Amb la seua aposta per l’estat Valencià amb matisos, Pons no fa sinó llançar una proclama en favor de l’autogovern, en línia amb un president que va quedar prendat per l’esperit que campa pel va saló de Corts del Palau. Gens a veure, per descomptat, amb el partit polític Estat Valencià, que, des de l’esquerra, té com principi actiu l’aposta pel «socialisme i la independència del País Valencià»
González Pons (portaveu PP a les Corts Valencianes): «El president del mínim supòsit sentit Estat valencià»
El portaveu del PP replica a l’oposició que no era el dia per a parlar del programa, que ja es va explicar en campanya electoral
Camps només parla de desenvolupar l’Estatut sense concretar el seu programa en la presa de possessió
Més informació: El Mercantil Valenciano
Deu ser qüestió de paladar. Van assistir al mateix acte, a deu metres de distància l’u de l’altre, però els va saber distint. Mentre el socialista Ángel Lluna considerava una «sonora burla» el discurs de Camps, el portaveu del PP, Esteban González Pons, enaltia la cerimònia pel nivell de «prestància, arrelament, serietat i, el que és més important, solemnitat i sentit institucional» a que s’ha arribat.
El discurs de Francisco Camps «ha nascut des de dins» , era el qual hauria fet «qualsevol persona» que, com el president, «se sent valencià i espanyol fins a les medul·les» , va certificar l’amic del cap del Consell. Pons es va mostrar satisfet per un acte impensable fa «només 30 anys» , quan «no teníem democràcia» . «La democràcia la recuperem ràpid i l’autogovern ho estem construint a poc a poc» , va argumentar. I en aqueixa construcció és important «tenir tradicions en els nomenaments d’altes institucions com la de president de la Generalitat» .
I a l’arribar a aqueix punt, el de posar en valor el «orgull de ser nomenat president» de tots els valencians, González Pons *blandió el pes de la història i, com ungit per la memòria del general Joan Baptista Basset, va llançar la següent proclama: «Avui, el president del mínim cridat supòsit sentit Estat valencià ha pres possessió davant les Corts que representen aqueix sentit Estat valencià de la Comunitat Valenciana». Més clar, «l’aigua del transvasament que demanem» , que va dir Camps el dilluns.
Va anar com una proclama d’afirmació nacionalista valenciana en trànsit cap a la independència però *tamizada per quatre filtres de precaució: mínim, cridat, supòsit i sentit. González Pons és un dels polítics valencians als quals se li reconeix major brillantor, pròpia d’aqueixes ments inquietes que ofereixen grans vesprades de flirteig amb la polèmica. L’encara conseller en funcions ja va tocar el cel quan gens més encomanar-se-li dur les regnes de l’urbanisme va prometre aplicar una «polític meló d’Alger, roja per dins, verd per fora». Amb la seua aposta per l’Estat valencià amb matisos, Pons no fa sinó llançar una proclama en favor de l’autogovern, en línia amb un president que va quedar prendat per l’esperit que campa pel va saló de Corts del Palau. Gens a veure, per descomptat, amb el partit polític Estat Valencià, que, des de l’esquerra, té com principi actiu l’aposta pel «socialisme i la independència del País Valencià» .
Amb tot, no és la primera vegada que des de posicions poc sospitoses de voler trencar amb Espanya s’associa la paraula Estat per a parlar de la Comunitat Valenciana. Ja una vegada va parlar, amb més matisos encara, el socialista Antonio García Miralles de la necessitat de practicar una política d’Estat en aquesta comunitat, en una presa de possessió com president de les Corts.
I del programa què «És normal que l’oposició diga que s’ha explicat poc; duu Camps tota la campanya electoral explicant-lo i no ho han volgut sentir» , digué Pons.
L’acte del jurament «no és el dia per a parlar del programa» , va insistir, perquè, a més de la campanya. «va haver una sessió d’investidura» . Per al portaveu del PP, els adjectius de l’oposició «naixen de la ràbia i el sentiment de frustració per haver perdut» . Però no tenen raó. «És com si el professor diu l’últim dia de classe que fins a l’any que ve i l’alumne diu que no s’ha explicat la lliçó, quan duu explicant-la tot el curs i l’alumne no ha anat a cap classe» . Doncs això, més clar l’aigua del transvasament.