VILAWEB - DILLUNS, 04/06/2007 - 06:00h
Honor a Joan Català
per Xavier Montanyà
Els més ignorats, els que encara no han estat honorats com es mereixen, ni ho estaran mai, són els que més se la van jugar. I van rebre per totes bandes. Primer, la violència física i la repressió, després el rebuig, l’isolament i, en molts casos, interminables anys de presó. Joan Català, de Llavorsí, Pallars Sobirà, és un dels ignorats. “Com vols que estigui, si ja he fet 94 anys?”, em deia l’altre dia per telèfon. “Per fi han publicat el meu llibre. I sense tocar-li ni una coma. Com jo volia. Es veu que en aquest país no es pot dir la veritat…Jo dic el que penso… Per a mi, el Rei és el segon Franco”. La seva autobiografia es titula “El eterno descontento”, de Jaime Cinca, editor.
Joan Català és un home fort, un resistent de pedra picada. Mai no l’he vist riure. A la guerra civil, Català va treballar pel SIEP, els seveis d’informació republicans, on va conèixer el mestre llibertari aragonès Francisco Ponzán.

FOTO: Francisco Ponzan.
En creuar la frontera, camí de l’exili, van aconseguir burlar els gendarmes i amagar armes i municions en uns bidons de llet, sota terra. Després d’una terrible estada en el camp de concentració de Vernet d’Ariège, Català es va escapar. Era la primera fuga del seu llarg historial. Un dia em va dir: “Jo havia nascut lliure, m’agradava viure lliure. Si em tancaven, m’escapava. La culpa no era meva. La presó no estava feta per a mi. No era el meu lloc”. Anys a venir es fugaria, també, dels jutjats de Barcelona, del Cisne de Madrid, de la Model i de Carabanchel Alto.
Després de fugir de Vernet d’Ariège, Català i els seus camarades, a les ordres de Ponzán, van recuperar les armes soterrades i van muntar al Pirineu una de les xarxes d’espionatge i evasió més importants de la Segona Guerra Mundial. Treballaven per l’Intelligent Service, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat O’Leary i el grup belga “Sabot”. Van passar per la muntanya, clandestinament, centenars i centenars de persones: jueus, pilots aliats, gent en perill… Falsificaven documents, portaven missatges i, si feien uns diners, era per a reorganitzar-se i ajudar als companys en perill a l’interior o a les presons. Els anglesos pagaven. Els francesos, no. Simplement, a canvi, els garantien la seguretat. Anys de risc, de combat, de sang. Del 36 al 45. No van parar. Teníen tots els enemics possibles: gendarmes francesos, militars alemanys, carabiners, policia espanyola, guàrdia civil i els agents de la Brigada Político-Social. Anaven forts. Jugaven amb foc.“No és la pàtria francesa la que és en perill –deia Ponzán- ni la llibertat de França: el que és en joc és la llibertat, la cultura, la pau mundial”.
En acabar la guerra, els van fer pagar un preu molt alt. Ponzán va ser assassinat per la Gestapo dos dies abans de l’alliberament de Tolosa. Des d’aquell moment, els homes que havien estat tan útils al servei dels aliats, van ser considerats pels francesos un perill, una amenaça, i els van castigar durament, negant-los el pa i la sal. A Català, la policia francesa li va oferir d’espiar els exiliats republicans a França. S’hi va negar. No era un traidor.Va passar penúries i marginació. L’any 1951 va ser detingut per assaltar amb altres companys una furgoneta de Correus a Lió. Aleshores, una nota policial francesa el definia així: “La seva activitat durant l’ocupació alemanya al servei dels aliats és indiscutible. Admirable coneixedor dels passos fronterers entre França i Espanya, va prestar serveis eminents. L’amor al risc inherent en aquest individu fa d’ell un home sumament perillós i no estarà de més recordar que és un especialista de l’evasió”. Joan Català va complir catorze anys i mig de condemna a les presons franceses. Les pitjors, segons ell. Ja sumava vint anys de reclusió, aquí i allà, on no hi ha tornat a posar mai més els peus. Ell i d’altres van ser represaliats per França, després d’haver-se jugat la vida, contra els nazis i els franquistes, per alliberar-la. Cruel paradoxa. Els van utilitzar i després els van trair.
Al seu favor hi ha ben poc. Algún llibre. Algún documental. Quatre paraules. Robert Terres, alias “Lieutenant Tessier” o “El Padre”, cap del contraespionatge francès al Pirineu, escribia en el llibre “Doble jeu pour la France”: “Ponzán Vidal, el meu amic Paco, heroic cap del meu equip de guies, detingut novament l’any 1943, regat amb benzina i cremat pels alemanys poc abans de l’alliberament de Tolosa: ignorat, calumniat i a penes gratificat amb una medalleta a títol pòstum. Català, Revola, Lopez, Laguarta, Aguado Martinez i tants d’altres dels seus companys empresonats, internats en camps de concentració, executats. La sort dels sobrevivents: abandonats, en la misèria, de vegades sense documents, per una França per la que s’havien jugat la pell cada dia durant més de tres anys.”
Al cementiri de Montjuic, en el monument francès als caiguts en totes les guerres, al costat dels noms de molts soldats francesos de les forces regulars, hi ha una placa amb el nom del mestre llibertari aragonès, Francisco Ponzán Vidal. Una placa, i dels francesos… Dels d’aquí, res de res. Joan Català, tossut irreductible, ha aconseguit publicar, finalment, el relat de la seva vida escrit per ell mateix. No li han tocat ni una coma, diu. Li ha costat molt, però. S’ho ha hagut de fer sol. Com sempre. A la seva manera. ”Passàvem agents, militars i gent normal, des de França cap al consulat anglès de Barcelona”, m’explicava fa anys, “jo preferia fer de correu. No m’agradava passar gent. Eren molt lents, quan a un no se li descordava l’espardenya, l’altre es cansava. Jo preferia dur paquets, anar sol. Caminava molt bé per la muntanya, era el meu terreny preferit. I si em cansava, em posava a córrer”. 94 anys. Ja no tenim res a perdre, li agrada dir. La vida és la seva victòria. I el llibre. Salut, Joan Català!

P.S. Per si a algú l’interessa, “El eterno descontento” el trobarà aquí. Per ampliar informació recomano el llibre d’Antonio Téllez “La red de evasión del grupo Ponzán” (Virus editorial), i els meus documentals “Ponzán el resistent oblidat” i “Sense llibertat”

Xavier Montanyà xavier.montanya@partal.cat