i alternatiu; dubte molt que la gran majoria vote “corbella i martell” en solitari. Però això ja són altres qüestions que no vaig a valorar.

Cal anotar que Víctor Domínguez mai va defensar el famós “Compromís”. Això ho reconeix fins i tot ell, encara que ara surt en defensa del pacte que veu amenatzat, però no per les raons que argumentàrem qui apostàvem fa temps per una ampla coalició electoral, sinó per altres. Eixe “no” al pacte va tenir conseqüències de sobra conegudes: la desaparició del grup municipal a la Ciutat de València o a la d’Alacant, amb l’agravant que en Alacant s’hagués pogut consolidar un govern municipal d’esquerres i ara, amb la negativa, ni hi ha gent a l’ajuntament i continua manant el PP. Però clar, sembla ser que la gent d’EiP només parla per destrossar i enfeblir EUPV des de dins. Qui perd les eleccions i es carrega l’organització d’una manera visible i clara ara vol sortir com la gran víctima front a qui sempre va avantposar el seny i els criteris davant la possibilitat (desgraciadament real) de la desaparició. Per tant, argumentar que des d’EiP s’ha organitzat tota una campanya per “carregar-se” EU no solament no és cert, sinó que s’ha definir correctament com a mentida. EiP continua apostant per EUPV, amb lleialtat, amb fidelitat i amb coherència. Les valoracions parcials i subjectives són les que qualifiquen a qui les fa. Com és parcial la visió que dóna Víctor quan es refereix al recolzament d’EiP al Compromís. Esquerra i País va votar favorablement al pacte, després d’haver-lo defensat a capa i espasa i malgrat que la majoria de la direcció d’EU pactara amb Els Verds de Peris front a la proposta de continuar treballant i tinguent com a referent verd als Verds-Esquerra Ecologista de Carles Arnal. La jugada de la majoria no va ser més clarivident, per una banda s’asseguraven el fer fóra a Carles i decapitaven totalment el nou grup parlamentari que neixeria de les eleccions i per altra tenien al seu costat a una persona que els podia facilitar una suposada majoria en aquest Grup. La fi ha estat desastrossa i no parlaré més del cas, entre altres coses perquè Carles Arnal ja ha escrit al respecte i em limitaré a suggerir que se’l llegesca.

Referir-se al BLOC com al referent valencià de CiU és, per anomenar-ho d’alguna manera, una manca bestial de visió política, quan no una fal.làcia. Però és el mateix argument que va utilitzar Glòria Marcos en el darrer Consell Polític Federal d’IU i de nou, sembla que la pseudofidelitat a una persona està per damunt de l’ètica. Seria com anomenar al PCPV com la secció valenciana del PCUS. Sense més comentaris. Però el que ja se’n surt de mare és la valoració tan “kafkiana” que hom fa per referir-se a l’Assemblea d’EiP on es decideix de manera col.lectiva transformar el corrent en Partit com la fin d’una sèrie d’assalts continus a l’organització per desfer-la. Potser si des de la direcció s’haguéssen donat els condicionants pel diàleg les coses no serien com ho són avui.

I per anar concloguent és necessari parlar de les dues diputades d’EU, adscrites a EiP, perquè no té nom la campanya de desprestigi i d’acosament que s’està fent cap a aquestes dues companyes.

Em referiré al tema tan sonat dels diners. Potser eixe és el tema que més preocupa, però acusar a dos diputades de voler “ofegar EU” és una acusació massa greu per a fer-la a la lleugera. En primer lloc, les diputades mai s’han negat a ingressar el seu sou en el conte únic d’EUPV. Ara bé, anem per pasos; el Responsable d’Organització, Ricardo Sixto, els comenta la quantitat que van percebre, però sense assegurar res. Quan les diputades li demanen parlar per aclarir el tema, encar l’estan esperant. És una qüestió de seny d’anar amb compte i parlar abans de fer res. Però quan el silenci és l’única resposta no els deixen més camí que la d’ingressar els diners en els seus comptes en espera d’una solució. Solució que mai ha aplegat, per cert. Un altre tema realment vergonyós és el tracte de “trànsfugues” que se’ls fa. Abans de res, hom deuria llegir el significat d’eixa paraula i s’adonaria que ni Mireia Mollá ni Mònica Oltra són trànsfugues, perquè mai han abandonat el grup parlamentari al què pertanyen ni se n’han passat a cap altre. Van ser elegides diputades pel Compromís i a eixe Grup resten. Ni han deixat el grup ni les idees. Per tant eixa insultant qualificació deuria de deixar-se en el calaix de l’oblit.

Menció a part meréix tot el procés en el que estan embolicades les dues diputades. Que se les “interrogue” durant quatre hores, per una comissió totalment parcial i on, un membre de la mateixa fa declaracions públiques en una Assemblea demanat l’expulsió de les diputades, qualifica el fet per ell mateix. Els actes de “xuleria” als que fa referència Víctor, deuria explicar-los. Jo vaig estar present en eixa compareixença acompanyant a Mònica i mai vaig veure cap actitud com la que indica aquest company, tot el contrari. Allí es podien veure dues dones, una membre fundadora d’EUPV, totalment desolades en contemplar com la seua organització encetava un procés “inquisitorial” negant el diàleg, negant la paraula i tractant el tema d’una manera tan mesquina.

Intentar, per rematar, fer responsable de tots els mals a dues diputades em sembla realment ignominiós. Potser si s’hagués començat per fer valoracions polítiques sensates i reals dels resultats de les eleccions, assumint responsabilitats i donant pas a la paraula no estaríem com estem. Potser si en lloc de voler traslladar al Grup Parlamentari la majoria que es té a la direcció, quan aquesta no es correspòn i intentar dialogar i admetre propostes per totes les parts en lloc d’imposar noms i voluntats mai estariem on estem. Potser si canviés l’actitud victimista sempre en la recerca d’un boc expiatori a qui culpabilitzar de tots els mals sense voler fer-se càrrec de les conseqüències es podria reconduir el tema. Però el final ja el sabem. Víctor finalitza el seu escrit demanant l’immediata expulsió de les dues diputades quan abans millor. Eixe és el tarannà que el caracteritza com a molta més gent del seu entorn. Front a eixes decisions ja determinades poques coses resten a fer sinó esperar a veure què es va a fer amb el 40 % de l’organització que pertanyem a EiP. Potser el final va a ser el mateix per a tothom: l’expulsió massiva. Eixe és l’únic camí que hom sembla coneixer. Vertaderament trist.

VICENT BENAVENT
Militant d’EUPV i membre d’ESQUERRA I PAÍS.