COLOMS, GAVINES, CABANYAL.

Amb les rates, els escarabats i alguna que altra bestiola i insecte més, a El Cabanyal-
Canyamelar s’han familiaritzat i, diguent-ne que ara, els soporten mentre esperen la
setència del Suprem que pensen els tornarà la tranquil.litat i provocarà la fugida d’aquestes criatures ingrates.
Mentretant i de la nit al dia han aparegut uns altres éssers. Aquests semblen animals innocents i inofensius; però no són així. Disposen d’un cos semblant al dels coloms; però jo diria que en realitat són corbs embolcallats amb la fisonomia própia dels coloms.
De fet no actuen com coloms. Ho embruten tot; però d’odi i prepotència i allà per on passen i volen, mostren una imatge agressiva fins el punt de que van dipositant pel poble, a més a més dels seus típics excrements, infinitat de plometes que calculadament hi dipositen en els racons dels carrers, als balcons, als àmpits de les finestres i fins i tot a la porta de les cases, com si amb això assenyalaren terreny. És com si aquestes bestioles volgueren recordar-los que aquells que dessitgen enderrocar les cases encara governen?, sobre aquest poble i que el territori que trepitgen almenys de moment és d’ells; però per poc temps. I els hi vigilen amb els seus ulls redons, inexpressius i criminals mentre la gent continua el camí i no els presta cap minut de descans sobre les baranes de les seues finestres i balcons obertes de cara a la mar.
Les gents d’aquest poble en realitat són gavines que en canvi no fugen; ressisteixen i els assenyalen els seus errors i la seua falsa personalitat i sense arribar a enfrontar-se amb ells, i des de l’horitzó clar, net i honrat, guaiten com guardianes geloses d’un paisatge que és d’elles i que dia rere dia han conquerit per bé nostre i de tots aquells que estimen. Les gavines no salvaran aquestes cases només perquè les han bastides de suor, llàgrimes, alegries i il.lussió; sinò també, perquè saben que guanyant aquesta batalla, estan guanyant a la barbàrie i a tot allò que significa el despotisme polític s’amague on s’amague i el guanyaran amb les millors armes que hi tenen: la dignitat; la consciència i la teua solidaritat. Per tot això i amb tot això saben que el colom perd terreny i al final haurà de fugir vers el desert de l’exili i de l’oblit.